La crisi segons Einstein

Publicat el 14 gener 2012 per Montserrat Candini

“ No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos.
La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit. És en la crisi on neixen la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a si mateix sense quedar superat. Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries, violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les solucions.
La veritable crisi és la crisi de la incompetència.
Els problema de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha reptes, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia.
Parlar de crisi és promoure-la, i callar durant la crisi és exaltar el conformisme.
En comptes d’això, treballem de valent. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora: la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.”
Albert Einstein
1879-1955

Aquestes són paraules d’un savi respectat. Aquestes reflexions no són pura teoria sinó la constatació d’una de les lleis més importants de la vida.
El món com el coneixem, el benestar actual, és fruit dels esforços per apartar el conformisme i superar les crisis de les generacions que ens han precedit. Si volem superar els greus problemes d’avui, cal que emprenguem un camí de canvi; cal qüestionar-nos moltes coses tal com les hem fet fins ara.
Vivim en un món canviant i no tornarem a viure com abans de la crisi. Podem viure encara millor, amb més justícia i més equitat, si afrontem els nous reptes amb noves respostes, si treballem plegats amb força i determinació. En cap cas hi arribarem si ens guanyen la mandra, l’immobilisme, l’enyorança o el conformisme resignat.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a La crisi segons Einstein

L’hospitalitat generadora de riquesa

Publicat el 9 gener 2012 per Montserrat Candini

Un cop finalitzades les festes nadalenques és hora de parlar de turisme. En primer lloc, perquè el descens de l’activitat productiva d’aquesta indústria en aquestes dates pot permetre a responsables i professionals una perspectiva més adequada. En segon lloc, perquè cal afrontar el reforçament d’una de les activitats econòmiques que té més possibilitats de retornar-nos als nivells de prosperitat i benestar que desitgem.

Tot i la forta competència existent, el turisme és un dels poques activitats que no poden témer la deslocalització, com succeïx amb d’altres activitats industrials. Els atractius físics de casa nostra romanen i, encara que alguns productes turístics estàndards són reproduïbles en d’altres indrets, les platges, les muntanyes, l’arquitectura o l’estil de vida són el nostre patrimoni exclusiu.
Tot i això no poden baixar la guàrdia i hem de millorar la nostra competitivitat. Cal que el nostre turisme guanyi encara més valor afegit en el mercat global i pugui així fer front a destinacions competidores d’arreu del món. Les claus per a millorar aquest valor afegit són la qualitat i l’experiència.
La qualitat es troba en el camí de l’excel·lència en el nostre propi treball turístic. La qualitat d’una destinació poc té a veure amb el turisme de luxe – un segment que cal seguir potenciant – sinó en un conjunt de factors que sovint transcendeixen a les pròpies empreses turístiques. La netedat, la seguretat de les destinacions, el tracte exquisit i competent de professionals, de botiguers, de restauradors i de ciutadans envers als visitants estan a la base de la qualitat d’una destinació.
En aquest camí d’excel·lència cal canviar la mentalitat de la nostra societat cap el turisme. Si em permeteu l’anglicisme, cal transformar la nostra indústria turística en una indústria de l’hospitalitat. Hem d’esdevenir perfectes amfitrions i transformar les estades turístiques en experiències úniques.
L’experiència del visitant és el factor de la nostra fortalesa en competitivitat global. Significa prescripció positiva en el seu entorn, repetició de les seves estades a les nostres destinacions, contribueix de manera decisiva a la desestacionalitació i conté un efecte multiplicador en la promoció turística d’empreses i institucions.
En les mesures de reactivació econòmica i de creació d’ocupació cal tenir molt en compte la indústria de l’hospitalitat. El nou executiu central, per exemple, ha de donar la resposta definitiva al finançament dels municipis turístics, focus de creació de riquesa, ocupació i exportació.
No vull defugir de parlar de la taxa turística i en aquest sentit confio que els grups de treball que s’han creat per part del Govern Català i del sector turístic, trobaran l’equilibri i la mesura equitativa que tots plegats desitgem.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a L’hospitalitat generadora de riquesa

