De congressos top, experiències personals i veus que no es senten

Aquesta setmana s’ha celebrat amb gran èxit d’ assistència i impacte el Mobile World Congress, el macro-event més important de telefonia mòbil i punt de referència obligat per a tots aquells i aquelles que treballem al voltant dels mòbils. Tot i que el Mobile és essencialment adreçat a les empreses vam tenir la gran sort de poder assistir-hi i d’ escoltar algunes de les veus considerades més importants d’ aquest àmbit. Podeu accedir als continguts de les Keynotes des del web del congrés i també fent una ullada a aquest resum elaborat per Ticbeat. D’ altra banda, i com ja és habitual en aquests events, es pot segir el fil dels comentaris dels assistents i seguidors via Twitter mitjançant els hashtags #MWC12 i la seva pàgina al Facebook.

El passeig pel Mobile Congress va ser això, bàsicament veure com les grans cases presenten les seves novetats, els desenvolupadors/es miren de vendre el seus productes i les petites empreses intenten fer-se un forat en un món absolutament dominat pels grans gegants però on les bones idees també són premiades. Guanyar visibilitat, generar oportunitas de negoci i posicionar-se en el mercat internacional són objectius clau de la seva participació al congrés. L’App Planet funciona com un aparador on les empreses desenvolupadores de tot el món presenten les seves últimes novetats. De la sumptuositat d’ alguns stands, el merxandising, els cocktails, les recepcions, les festes … es podria afirmar que en aquest sector la crisi econòmica no s’hi ha fet del tot palesa.

I com passa sovint, al voltant d’ aquests grans esdeveniments es generen activitats paral·lel·les força interessants, les més interessants diria jo, com les trobades amb persones de fora a qui coneixem, les converses espontànies que sorgeixen a la xarxa i acaben al voltant d’un cafè, les desvirtualitzacions… En resum, aquelles petites coses que personalitzen l’ event, que l’ enriqueixen i el fan especial únicament per a nosaltres. Personalment em van impactar dos factors: d’una banda l’ escassa presència de dones, tant a les ponències com en els altres àmbits com l’assistència, el networking, les trobades paral·lel·les… Realment observant el públic des de les escales que condueixen a Montjuïc el paisatge era dominat per una marea de tratjos foscos. I si no hi vam sentir veus femenines tampoc vam  percebre un altra tipus de veu: la dels professionals de l’ educació que també tenen molt a dir dins aquest àmbit en tant que els dispositius mòbils estan reconfigurant el panorama no només social sinó també educatiu.  Només hi van haver dues ponències relacionades amb l’ educació i cap d’ elles en un marc horari central. Tot i ser conscient que el Mobile Congress és un esdeveniment adreçat a les empreses- hi vaig trobar a faltar algun stream que promogués iniciatives que afavoreixin la trasnferència entre les universitats i també la formació professional o la secundària amb empreses i institucions, ja sigui mitjançant concursos d’ apps o premis a idees, que promoguin les habilitats emprenedores dels nostres joves i que els animin a endinsar-se en aquest món. Un esdeveniment de cabdal importància com aquest i un país que l’hostatja amb tant caliu i que vol avançar cap a una economia basada en el coneixement han de veure com integrar aquestes veus en futures edicions.

Imatge: http://www.flickr.com/photos/cpoyatos/5791320785/

De l’ atenció, literacitats diverses i altres hàbits de la ment

La incorporació de les tecnologies a l’ aula i la possibilitat de permetre la utilització d’ ordinadors, telèfons mòbils, tauletes etc.. a les classes fa que sovint se’ns plantegi la dicotomia sobre si és bo o no permetre que s’ utilitzin els diferents dispositius, o tenir-los prohibits com es fa actualment a molts centres de casa nostra i també a universitats tan reputades com la Harvard Business School o la University of Chicago. La clau per a poder respondre a aquesta pregunta es troba en l’ atenció, considerada pel professor  Howard Rheingold, una de les literacitats o alfabetitzacions socials més importants que cal assolir al segle XXI.

