[youtube]0wB3XLWv08I[/youtube]
El principal problema dels aparells tecnològics que utilitzem cada vegada més és, sens dubte, la durada de la bateria. Principalment en els telèfons mòbils que es queden sense càrrega quan més els necessites i que veuen reduir ràpidament la capacitat de les seves bateries. Per millorar això l’Institut de Tecnologia Industrial de Taiwan (ITRI) ha desenvolupat un nou material, batejat Stoba, que protegeix i allarga la vida de les bateries de liti. Aquest nou material ha estat desenvolupat amb nanotecnologia i forma una capa protectora de les bateries de liti que les protegeix de l’excessiu escalfament i de les perforacions. Les noves bateries són així més segures però sobretot tenen una vida útil un 20 per cent més llarga. Per tot això la revista US R&D ha concedit el seu premi internacional a l’ITRI.
Les bateries de liti són les més utilitzades des de fa anys en tots els telèfons mòbils i aparells electrònics com els ordinadors portàtils, simplement perquè duren molt més que les tradicionals de cadmi. Duren molt més perquè quan no són utilitzades durant un llarg espai de temps es descarreguen molt menys. De fet són les que s’utilitzen en els vehicles elèctrics; pesen menys i tenen més capacitat energètica.
L’ús cada vegada més abundant del liti ha convertit aquest metall alcalí en un element molt desitjat. Però on es troba el liti? Els compostos de liti es troben a quasi tot el món, encara que la seva proporció és molt escassa i per tant no es pot aprofitar. El que es troba a l’aigua de mar és de 0,1 parts per milió, el que trobem a l’escorça terrestre és de 65 parts per milió. Hi ha 145 minerals que tenen liti en la seva composició, però generalment la seva presència és insignificant. Només es pot treure liti en prou quantitat de les vetes de lepidolita, ambiglonita i petalita, entre altres. Però sobretot de l’espodumena. A Amèrica del Nord l’espodumena és l’unic mineral de liti que s’ha trobat en grans quantitats.
A Silver Peak, a l’estat nord-americà de Nevada, hi ha unes salines que contenen clorur de liti. Es calcula que n’hi pot haver 3,8 milions de tones en una zona de 12,2 quilòmetres de llarg per 6,5 d’ample. A Xile, al salar d’Atacama, a la província d’Antofagasta també hi ha un dels grans jaciments. I a Bolívia hi ha el salar d’Uyuni, on es calcula que hi podria haver la meitat de les reserves mundials de liti. Si es troba en forma de vetes dins dels minerals s’en pot trobar al Canadà i als Estats Units; a Brasil i l’Argentina; a Mali, Namibia, Zimbabwe; a Austràlia i Rússia.
[youtube]IZbBWXDzq8A&feature=fvw[/youtube]
El món té actualment 6.800 milions de persones. Segons les dades del 2007, la religió més seguida és el cristianisme que professen 2.199 milions de persones, d’aquestes 1.121 milions són cristianes catòliques. La segona religió més seguida és la musulmana. Al món hi ha 1.387 milions de musulmans, dels quals un 84% són sunnites i un 14% xiïtes, la resta són d’altres branques. La tercera religió amb més seguidors seria l’hinduisme, amb 875 milions de creients. El quart lloc l’ocuparien els qui no tenen religió, serien uns 776 milions. Seguidors de la religió xinesa clàssica i budistes ocuparien el cinquè i sisè lloc amb 385 milions de persones. El setè lloc l’ocuparien els fidels de diverses religions ètniques, uns 266 milions de persones. El vuitè lloc l’ocuparien els ateus, uns 153 milions a tot el món. Uns 106 milions de persones són fidels de noves religions i ocupen el novè lloc. A la desena posició hi hauria els jueus amb 14 milions de persones.