Un estat espanyol sense crèdit

Publicat el 18 desembre 2011 per Montserrat Candini

La prova del nou de la credibilitat del nou executiu espanyol serà, sens dubte, el pagament dels 759 milions d’euros deguts a la Generalitat. Més enllà de les prou crítiques finances dels catalans, es tracta de veure la capacitat del govern espanyol de respectar les seves pròpies lleis i els compromisos signats amb les diferents institucions.
La sortida no es farà a través de les declaracions grandiloqüents a quines ens tenen acostumats el líders del partits majoritaris espanyols. És temps d’acció, de mesures decidides i de reordenació del aparells institucionals i econòmics de l’estat. En aquests moments, cap discurs retòric pot tenir credibilitat si no va acompanyat de fets.
Quin crèdit pot tenir un govern davant de les institucions europees i els mercats quan incompleix sistemàticament els seus compromisos amb les lleis fonamentals del seu ordenament? L’Estatut de Catalunya és una llei orgànica de l’estat, no ho oblidem, i el seu incompliment compromet greument el crèdit del govern espanyol. Si l’executiu espanyol és incapaç liquidar un deute de 759 milions del 2008, cal pensar que no s’en sortirà amb el seguit de mesures que reclamen les institucions europees per poder remuntar la crisi.
La opinió pública espanyola ha estat molt diligent a l’hora de degradar Grècia arran de la seva fallida. Els adjectius pel país, les seves institucions i els seus polítics han estat molt durs; entre d’altres coses, han estat acusats de falsejar l’estat del comptes de l’estat sistemàticament. Una música que sona molt Espanya: transferir el deute de l’estat a les autonomies; un finançament deficitari crònic per a CCAA i ajuntaments; l’incompliment de pagaments compromesos, com ara la disposició addicional tercera o el fons de competitivitat, etc.
L’estat espanyol està més a prop de Grècia que d’Alemanya. Per redreçar la situació, abans que el diners, cal canviar les actituds i, d’aquestes, la primera ha de ser la honestedat política i el compliment dels compromisos.
Els 759 milions són, també, la darrera penyora de la credibilitat del Regne d’Espanya a Catalunya. Si els sacrificis dels catalans no es reconeixen i els pactes amb l’estat són incomplets de manera sistemàtica, caldrà qüestionar-se molt seriosament la convivència futura entre ambdues nacions.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Un estat espanyol sense crèdit

Solidaritat activa, ara més que mai

Publicat el 11 desembre 2011 per Montserrat Candini

En aquests dies, l’allau de notícies vinculades a la crisi econòmica fa que molt sovint perdem de vista la perspectiva necessària per afrontar-la eficaçment. Ha de quedar clar que és una crisi europea, que transcendeix de molt en nostre àmbit nacional. Una característica que és evident en el moment que es debat l’actual unió econòmica europea i la necessitat de reformar institucions i tractats de la UE.
Ens trobem en una cruïlla històrica que pot canviar radicalment com hem entès les relacions econòmiques i socials fins el dia d’avui. De la transformació que s’esdevingui, sabem que caldrà mantenir i augmentar la justícia social, una idea que ens conforma com a catalans i europeus. En aquesta situació, la primera responsabilitat és la de les institucions públiques, que d’una manera o una altre no han estat prou diligents per evitar la magnitud de la crisi i hauran de preservar els nostres valors col·lectius. Les seves actuacions són imprescindibles però no són suficients.
Caldrà un gran esforç col·lectiu inspirat per la solidaritat activa de cadascun de nosaltres, més que pels sentiments de renúncia o de pèrdua. És el moment en quin els ciutadans han de prendre els protagonisme i posar les bases del seu propi destí individual i col·lectiu.
Catalunya a demostrar a bastament la seva capacitat de solidaritat. Només cal pensar en el gran nombre d’ONG pel desenvolupament existents o l’èxit de campanyes com la Marató de TV3 i el gran recapte del Banc del Aliments. La solidaritat finalista, d’objectius concrets, té una gran força a casa nostra.
Ara és el moment de traslladar aquesta gran energia comuna cap cap a la nostra vida quotidiana. Cal que exercim la nostra solidaritat activa cap als nostres veïns, que obrim els ulls i actuem envers a les dificultats econòmiques i socials que en envolten a casa nostra. Ara més que mai cal enfortir els llaços ciutadans, de fer comunitat. No es tracta d’eximir de responsabilitats als governs; tot el contrari, de reforçar esforços en la justícia social i la creació de llocs de treball.
Un bon exemple és el de la feina. El Servei d’Ocupació de Catalunya està fent un esforç per millorar l’atenció del ciutadans que cerquen un lloc de treball; es pretén donar orientació per a que estiguin millor preparats per poder trobar una oferta laboral, més que esdevenir una secció administrativa que simplement registra aturats. Malauradament, sabem que una bona part de les ofertes d’ocupació no arriben mai al SOC o als serveis municipals de promoció econòmica perquè empreses i emprenedors no les comuniquen. És el moment de trencar amb aquestes inèrcies; vetllar perquè qualsevol oferta de treball estigui inclosa en els serveis públics d’ocupació és, també, solidaritat activa; fer que el major nombre de persones aturades puguin tenir noticia d’un lloc de treball és treballar per la justícia social.
Potser no sabem quan sortirem d’aquesta crisi, però sí que podrem fer-ho col·lectivament, sense deixar ningú enrere, si som solidàriament actius.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a Solidaritat activa, ara més que mai