Rheingold justifica en el seu article Attention, and Other 21st-Century Social Media Literacies que per tal d’ optimitzar l’ús que fem dels diferents mitjans de comunicació social cal anar més enllà de l’ús de les tecnologies i les habilitats per gestionar-les i pensar també en termes d’alfabetització. Cal, doncs, ampliar la nostra visió de les habilitats digitals i incloure d’ altres literacitats -com l’ atenció i altres hàbits de la ment- relacionades amb processos cognitius que afecten la manera en què aprenem, especialment quan ho fem mitjançant aquests mitjans de comunicació social. De la mateixa manera, a Describing 16 Habits of Mind) Costa i Kallick proposen que hi ha hàbits de la ment -com la mateixa atenció- que ajuden a desenvolupar el pensament creatiu i la  la resolució de problemes: la persistència, la capacitat de saber comunicar-se amb claredat i precisió, la gestió de la impulsivitat, la recopilació de dades a través de tots els sentits, saber escoltar amb comprensió i empatia, crear, imaginar, innovar, pensar amb flexibilitat, respondre amb admiració i sorpresa, aplicar els coneixements anteriors a situacions noves, mostrar-se oberts a l’ aprenentatge continuat… Aquests hàbits permeten que es produeixi una transferència de l’aprenentatge significativa i proporcionen una base per reflexionar sobre els desafiaments d’aprendre i col·laborar en línia.

L’atenció a l’aula també és important. Rheinhold afirma que amb l’abundància d’informació que hi ha a la xarxa, la nostra atenció està constantment sent redirigida d’ un punt cap a un altre i això fa que de vegades no poguem mantenir-nos concentrats en la tasca que estem duent a terme. Tenim un alumnat que està acostumat a fer diferents tasques alhora, però sovint de manera superficial. L’ autor considera que l’atenció i altres literacitats com la participació, la col·laboració, la consciència de xarxa i el consum crític constitueixen un conjunt d’ actituds que cal exercitar o que es poden adquirir. Ell advoca pel desenvolupament entre l’ alumnat d’una mena de consciència sobre on s’ està dirigint l’ atenció en cada moment i que cal promoure estratègies per poder prendre -el que ell anomena- “microdecisions” quan l’atenció s’interromp, que permetin retrobar el camí perdut. Hem de tenir present que necessitarem diferents formes d’ atenció depenent del moment en què ens trobem, això és obvi.  De vegades haurem de bloquejar les distraccions i centrar la nostra atenció en un únic punt i d’ altres ens caldrà tenir oberts tots els fronts possibles. El professor Rheinhold fa una pràctica amb els seus alumnes abans de començar les classes i els demana que tanquin els ulls i tots els seus aparells durant un minut i que experimentin el que els passa per la ment i observin cap on va la seva atenció quan no tenen elements externs. Tot seguit comença la classe i els demana que prenguin nota d’on va la seva atenció i com estar atents al que estan fent, després els demana que en facin una reflexió via bloc o wiki i ho comparteixin amb els companys. Diu que així fa  que prenguin consciència de la pròpia atenció i que això els farà ser més conscients d’ allò que aprenen. Hàbits de la ment, ho provarem…

Imatge: http://www.flickr.com/photos/44124447823@N01/

D’ imatges esbiaixades, identitat digital i velles pràctiques d’ espies

No hi ha dubte en afirmar que la identitat digital és una de les grans qüestions no resoltes pel que fa a l’ús de les xarxes socials per part dels i les joves. Fa un temps que treballem al voltant d’ aquest concepte entenent-lo  no només com la imatge que nosaltres projectem sobre nosaltres mateixos a la xarxa sinó com la suma d’ aquesta imatge més tot allò que els altres (coneguts, amics, i amics d’ amics) projecten de nosaltres, informació sobre la que sovint no podem exercir cap control. Moltes vegades, el desequilibri entre les dues percepcions és abismal, especialment en el cas dels adolescents.