Un informe recent del Pew Center revela coses sorprenents sobre els musulmans. Per exemple que n’hi ha a quasi tot el món, però que la seva màxima concentració està a l’Àsia, on hi resideixen el 60% d’ells. Un altre 20% viu a l’Orient Mitjà i la resta està dispers. A l’Índia, amb majoria hindú, és on hi ha més musulmans del món exceptuant Indonèsia i el Pakistan. El nombre de seguidors de Mahoma a l’Índia duplica els musulmans que viuen a Egipte. A la Xina hi ha més musulmans que a Síria; a Alemanya més que al Líban i a Rússia, més que a Jordània i Líbia juntes. Uns 300 milions de musulmans viuen en països on l’Islam no és la religió majoritària. L’estudi s’ha realitzat durant tres anys i s’han analitzat 232 països i territoris., buscant entre 1.500 bases de dades com informes de cens, estudis demogràfics i enquestes de població.
[youtube]haq4cLZMNN8[/youtube]
La principal preocupació que existeix avui en dia sobre la grip A és que el virus AH1N1 pugui patir una mutació i que es combini amb un altre virus de la grip, sigui l’estacional o l’aviària, H5N1, i generar un nou virus potencialment més perillós. Està clar que la grip s’estendrà per tot el món en els pròxims mesos perquè el contagi avança a gran velocitat. Des que va aparèixer a Mèxic a principis d’estiu s’ha estès per cent països gràcies a la velocitat actual dels mitjans de transport i a la interconnexió entre continents i països. La pandèmia de grip espanyola del 1918 va tardar un any i mig en escampar-se pel planeta. L’hemisferi nord es prepara per un rebrot de la grip a mesura que s’acosta l’hivern, però les xifres de mortalitat no són espectaculars i en la majoria de casos, la malaltia se supera sense massa problemes. Segons les últimes dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la grip A ha contagiat a més de 340.000 persones arreu del món i ha provocat 4.000 morts.
Però la principal preocupació no és tant sanitària com econòmica, la grip A afecta sobretot població jove. El Banc Mundial va anunciar dijous passat que una pandèmia moderada reduiria el creixement mundial un 0,7%, però que un brot sever podria fer baixar el Producte Interior Brut Mundial un 3%. Això just en un moment que encara no s’ha superat del tot la crisi econòmica. Mèxic, el país on va començar la pandèmia, veurà com aquest any la seva economia retrocedeix un 7,3%, en bona part a causa dels efectes de la grip A. El Fons Monetari Internacional (FMI) pronostica que l’economia mundial es contraurà un 1,1% aquest any i que l’any vinent creixerà un 3,1%. La situació pot ser especialment greu en països subdesenvolupats que ja pateixen altres malalties epidèmiques, com la sida. Amb pocs recursos econòmics i amb una infraestructura sanitària deficient la pandèmia de grip A pot fer-hi estralls.
[youtube]OtnL4KYVtDE[/youtube]
La Unió Europea està debatent una proposta de la presidència sueca per reduir abans del 2020 les emissions de diòxid de carboni del transport aeri i marítim entre un 10% i un 20%, per sota els nivells del 2005. El Protocol de Kyoto del 1997 no va fixar objectius de reducció per aquests dos sectors, però com que l’augment del transport tant per mar com per aire ha estat espectacular durant els últims deu anys es fa necessari començar a incidir sobre ells. El Regne Unit, França, Irlanda, Holanda, Bèlgica i quasi tots els països de l’est d’Europa estan disposats a donar suport a una reducció considerable de les emissions. Altres, com Espanya, Malta, Xipre, Àustria o Romania proposen retallades sensiblement inferiors, d’entre el 5% i el 10% pel que fa al sector aeri i d’un màxim del 15% pel marítim. També hi ha un tema de debat sobre quins valors s’han d’aplicar les reduccions. El 2005 les emissions de CO² eren més grans que el 2007 i per això, aquests països partidaris de reduccions menors proposen que s’agafin els valors de fa dos anys perquè l’esforç serà molt menor.
