Makinoblog

Què és la Lomografía? Bàsicament la hauriem de definir com la utilització de les càmeres russes Lomo per fer fotografies, però segurament és alguna cosa més.
Si per alguna cosa es caracteritzava la marca de Sant Petersburg era per fer productes ópticament bons però mecànicament i electrònica nefastos. L’any 1991 Matthias Fiegl i Wolfgang Stranzinger, un parell de joves austriacs, es van enamorar de la compacta de 35 mm LC-A, un model amb el que obtenir l’exposició correcta era una feina força aleatòria. Amb el temps, i veient els resultats que oferia, van començar una feina de màrqueting basada en el “no pensis, tan sols dispara” per bastir aquelles imatges borroses, de colors saturats i aspecte accidental que tan bé queden en els llibres de disseny moderns. Van començar a comercialitzar altres models de càmeres russes i xineses que ja no es fabricaven. Sovint eren de plàstic de colors, molt baixa qualitat i estètica setantera. Sempre amb el denominador comú d’un producte de baix cost i que servís per a distingir-se de la majoria. Les Societats Lomogràfiques apareixien com bolets en totes les grans ciutats d’Europa. S’inauguraven exposicions i Lomoambaixades, punts de trobada dels fanàtics del tema.
La gamma de càmeres va anar creixent i, el que va començar sent un fenòmen marginal, va acabar convertint-se en una tendència , una manifestació de rebuig a la creixent majoria digital, capaç d’omplir llibres, galeries d’art i planes de revistes avantguardistes i d’elevar als altars de la crítica fotogràfica els conceptes de l’atzar i de la imperfecció. Pot semblar tot plegat una collonada, però l’invent ha anat funcionant i no sembla que el pas del temps li resti vigència. Visitant el web www.lomography.com un es pot anar formant una opinió de la filosofia que impregna aquest fenòmen. Amb idees tan surrealistes com vendre película per diapositives caducada (amb la qual el més probable és obtenir imatges amb els colors alterats) o càmeres xineses de joguina dels setanta (el que en podriem dir una merda de càmera) i una bona campanya de màrqueting, aquell parell de joves austríacs van aconseguir crear una paradoxa sense precedents en la història de la fotografia: convertir els defectes i l’atzar en els eixos de la creativitat tot recreant l’estètica de l’accidentalitat.