La Dra. Katie Davis treballa en el projecte Havard project Zero amb el Dr. Howard Gardner en relació al  paper que les tecnologies digitals i les xarxes socials juguen en les vides dels adolescents. En particular, Davis explora el desenvolupament d’un mateix  per part dels adolescents i els factors que afecten aquest procés, com ara els mitjans digitals i les estretes relacions interpersonals que s’hi donen. El treball de Davis es centra en com es configura la identitat adolescent i  les implicacions ètiques d’ expressar-se en línia i analitza la forma en què l’ús dels joves dels mitjans digitals influeix en com es perceben a si mateixos en la societat així com en la imatge que projecten. Segons Davis, “és molt interessant pensar en com el procés de creació de la identitat digital està sent enormement influenciat per la tecnologia que els nens tenen a la seva disposició” D’ altra banda, és freqüent trobar estudis, tal i com s’ explica en l’ article A strange in the mirror? Students perceptions about their digital identity, elaborat el curs passat per la Dra. Linda Castañeda i jo mateixa, amb estudiants universitaris, que detecten que els joves no són del tot conscients de la seva identitat digital ni del fet que les imatges de sí mateixos que projecten a les xarxes socials siguin sovint esbiaxades i no es corresponguin amb la realitat. Així, és bàsic conscienciar als nens i nenes ja de petits de la repercussió que pot tenir la seva activitat a la xarxa. Claríssimament ens cal formació en els centres educatius, a la formació inicial de mestres i professorat i també en els processos de formació continuada, sobre els mecanismes que gestionen la privacitat de dades a la xarxa i dels que sovint no se’n fa prou ús.

L’ altra cara de la moneda és el retorn a velles pràctiques a càrrec d’ adolescents que, tot i tenir perfils púbics a les xarxes, han desenvolupat noves estratègies comunicatives, com la Esteganografía social,  amb l’ objectiu de tenir privacitat i comunicar-se de manera codificada només amb qui desitgen quan participen en espais públics com ara Facebook en els que hi ha diferents nivells de proximitat i on també s’hi poden trobar eventualment els propis pares i mares.  A Social Steganography: Learning to Hide in Plain Sight se’ns parla d’ aquesta habilitat que consisteix en amagar determinada informació en un missatge que aparentment es troba a la vista, com feien els espies.  Dana Boyd, autora del post, afirma “el que em fascina és que els adolescents estan prenent aquestes estratègies en els espais digitals, on es dóna el reconeixement de múltiples audiències i exploren els desafiaments de parlar en capes, a múltiples nivells i en diferents llenguatges.”

Si més no cal felicitar la iniciativa, doncs aquesta és una estratègia que vé donada a partir d’una necessitat a la que els i les adolescents han trobat resposta. En definitiva, aquest és el gran poder dels diferents llenguatges així com de la propietat expansiva de la comunicació a les xarxes.

Imatge:  http://www.flickr.com/photos/fotologic/

De mòbils, menors i un univers d’aplicacions a explorar

La setmana passada es va presentar a Madrid en el marc de la Jornada Smartphones y Menores, organitzada conjuntament per Orange i la la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio l’ estudi sobre hàbits segurs en l’ús d’ smartphones (o telèfons intel·ligents) per part de nens i adolescents a l’ Estat Espanyol, que teniu disponible aquí. És del tot innegable que el creixement en l’ús de smartphones o telèfons intel·ligents a nivell mundial és imparable. Així, algunes previsions apunten que el 2015, podrien existir en el món més de 1.000 milions d’ smartphones, també s’assegura que el nombre d’usuaris/es que navegaran des de terminals mòbils podria superar el que ho fan des dels ordinadors personals. Una de les conclusions de la jornada va ser que cada vegada és més normal que el primer mòbil d’un nen o nena  sigui un smartphone, amb tot el que això comporta. És per això que les companyies de telefonia, conscients d’ aquest creixement han començat a impulsar accions per tal de sensibilitzar a pares i mares  sobre els riscs i oportunitats al voltant de l’ús que els menors fan del seu mòbil, acció que també hauria de tenir continuïtat des de les institucions educatives pertinents.