S’ha de pensar que els consums de vaixells i avions no tenen res a veure amb els dels vehicles. Depen de les dimensions, la velocitat i de la potència dels motors de les naus, però un creuer que transporta unes 3.000 persones pot gastar 26.000 litres de gasoil per fer cent quilòmetres. La majoria d’embarcacions de motor que veiem atracades als ports tenen uns consums que poden anar d’entre 8 a 200 litres per hora de funcionament. Un B-747 pot arribar a carregar 200.000 litres de querosè per fer un vol transoceànic amb uns 500 passatgers a bord. En tot cas els consums de vaixells i avions són molt més grans que els dels vehicles terrestres i per tant les seves emissions de diòxid de carboni també. Quan s’ha parlat de biocombustibles només s’han començat a fer proves per aplicar-los en alguns avions i aquests nous carburants s’han destinat al transport terrestre. Si avions i vaixells comencessin a utilitzar-los les reduccions que proposen ara els governs serien molt més efectives. El problema és que se’n necessita tant que seria impossible cobrir la demanda mundial.
[youtube]akd4Mt3nO_g[/youtube]
El mes de setembre passat es va iniciar a la Unió Europea el procés de retirada de les bombetes ineficients que s’allargarà fins el 2016. La primera bombeta que deixarà de fabricar-se és la de 100 Watts i a partir d’ara només es vendran les que estiguin en estoc. D’aquí un any ja no es fabricaran les de 75 W i el setembre del 2011 serà el torn de les de 60 W. Totes aquestes bombetes ineficients seran substituïdes per altres d’eficients que permetran estalviar un 80% del consum total de l’enllumenat en una casa. A nivell europeu estaríem parlant d’una quantitat de 10.000 milions d’euros i d’estalviar l’emissió de 15 milions de tones anuals de diòxid de carboni a l’atmosfera, a partir del 2020.
La bombeta incandescent convencional és una de les formes menys eficients de produir llum, juntament amb la bombetes halògenes. El problema d’aquestes bombetes és que el 95 de l’energia que consumeixen es perd en forma de calor. Per això s’han de canviar per bombetes halògenes avançades, fluorescents compactes i llums tipus LED. Una bombeta halògena avançada té una millora energètica del 50% respecte una bombeta incandescent tradicional. Les llums fluorescents compactes són un 80% més eficients i molt més duradores. Més cares de compra la seva vida útil les fa a la llarga més barates. Tenen el problema que tarden a agafar la seva màxima intensitat de llum i han de ser reciclades perquè contenen mercuri. El futur passarà sobretot pels LED. Els díodes emissors de llum, que ja es poden veure en semàfors, fan la mateixa llum que una bombeta tradicional però estalvien un 90% d’energia i no tenen substàncies tòxiques. Quan la tecnologia dels LED millori per donar més llum aquesta serà la millor inversió.
[youtube]yym0DQWnYOc[/youtube]
L’Índia ha tingut aquest any el monsó més feble des del 1972, amb un 23% de precipitacions menys del què seria habitual. La manca de precipitacions ha afectat sobretot el nord-est del país on ha plogut un 27% menys, encara que al sud la pluja només ha estat un 4% inferior al normal. Les dades de les pluges monsòniques es recullen de juny a setembre i ja el mes d’agost es va veure que seria un any sec, amb 246 dels més de sis-cents districtes amb problemes de sequera. Aquesta manca de pluges ha repercutit en les collites i ha obligat al govern de l’Índia a ajudar als camperols afectats. Normalment les pluges monsòniques cobreixen tot el país i són causa d’inundacions. Els economistes indis fan referència sovint a les pluges monsòniques per explicar la situació econòmica d’un país que encara és bàsicament agrari. La gran sequera que pateix l’Índia alguns científics l’associen al fenomen de El Niño, l’escalfament anormal de l’aigua davant les costes de Perú. Aquest any el fenomen no ha estat massa significatiu i a això s’atribueix que hi hagi poques pluges tant a Mèxic com a l’Índia.