EN DEFENSA DEL SENAT ?

Publicat el 1 desembre 2011 per Montserrat Candini

La Constitució va fixar un sistema bicameral per l’Estat espanyol, tot i que no hi havia una gran tradició de dues cambres parlamentàries.

Les dues cambres si que són tradicionals a l’Europa més propera. França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, etc., per exemple, tenen dues cambres; congrés i senat a l’àrea llatina, bundestag i bundesrat a Alemanya i cambra dels lords i dels comuns a Anglaterra.

La seva composició és diversa, i la seva forma d’elecció també. A Italia 315 senadors i 630 diputats. A França un màxim de 576 diputats i 348 senadors. Bèlgica 212 diputats i 182 senadors. El Bundesrat 69 membres i el Bundestag 622, etc.

Es pot veure que la composició de les nostres cambres és força reduït en relació al nombre de diputats d’aquests països. A Espanya 350 Diputats i 263 senadors en la darrera legislatura. Per tant, tenim una cambra alta francament reduïda.

Però si parlem de les funcions de cada cambra, aquí el nostre Senat queda en una situació d’inferioritat en relació als nostres veïns. Per exemple el govern italià ha de gaudir de la confiança de les dues cambres, és a dir que tant els diputats com els senadors poden fer-lo caure.

A França, per exemple, un veto del senat a una llei obliga a tramitar-la per majoria absoluta a l’altre cambra, situació similar a la que es dona a Alemanya.

En aquest darrer país, els senadors o membres del Bundesrat, són escollits directament per les assemblees dels landers, i han de votar tots els membres d’un Lander en el mateix sentit. És una vertadera cambra de representació territorial.

Aquí el nostre senat és més una cambra de representació provincial que territorial, i a més, la seva posició en relació als diputats és subordinada.

Però d’aquí a dir que no serveix per a res, hi ha tot un món. Pel que fa al grup català de CIU al Senat en els darrers 3 anys, hem presentat més de 1.200 Iniciatives no legislatives, entre d’altres accions. Iniciatives que no han caigut en un sac buit , sinó que han permès en molts casos desbloquejar moltes qüestions d’àmbit més territorial o sectorial.

Desprès de quasi 35 anys de Constitució, els crits contra el Senat han començat a agitar-se després de la incorporació del català, el gallec i l’euskera com un fet “normal”; recordeu la campanya del “pinganillo”?.

Personalment, crec que hi ha, en diferents sectors polítics més vinculats a una Espanya uniformitzadora, molt interès a fer una caricatura del Senat perquè sigui una bona excusa per eliminar la normalitat plurilingüe de l’Estat espanyol en aquesta Cambra que s’havia aconseguit des de fa un any.

Això és el que realment els fa mal, a la dreta i a l’esquerra més unionista, que deixen anar populisme barroer per la xarxa dia a dia, fent pilota grossa i barrejada amb el desencís general envers als polítics.

És evident que cal una reforma al Senat , com així ho hem defensat des de sempre, i que parlem del Senat, de les modificacions del seu reglament, de la constitució si cal; donem-li el més alt sentit de cambra territorial amb totes les conseqüències i que, per exemple, sigui una Cambra que pugui vetar aquelles lleis que envaeixen competències de les Comunitats .