La realitat és que encara hi ha un gran nombre d’ institucions que prohibeixen l’ús dels dispositius mòbils a les aules. En aquest sentit destacar, tot i que n’hem parlat en alguna altra ocasió, la iniciativa: BYOT (Bring Your Own Technology to class) que capgira aquesta inèrcia de prohibicions i permet i promou que l’ alumnat dugui els seus dispositius a l’ aula per a fer-ne ús i assolir objectius d’ aprenentatge. Alguns exemples, suggerits entre altres en l’ article 10 Unique Lesson Ideas for BYOD and BYOT a càrrec de Sarah Cargill són la utilització de les càmeres dels dispositius i les eines d’ enregistrament de veu per a la creació de narracions digitals, per la creació i participació en canals mitjanánt el  Podcasting, l’ ús d’ eines com Wiffitti per promoure el debat actiu i la interacció a l’ aula, l’utilització de codis QR per dur a terme activitats de descoberta i síntesi … i moltes més. I finalment destacar, tot i que això ja formarà part d’una propera entrada, l’ irrupció en el panorama educatiu de les nombroses aplicacions educatives o “edapps” per a dispositius mòbils que caldrà també tenir força present en un futur força immediat.

Imatge: http://www.flickr.com/photos/duaneschoon

De llars, xarxes i una mica de psicologia ambiental


“… que casa meva és casa vostra si és que hi ha casa d’ algú”

Qualsevol nit pot sortir el sol,  Jaume Sisa, 1975

Aquesta setmana, hem començat amb els estudiants/es de Grau de Magisteri  a introduir les xarxes socials per tal d’ examinar l’ impacte que aquestes tenen en la nostra vida i més específicament en el terreny educatiu. A partir del visionat d’ aquest video hem mirat de generar debat -i també obrir-lo a la participació externa mitjançat l’ús de xarxes com Twitter (amb el hashtag #hhccurv) o Facebook (amb la pàgina Social Media 2 Learn) – al voltant de conceptes tan variats com l’ aprenentatge, la privacitat, la comunicació, la identitat, la redefinició dels espais…  Tot just hem començat, però sembla que  els costa ben poc fer servir xarxes socials com Facebook per a un ús clarament personal, mentre que molts d’ ells mai s’havien plantejat la possibilitat d’ aprendre i compartir coneixement mitjançant aquestes, part integradora del seu dia a dia.

És obvi que les xarxes han transformat el panorama social i la manera en que ens comuniquem i interactuem, però també han canviat més coses, una d’ elles, les nostres llars. Un equip de la Universitat de Surrey, encapçalat per la Dra. Gerda Speller treballa dins l’ àmbit de la Psicologia Ambiental en l’impacte de la xarxa en la transformació de les cases i altres espais físics, els quals esdevenen llars segons la quantitat de nosaltres mateixos que hi posem. Clarament Internet ha envaït el nostre espai domèstic, els àmbits formals es barregen amb els informals, els públics amb els privats…  Com Michael Arnold explica a:  The Connected Home: Probing the Effects and Affects of Domesticated ICTs:  “Les cases van ser connectades electrònicament amb el món exterior fa menys de 100 anys … I ara les cases de molts … es connecten directament amb amics, coneguts, i mil·lions d’estranys”. Les habitacions que abans éren dissenyades per a usos específics ara les compartim amb el desenvolupament de tasques digitals que trascendeixen l’ espai merament físic… La xarxa forma part de la nostra ecologia domèstica i contínuament la impregnem de nosaltres, de la nostra identitat; això fa que ens hi sentim còmodes i que ens hi sentim com a casa …  En definitiva, traslladem les nostres llars a la xarxa alhora que permetem que la xarxa sigui permanentment a casa nostra, ara ja, i si així ho desitgem, la casa de tots!

Imatge: http://www.flickr.com/photos/reisgekki/

D’incerteses vàries i el pessigolleig del primer dia

Que meravellós és que ningú hagi d’esperar un moment  abans de començar a millorar el món

Anne Frank, 1947

Encara que faci prou anys que ho fem, el primer dia de començament de classes és un dia especial i any rere any a molts docents tornem a sentir aquell pessigolleig que ja sentíem quan érem petits abans de començar el primer dia d’ escola.  Certament, aquest no és un començament de curs com els altres. L’inici de curs coincideix amb la crida per part de Som Escola a la ciutadania a concentrar-se davant els ajuntaments de Catalunya per refermar la nostra llengua, l’escola catalana i un model lingüístic integrador, considerat arreu exemple de cohesió i inclusió social. Podeu llegir el manifest aquí.

