Aquests dies sembla que sigui gairebé obligat fer esment dels efectes positius -dels dolents ja se’n parla massa- de l’ús de la tecnologia en els processos d’ ensenyament i aprenentatge. Des de fa un temps, estem treballant amb Mercè Gisbert i Vanessa Esteve, companyes de la URV, en un article científic sobre la sostenibilitat, el Game-based learning (aprenentatge a partir dels jocs) i la col.laboració en móns virtuals. D’ acord amb l’ Horizon Report de 2011, el Game-based Learning és una de les sis tecnologies emergents que tindrà un impacte directe en l’ educació superior en dos o tres anys i que cal tenir en compte, al meu entendre, en dissenys i planificacions tant curriculars com de formació.
Resulta molt interessant l’ article publicat a The Huffington Post Ten Surprising Truths About Video Games on s’ articulen algunes raons basades en la recerca científica sobre la validesa dels video-jocs per a l’ aprenentatge. Sens dubte el GBL és tema comú en tots els congressos i reunions que es fan arreu al voltant de la Tecnologia Educativa. A casa nostra, fa una setmana es va celebrar organitzada per l’ ICE de la UAB la Ia Jornada d’ experiències sobre l’ús educatiu dels videojocs, dels entorns virtuals 3D i de la Realitat Augmentada. I mentre veiem com cada vegada més proliferen iniciatives que prenen aquest tipus d’ aprenentage com punt de partida per a pilotar noves recerques i experiments a l’ aula, aquí seguim encara immersos en la dicotomia: ordinador a l’ aula si – ordinador a l’ aula no.
També he llegit fa ben poc sobre un congrés que sota el suggerent títol l’ Aprenenatge i el Cervell Learning & the Brain Conference connecta educadors, científics i investigadors. En una de les ponències, el Dr. Gary Small, neurocientífic i professor de la UCLA deia: “Els joves d’ ara neixen en la tecnologia, i estan acostumats al seu ús 24 / 7, els seus cervells estan dissenyats per utilitzar-la intel·ligentment”. Seguint amb el fil del Game-based learning, el Dr. Small afirmava -referint-se als video-jocs- que aquests no es basen en tasques repetitives – sinó que molts d’ells han incorporat components socials que permeten als nens/es comunicar-se millor. Però com que no tot és ni ha de ser tan positiu, Small va destacar com un dels grans desavantatges de la seva immersió en els dispositius tecnològics el fet que els i les joves moltes vegades no sàpiguen mantenir converses, no mirin a la gent als ulls quan parlen o no entenguin determinats senyals verbals, considerats també “tecnologies importants”, que han evolucionat durant segles i encara són poderoses. I tant que sí. Els nadius digitals, en canvi, veuen com la tecnologia entrena el seu cervell per a ser àgil i processar noves idees ràpidament, esdevenint més oberts a noves iniciatives i a comunicar-se més lliurement i amb més freqüència. Això sí, no ho fan de la mateixa manera en què ho fem nosaltres. Tinguem-ho en compte o se’ns escaparà el tren.
Imatge: Patrick Hoesly