Però prou de ser tractats com uns “tontos útiles” o com uns frívols de la democràcia. El Grup de CIU al Senat té un promig d’edat de 40 anys; alguns som alcaldes, d’altres regidors; per tant, un grup que treballa a peu de carrer amb les necessitats i propostes ben clares, de cara a poder impulsar un seguit de propostes que territorialment ens puguem beneficiar, com així ha sigut en aquests darrers anys.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a EN DEFENSA DEL SENAT ?

S’ha acabat el cafè per a tothom

Publicat el 28 novembre 2011 per Montserrat Candini

Viure una crisi és també una oportunitat. Posa al damunt de la taula les fortaleses i debilitats de les persones, la societat i les institucions. És el moment en quin deixem veure quina és la nostra actitud davant del món.
És el que està passant a Europa. La crisi ha deixat veure que hi havia de real en l’economia d’aquells països que exhibien creixements espectaculars, arrogants, sense haver fet els deures, sense preparar la seva economia per a la competència global, endeutant-se fins a la fallida. Són aquests països i el seu rescat el que està obrint un debat sobre com ha de ser la veritable integració econòmica d’Europa. A la UE no hi haurà “cafè per a tothom”.
De la mateixa manera, aquest debat s’ha d’obrir dins de l’Estat espanyol. La crisi ha deixat al descobert quina és l’essència de Catalunya i perquè reclama més sobirania. El govern Mas no ha trigat va trigar ni un mes a emprendre la primera tanda de mesures necessàries per redreçar l’economia, ni ha esperat ni un sol dia a endegar el segon lliurament de propostes dinamitzadores.
La veritable vocació d’autogovern és aquesta. Catalunya no es resigna ha ser un agent passiu del seu futur econòmic i social; està convençuda de les seves forces, de les seves possibilitats, i vol construir un futur millor.
El cicle d’eleccions a Catalunya el darrer any és la mostra fefaent d’aquest sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. Davant la crisi, ha optat per votar a la força sobiranista de Convergència i Unió. Ha expressat, sense ambigüitats, el desig de confiar el timó de la nau a un executiu responsable i honest que exigeix major capacitat per a autogovernar-nos en tots els àmbits.
És l’actitud contrària de moltes comunitats autònomes espanyoles que ha hores d’ara encara no han encetat el meló de les reformes pendents. Sense una vocació real d’autonomia només esperen les directrius del govern central per resoldre les seves debilitats. És aquí on la crisi posa de manifest que “el cafè per a tothom” només va ser una estratègia per diluir les aspiracions nacionals dels catalans i dels bascos.
Per molt que ho vulgui evitar, el govern del PP haurà de donar el pas per resoldre aquesta situació anòmala. La reforma de l’estat de les autonomies no pot ser simètrica perquè cometria el mateix error que “el cafè per a tothom” i ofegaria la veritable locomotora econòmica d’Estat, Catalunya.
El pacte fiscal és la primera mesura per a la reactivació econòmica espanyola i no una graciosa concessió a posteriori.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a S’ha acabat el cafè per a tothom

