Makinoblog

D’aqui a vuit dies s’inaugurarà la trobada anual de la Photography Marketing Association, coneguda per PMA, en la que se solen presentar novetats tant o més importants que les que s’anuncien a la Photokina de Colonia cada dos anys. De ben segur que hi haurà notícies en el segment DSLR (rèflex digitals) de les grans marques. Però tinc la impressió que els seus enginyers i dissenyadors encara no han trobat, en la majoria dels casos, el bon camí. Si bé en les compactes adreçades al gran públic podem trobar algunes millores respecte a fa un parell d’anys (més megapixels, més augments de zoom, més rapidesa), el tema de les rèflex està força més pelut.

Nous reptes.

Més megapíxels. Canon i Nikon ho estan aconseguint, Sony va un pèl més endarrera i Olympus va per lliure i no sembla voler entrar-de moment- en la cursa.

Sensibilitat i nivells de soroll. Tres quarts del mateix. Però si Canon ha aconseguit que una imatge presa a 24.000 ISO s’assembli al 400 ASA de fa 10 anys, crec que aviat (potser un parell d’anys) no serà un problema disparar gairebé a les fosques sense flash.

Vídeo. Tots hi volen entrar. Es busquen solucions, com els visors electrònics (EVF) d’alta definició, però mai n’hi haurà cap de tan perfecte com un d’òptic. O potser, i això és de collita pròpia, un mirall fix a l’estil de les Canon Pellix (1965)o la Eos RT. I més tenint en compte els augments de sensibilitat que s’estan aconseguint. Us imagineu una rèflex absolutament silenciosa, amb obturador electrònic, sense retard i sense perdre la imatge en el visor?

Canon Pellix, una reflex de mirall fix

Guerra de formats. Segurament és molt arriscat fer previsions en aquest sentit però, a la llarga, els formats professionals es reduiran de tamany. Millors sensors amb menys soroll, menys consum, focals més curtes i més lluminoses. Equips més barats i lleugers amb les lents més petites. Molts professionals ho estan demanant.