Aquest any cal afegir a aquest pessigoleig la incertesa que provoquen les retallades i l’ austeritat; comptem amb menys professorat i menys mitjans, probablement disposarem de menys projectes i dotacions… El pessigolleig del primer dia també vé causat pel fet de no saber què ens depararà aquest curs, quins estudiants tindrem, com seran, si sabrem cobrir les seves expectatives, i si ells/es satisfaran les nostres… Però comptem amb les ganes i l’ilusió de fer allò que ens motiva i que és característica del model del que parlàvem abans: volem provar coses noves, innovar les nostres pràctiques, iniciar nous projectes, aprendre dels nostres estudiants i compartir allò que fem amb força gent. En aquest sentit la tecnologia esdevé peça clau, doncs amb pocs recursos ens permet obrir les nostres aules al món, treballar en xarxa,  assolir objectius didàcitics, i generar coneixement compartit.

En aquesta línia, darrerament s’ha parlat en alguns mitjans del que sembla ser el començament d’una mini-revolució que insistiria a les institucions pertinents en la necessitat de tenir en compte la forma en què els mitjans digitals afecten l’estructura bàsica dels sistemes educatius i l’ aprenentatge i com, des d’ aquests, cal donar-hi resposta. A grans trets, i malgrat pugui semblar obvi, els estudis conclouen que en general,  els sistemes educatius no estàn preparant els estudiants per enfrontar els reptes del futur i que cal redissenyar i repensar els models existents, doncs els actuals no hi donen resposta. Ben poca cosa, tot plegat.

Només em resta, en aquest 11 de setembre, desitjar a tots els i les professionals de l’educació una feliç Diada i un molt bon primer dia de curs!

Imatge: http://www.flickr.com/photos/russloar

De prohibicions desaforades i un futur mes mòbil que mai

La setmana passada va saltar a la premsa la notícia de la creació -fruit de la col·laboració entre el MIT i Google- del  MIT Center for Mobile Learning,  institució que neix amb idea de fer recerca i investigar sobre com transformar l’aprenentatge i l’educació a través de la innovació a partir de l’ús dels dispositius mòbils. Un dels eixos de treball del nou centre es centrarà en l’estudi i ampliació de l’aplicació Inventor per a Android, que Google ha anunciat recentment. Aquesta aplicació de codi obert incorpora un sistema de programació que facilita als i les alumnes crear aplicacions mòbils per a telèfons intel·ligents. Amb aquesta iniciativa -i com és ja habitual en el MIT es connecta la recerca en Tecnologia Educativa amb la llarga trajectòria del MIT pel que fa a la creació i suport de programari de codi obert.

La posada en marxa d’ aquesta iniciativa evidencia una vegada més que l’ m-learning o aprenentatge mòbil no és només una moda o una tendència sinó que constitueix tot un punt d’ inflexió en el panorama educatiu. Així doncs, cal tenir en compte l’ús educatiu dels dispositius mòbils i començar a veure com poden ser introduïts en el procés d’ ensenyament i aprenentatge. En aquest sentit, aquest any començarem un projecte pilot anomenat m-project al voltant de l’ús dels mòbils a l’ educació a la URV. Si parlem de mòbils a l’ aula és habitual sentir que aquests estan totalment prohibits en molts centres educatius i també per moltes raons, tot i que hi ha força iniciatives que ja estan capgirant la tendència i és fàcil començar a trobar professorat que utilitza el mòbil com eina educativa. I no només això, en països com Anglaterra, Canada o els Estats Units, alguns centres educatius animen els seus estudiants a portar la pròpia tecnologia a classe per fer-la servir, d’ això se’n diu BYOT (Bring your Own Technology) per tal d’aprofundir en el potencial que els dispositius tenen pel propi aprenentatge i familiaritzar els i les estudiants amb els seus dispositius, ja que només en coneixen la part més lúdica. En aquest sentit, cal estar a l’ aguait d’ aquestes iniciatives i fer-ne el seguiment dels seus resultats des de les institucions pertinents. Introduir metodologies com el m-learning des de les facultats pot fer que els futurs i futures mestres i professors aprefundeixin més en el concepte i entenguin que els mòbils també poden servir per aprendre. Si ho fan així, quan arribin a les escoles i els centres educatius, molt probablement ja no els prohibiran.