La paraula monsó pot venir de l’àrab “mosem”, que es podria traduir per “estació” i és denomina així als vents canviants al llarg de les costes de l’Índia que bufen des del sud-oest la primera meitat de l’any i des del nord-est durant l’altra meitat. El monsó del sud-oest que arranca de la costa de Kerala, a l’Índia, comença generalment la primera quinzena de juny. El monsó del nord-est comença habitualment a l’octubre. Els monsons estan provocats perquè la terra s’escalfa i es refreda més ràpid que l’aigua. A l’estiu la terra està més calenta que el mar i l’aire calent comença a pujar per les muntanyes, provocant una àrea de baixes pressions. Per substituir aquest aire n’entra constantment des del mar, més fred i sobretot més humit. La pluja es produeix quan aquest aire humit també comença a pujar les muntanyes, on es refreda, i provoca les precipitacions. Aquest fenomen es produeix a totes les zones costaneres, però a l’Índia les dimensions de les masses d’aire que es mouen tenen unes dimensions extraordinàries. A l’hivern, la terra es refreda més ràpid que el mar i el vent bufa en direcció contrària.
[youtube]X1eTIFKeG28&feature=related[/youtube]
La psicòloga colombiana Cynthia Quiroga ha presentat la seva tesi doctoral sobre el tango a la Universitat de Frankfurt en la qual arriba a la conclusió que aquest ball argentí redueix l’estrès i estimula el desig sexual dels balladors. El tango no només anima sinó que redueix una hormona relacionada amb l’estrès, el cortisol, i fa pujar la testosterona, hormona relacionada amb el desig sexual. La psicòloga va recollir mostres de saliva de 22 parelles de ball i va investigar la seva composició química. A més, va preguntar als participants per les emocions que sentien quan ballaven. Per saber quin era el factor determinant d’aquest ball que disparava les hormones, Quiroga va analitzar cada factor per separat. Les conclusions són interessants però previsibles en certa manera. La música contribueix a reduir l’estrès mentre que el contacte físic i el ball disparen la testosterona. Combinant els tres factors reaccions emocionals i canvis hormonals arriben al nivell màxim. La tesi, publicada a la revista Music and Medicine confirma altres investigacions i les recomanacions de molts terapeutes que aconsellen a les parelles amb problemes que ballin tangos.
[youtube]RDOuwMj7Xzo[/youtube]
Tsunami és una paraula japonesa que significa “onada gegant” normalment produïda per un sisme en el fons del mar, cosa que pot generar onades de més de 30 metres d’altura. Antigament els tsunamis s’anomenaven maremotos però en un congrés celebrat el 1963 és va decidir que s’agafarien les paraules japoneses “tsu” -que significa port- i “nami” -onada- per definir un fenomen concret que es produeix molt esporàdicament. Si el fons marí trontolla, el brusc moviment de l’aigua en profunditat genera un moviment de l’aigua cap a la superfície de milers de milions de tones d’aigua. En els mars poc fondos com el Mediterrani, la possibilitat d’un tsunami devastador és mínima, però en un oceà com el Pacífic, amb una profunditat mitjana de 4.000 metres, un sisme submarí pot provocar onades gegants fàcilment que a més es desplacen a velocitats que poden arribar als 700 km/h. Quan una onada gegant s’acosta a la platja la menor profunditat fa que s’elevi i augmenti la velocitat. L’impacte pot portar aigua quilòmetres terra endins, bàsicament depenen de l’altitud del terreny.
Els tsunamis són provocats generalment per terratrèmols, però també es poden formar a causa de l’erupció d’un volcà submarí, per una esllavissada de la costa, per la caiguda d’un gran meteorit o per una prova atòmica subterrània en un atol·ló. No tots els sismes submarins provoquen tsunamis, només aquells que tenen una gran magnitud i capacitat per deformar el sòl marí. Els països que toquen el Pacífic tenen més possibilitats de patir tsunamis, però ningú que viu prop del mar pot pensar que mai passarà. L’1 de novembre de 1755 una onada gegant va afectar les costes del golf de Cadis, a causa d’un terratrèmol que va afectar sobretot Lisboa. Entre els tsunamis que han passat a la història hi ha el d’Indonèsia del 26 de desembre del 2004 que va matar 288.000 persones aproximadament. Una erupció del volcà Krakatoa el 1883 va produir una onada gegant de 42 metres d’altura que va afectar les illes de Sumatra i Java. El 1969 una onada gegant que es va originar a Xile va devastar primer Hawaïi i després va arribar al Japó. El 1993 un tsunami provocat per un terratrèmol amb epicentre al sud d’Hokkaido, va afectar les illes Okushiri i Oshima i va deixar 229 morts. El tsunami que ha afectat Samoa aquesta setmana ha provocat uns dos cents morts.
