Makinoblog

Allò que anomenem fotos havien estat tradicionalment objectes reals, palpables, susceptibles de qualsevol acció material. Els avis hi escrivien dedicatòries, els divorciats estripaven les del casament i els jubilats s’entretenien engantxant-les en àlbums familiars. Evidentment que ara, tot això és igualment factible, només cal la voluntat de fer-ho. Però el que ha canviat és l’aspecte quantitatiu. Quan portem la targeta de la càmera a la botiga per fer còpies en paper, no n’hi ha 12 ni 24 ni 36 ni 72. N’hi ha més de cent i de vegades més de mil. Cony de targeta, que no hi ha manera d’omplir-la. I vinga gigues i més gigues de memòria, i és que és tan barata… Em direu que s’ha de fer una tria; totalment d’acord, però crec que les botigues de revelat utilitzen una tècnica comercial basada en procurar que no et sentis gaire còmode mentre esculls les imatges que vols materialitzar. Sempre hi ha cua, una màquina no funciona i la previsualització de la pantalla es veu de pena. Acabes pensant que, com que surten tan barates, que te les facin totes, tu, que més val que en sobri que no que en falti. I surts amb tres-centes còpies, moltes de les quals són gairebé iguals perquè no t’han deixat agafar-te les coses amb la calma que la situació requeria. Si us passa com a mi, aqui us deixo un enllaç on uns senyors s’han dedicat a analitzar el tema de les còpies fetes a casa amb diferents impressores fotogràfiques. Jo m’ho estic rumiant. Potser sigui millor pagar una mica més i evitar els excessos a què ens condueix la tecnologia.