Imatge: http://www.flickr.com/photos/reisgekki

De l’ educació intel·ligent i el model coreà

Fa un parell de dies, Ju-Ho Lee, ministre coreà d’ Educació, Ciència i Tecnologia va fer unes declaracions en el web de l’ OCDE on feia referència a l’ excel·lent lloc obtingut pels estudiants i estudiantes del seu país en les proves PISA –PISA 2009 Results: Students Online– i més concretament en la prova de lectura digital – Digital Reading Assessment (DRA).  Segons Lee, els resultats són un reflex dels esforços duts a terme des de l’ administració educativa per tal de fomentar els talents i somnis dels nois i noies i  alhora donar resposta a les seves necessitats d’ aprenentatge a l’ era digital. La publicació dels resultats del DRA va coincidir amb l’ anunci de la posada en marxa d’una nova iniciativa:  Promotion Strategy for Smart Education -Estratègia de Promoció de l’Educació Intel· ligent– centrada en un model d’ aprenentatge personalitzat i  d’ accés diversificat al coneixement que promou processos creatius (creative-based learning) i que dóna continuïtat a un projecte de digitalització de les aules començat ja fa uns anys. L’ iniciativa persegueix aconseguir un canvi global en el sistema educatiu, aquest canvi va des del context fins els continguts, la metodologia i l’ avaluació.

En el text es fa especial referència específica a la digitalització de totes les àrees del currículum i a la creació d’un centre nacional de continguts oberts i de qualitat als que s’hi podrà accedir a molt baix cost. Els llibres de text digitals contindran materials dels llibres de text ordinaris i altres recursos de referència en diferents tipus de suports. Els centres educatius per la seva part, disposen i disposaran d’ara fins al 2015, data en què el desplegament serà complert, de xarxa inalàmbrica a la qual s’hi podrà accedir des de qualsevol tipus de dispositiu: ordinadors, netbooks, tauletes, televisions o telèfons mòbils. Vistos els resultats de les proves PISA d’ aquest país i respectant força totes les diferències que ens separen, potser no estaria de més mantenir la vista fixada en el procés i veure l’ impacte real que aquest projecte tan ambiciós té en el sistema.

Imatge: http://www.flickr.com/photos/rnona

De pantalles en xarxa i les dimensions de la lectura

Tradicionalment la lectura ha esdevingut la via d’ accés al coneixement. Avui més que mai, la necessitat d’ accedir a una informacío que creix de manera exponencial  esdevé prioritària no només en l’ àmbit més acadèmic sinó també per al desenvolupament personal i professional de les persones. La lectura en pantalla i ’ estructura no lineal de l’ hipertext permeten diferents possibilitats d’ interpretació i la integració de formats visuals com les imatges i vídeo modifiquen sens dubte  els paràmetres d’ accés i comprensió als que estàvem acostumats i qüestionen -alhora- els hàbits lectors. La multiplicitat de llenguatges, codis i suports (telèfons mòbils, tauletes, lectors electrònics, consoles…) confegeixen a la lectura una nova dimensió i es requereix dels lectors i lectores digitals destreses i habilitats d’ alfabetització multimodal que els permetin entendre i també crear contingut en aquest context.

Els resultats de les proves PISA de 2009 publicats fa ben poc -i on per primera vegada s’ incorporava un apartat dedicat a avaluar la competència lectora digital dels alumnes –Students On Line Digital Technologies and Performance suggereixen -entre moltes altres conclusions, que la quantitat i diversitat dels materials de lectura és més important que la qualitat en alguns casos, sempre parlant de lectura digital,  i que “tot i que els estudiants que llegeixen ficció tenen més probabilitats d’assolir puntuacions altes, són els estudiants que llegeixen gran varietat de materials els que aconsegueixen fer-ho realment bé”.