[youtube]2GgHqsL8WSc&feature=related[/youtube]
Després de l’última glaciació fa 20.000 anys la Terra ja va patir un canvi climàtic, segons un equip de científics austríacs de l’Institut de Limnologia de l’Acadèmia de les Ciències d’Àustria (ÖAW). Fa entre 19.000 i 13.000 anys el planeta va patir canvis molt importants de temperatura. Després d’una gran caiguda de les temperatures es va iniciar un període que va durar uns 2.500 anys, fins que fa 14.500 anys, les temperatures van tornar a pujar. Ho confirmen les restes d’algues i pol·len i sediments en un llac de la regió austríaca de Carintia. Durant aquesta època, la temperatura mitjana de l’aigua del llac a l’estiu era molt variable i oscil·lava entre els 10 i els 18 graus, actualment aquesta aigua pot arribar a assolir temperatures de 21 graus.
Les glaciacions periòdiques dels últims 2,5 milions d’anys va ser causades per canvis en l’eix de rotació de la Terra i no per l’acumulació de diòxid de carboni, segons un estudi publicat a la revista Science l’estiu passat. El professor de geociències de la Universitat estatal d’Oregon Peter Clark considera que la radiació solar és la que va provocar el final de l’última era glacial, i després l’augment dels nivells de diòxid de carboni atmosfèric i la circulació oceànica, que suavitza el clima, van fer la resta. L’última glaciació va començar fa 26.000 anys i es va allargar 7.000 anys. Aquests científics van analitzar 6.000 plataformes de gel amb la finalitat de definir quan van començar a descongelar-se i confirmar que les eres glacials eren fruit de canvis en la rotació terrestre. Curiosament, segons Clark, aquestes alteracions que canvien l’angle de la radiació solar són degudes a la influència sobre la Terra dels planetes més grans del sistema solar com Júpiter i Saturn. Si la causa és astronòmica és lògic pensar que en algun moment de l’actual període interglacial es tornaran a donar les condicions que van portar el planeta a l’última glaciació. L’efecte hivernacle i l’augment de les emissions de gasos causants de l’escalfament global, però, han modificat l’evolució natural del planeta i s’haurà de veure com va responent a l’activitat humana.
[youtube]NXUXZUvGgpo[/youtube]
Científics espanyols han descobert diversos mecanismes moleculars pels quals els fumadors tenen més risc de patir infeccions respiratòries, cosa que permetrà revisar les teràpies a fumadors amb malalties respiratòries cròniques. L’estudi s’ha publicat a la revista Infection and Immunity i l’ha realitzat el Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Malalties Respiratòries (CIBERES) i ha estat dirigit pels doctors José Antonio Bengoechea i Junkal Garmendia, de la Fundació Caubet-Cimera, de Mallorca, amb la col·laboració del Servei de Pneumologia de l’hospital Son Dureta de Palma. Els efectes nocius del tabac són prou coneguts i es responsable del càncer de pulmó, la destrucció irreversible del teixit pulmonar o la malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC). La majoria de fumadors són propensos a patir més infeccions respiratòries causades per bacteris i virus i que es converteixin en malalties cròniques. La raó d’això fins ara era desconeguda però la investigació ha revelat que el tabac disminueix l’activitat netejadora de les cèl·lules defensives presents en el pulmó, els macròfags alveolars, encarregats d’eliminar els agents infecciosos que hi arriben. Si una persona fuma aquestes cèl·lules treballen més malament i realitzen de forma ineficient la seva netejadora, perquè el fum redueix l’activitat de la proteïna AKT. Així virus i bacteris poden superar la barrera defensiva i infectar l’organisme.