I ara què?

Aquí estem: la CUP no baixarà del burró i no acceptarà que el President sigui el President. I molts ara de dir que això és un desastre, que caldrà tornar a votar al març, que ho perdrem tot perquè ple d’independentistes decepcionats es quedaran a casa.
1r: la CUP és fidel al seu programa electoral. No es li pot retreure res. Desenes de milers dels seus vots els ha tingut precisament perquè havien pres aquest compromís. No poden pas defraudar aquests ciutadans. Potser sí que l’imputació del President pel 9N constituïa un fet nou que permetia de tornar a plantejar la qüestió. Però, si no m’equivoqui, han tornat a les bases del Partit i aquestes han mantingut el compromís.
2)Contrariament als optimistes de mena crec que deixar que els electors resolguin el conflicte al més de març vinent seria problemàtic pel procès. L’estat espanyol n’està aprenent. Li deixariem més temps per torpedinar el procès amb l’ajut de la colla de botiflers que roden per aquí.
3) La solució de seny potser seria que Junts pel Sí, un cop demostrat que el President Mas no recull una majoria suficient, presenti el cap de llista com a President alternatiu amb l’Artur Mas de Conseller en cap. L’Artur Mas quan va fer la seva proposició a la societat civil ha clarament expressat que més l’importava el país que la seva persona. D’altra banda no és tradició que el cap de la llista que ha guanyat les eleccions sigui el candidat a la presidència del govern? La realitat política, el sentit d’estat demostrat per en Raül Romeva faràn que alló serà, que es volgui o no, una presidència compartida.
Ho dic evidenment des del relatiu allunyament d’un que no segueix el dia a dia del procès i que ignora molts condicionants. Però mogut per la convicció que el nostre futur al Rosselló-Alta Cerdanya depén vitalment de l’éxit de l’independentisme a Catalunya.