Bob Stein, co-director de l’  Institute for the Future of the Book, institució que investiga l’ evolució del discurs intel·lectual de les pàgines impreses a les pantalles en xarxa, afirma que cal entendre la lectura de manera diferent. Segons ell,  les claus per entendre-la des d’una nova perspectiva rauen en dos conceptes bàsics: la  col·laboració i la socialització de la lectura.  En aquest sentit, el Media Lab del MIT defineix  la col.laboració com una de les alfabetitzacions clau del segle 21, i en el llibre, Where Good Ideas Come From Stephen Johnson argumenta -pel que fa als processos participatius- que les idees són sempre millors quan es veuen exposades a influències externes i per tant a crítiques per part d’ altres.

En plena temporada estival, doncs, recomanar tot tipus de lectura  i també compartir amb altres allò que llegim ja sigui a través de xarxes socials especialitzades com Shelfari o Booklikes, i en tot tipus de format i llenguatges: en paper o pantalla, en llibreta o blog, des d’un mòbil o una càmera…  Donem cabuda  a aquestes altres maneres de llegir i d’ expressar-nos, de ben segur ens enriquiran força i ens faran créixer tant professionalment com personal. Bona lectura!

Imatge: http://www.flickr.com/photos/brucemckay

De la innovació que ve dels marges i el coneixement que hi ha a la sala

Fa una setmana va tenir lloc, organitzat per Scopeo -Observatorio de la Formación en Red de la Universitat de Salamanca- el primer event que s’ha fet a l’ Estat Espanyol al voltant del m-learning o aprenentatge mòbil, acte en el que vam tenir l’ honor de participar des de la Universitat Rovira i Virgili amb la ponència Mobile Learning i aprenentatge emergent. Compartíem la jornada amb la Dra. Tiscar Lara de la EOI – Escuela de Organización Industrial de Madrid, centre pioner en la implementació del m-learning com metodologia docent i també com aposta pròpia de la institució. L’ èxit de convocatòria i de participació a la jornada, que va ser recollida per diferents mitjans de comunicació i que també es pot seguir amb el hashtag #infoeventos2011 de Twitter , evidencia l’ interès creixent, per part del professorat, a integrar les tecnologies mòbils, considerades també tecnologies emergents, dins els processos d’ ensenyament i aprenentatge.

Si bé ja hem parlat sobre les potencialitats de m-learning en entrades anteriors, voldria destacar de la ponència de Tíscar Lara,  la idea -també compartida per Alfons Cornella i moltes altres persones- que les innovacions venen sempre des dels marges. En el cas de l’ aprenentage, Tíscar diu que la cultura digital ha legitimat formes d’aprenentatge informal que abans no es teníen en compte perquè es trobàven en els marges, a la perifèria del sistema educatiu, i que aquestes formes “no només són vàlides sinó especialment valuoses”. Segueix Tíscar dient: “allò que durant molt temps va ser propi del marginal (la còpia, la comunitat, el prototip i l’ amateur) es fa visible amb la dignitat que confereix l’autèntic.”

L’ m-learning fa possible que l’ alumnat esdevingui creador i no només consumidor d’ informació i continguts i construeixi les seves pròpies narrratives fent ús dels seus dispositius, tot generant processos que fomenten la creativitat i l’ expressió lliure. Força sovint el professorat es pregunta si podrà dur a terme aquestes innovacions, si en sabrà prou, si l’ alumnat és el més idoni, si la tecnologia serà suficient… A les sessions que fem de formació o a les xerrades a les que assistim el missatge és sempre el mateix, no es tracta de fer-ho servir tot, hem d’ anar provant i explorant les potencialitats de les eines tecnològiques que tenim a l’ abast i veure sobretot quina ens pot servir a nosaltres, tenint en compte el nostre context, el nostre alumnat, les nostres possibil·litats. Fa uns anys vaig tenir el plaer de sentir una professora i investigadora magrebina, Samira Idelcadi, parlant del Lateral Thinking i les intel·ligències múltiples i com aquest pensament lateral pot provocar millores substancials en el desenvolupament de projectes educatius. Va dir una frase de la que sempre me n’he recordat i he mirat de tenir present en la meva feina. Ella deia que hi havia molt coneixement a les institucions i a les aules, i que calia aprofitar-lo: “A la sala hi ha molt coneixement, aprofitem-lo”…  Doncs això, aprofitem allò que tenim, que és molt i deixem la porta oberta a la innovació que ens ve dels marges…

Imatge: http://www.flickr.com/photos/extranoise/156686970/