L’ètica de la responsabilitat

Publicat el 23 novembre 2011 per Montserrat Candini

L’ètica de la responsabilitat

Dimarts passat el president Mas va presentar una segona fase de mesures d’austeritat per al 2012. L’objectiu primordial de les propostes és assolir l’objectiu de reducció de dèficit de la Generalitat fins al 1,3% i el manteniment de les prestacions socials de l’Estat de Benestar; de manera franca,honesta i responsable, el president va marcar les fites que han de promoure el redreçament econòmic, estendre la credibilitat del govern i guanyar la confiança d’empresaris, inversors i institucions internacionals.
Aquestes fites, però, no seran assolides sense la consecució del repte col·lectiu que el president va plantejar, que és la regeneració de la vida política catalana que els ciutadans reclamen. Cal un canvi profund en la manera de fer política i que aquesta esdevingui un millor servidor dels interessos dels catalans. Aquest repte només podrà ser conclós amb èxit si no és amb una sòlida ètica de la responsabilitat i una profund compromís amb el país. Els partits polítics i els agents socials hauran de deixar les velles inèrcies per obrir un diàleg nou, honest i compromès que faciliti, per damunt de tot, el necessari redreçament del país.
Les mesures d’austeritat són assumibles per la societat catalana que al llarg d’un any i tres eleccions ha donat la seva confiança a la política de govern del president Mas. Amb aquest suport inqüestionable, les propostes d’austeritat seran debatudes al Parlament de Catalunya en el marc dels pressupostos de la Generalitat pel 2012. Serà aquest moment en quin el partits de l’oposició hauran de prendre posició davant de les exigències de regeneració dels ciutadans i mostrar si la seva responsabilitat envers el país pot més que els interessos partidistes. Una oposició a ultrança, sense l’ètica de la responsabilitat reclamada, és una bona font de titulars periodístics però empitjora la vida quotidiana dels catalans.
Estic convençuda que aquest repte col·lectiu serà assolit en un clima de diàleg i compromís per part de les forces polítiques, els agents socials i els ciutadans. El poble de Catalunya ha donat proves d’unitat en moments molt difícils i aquest no serà una excepció.
Amb aquest clima de fortalesa podrem exigir plegats, també, al govern de Madrid el compliment dels seus compromisos, del desplegament de la seva pròpia ètica de la responsabilitat. Els 1.570 milions d’euros retinguts per l’administració central faria innecessària la segona fase de mesures, el pacte fiscal en tornaria al creixement econòmic i l’aprofundiment de l’Estat del Benestar. Mentre no arriben, cal endreçar casa nostra.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a L’ètica de la responsabilitat

Diari de campanya – La victòria de la feina ben feta

Publicat el 21 novembre 2011 per Montserrat Candini

Són moltes les sensacions i els pensaments viscuts des d’anit un cop coneguda la victòria electoral de Convergència i Unió. Ha estat fruit d’una campanya electoral especialment intensa i difícil, amb un marc econòmic d’excepció i una majoria absoluta popular més que prevista.
El primer sentiment ha estat el d’agraïment a les 628.825 persones que m’han donat la confiança per representar novament a Catalunya al Senat. L’elecció directa i nominal de l’escó fa que augmenti la càrrega de responsabilitat en el mandat dels electors, a quins hem comprometo a correspondre amb tota l’energia i fermesa.
D’altra banda, cal considerar aquest resultat com la victòria del seny i la responsabilitat per damunt d’altres consideracions. A Catalunya, una bona part de les formacions polítiques, davant de la seva impotència a nivell estatal, han volgut convertir aquestes eleccions en una mena de referèndum en contra de l’acció de govern de president Mas. Però no han comptat amb la maduresa del poble de Catalunya, que ha volgut premiar la honestedat, la responsabilitat i la coherència polítiques en temps difícils atorgant aquesta victòria històrica a Convergència i Unió. La feina ben feta no té fronteres i, a més, guanya eleccions. La demagògia electoralista és la gran derrotada a casa nostra.
Aquest resultat referma el lideratge institucional i polític del catalanisme polític a la nostra nació. Finalment, la força majoritària a Catalunya normalitza la seva representació a les Corts Espanyoles. La conseqüència immediata és una millor defensa dels grans temes nacionals, els que apleguen transversalment a un major nombre de ciutadans, com la immersió lingüística o el Pacte Fiscal.
Als ulls de món, anit Catalunya va fer una gran proclama de la seva identitat nacional. Va quedar palès que no és una simple comunitat autònoma espanyola. A banda, de la llengua i la cultura pròpies, va exhibir un sistema polític singular, amb més diversitat política i mes a prop dels ciutadans. Ahir els catalans van poder votar sense el xantatge del bipartidisme estatalista de manera lliure i responsable, que fa lluir especialment el triomf de Convergència i Unió.
Novament… moltes gràcies!

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Diari de campanya – La victòria de la feina ben feta

Diari de campanya – … i diuen que plou

Publicat el 18 novembre 2011 per Montserrat Candini

La paciència i el sentit democràtic dels catalans són bíblics. És sorprenent veure com el PP es passeja per casa nostra a demanar-nos el vot sense que hi hagi un terrabastall.
És el PP i els seus mitjans de comunicació els qui van endegar la campanya anticatalanista més important dels darrers 30 anys, arran del nou estatut de Catalunya. Una reacció tan desaforada que ha deixat una petja anticatalana dins de l’opinió pública espanyola que trigarà molts anys a diluir-se; una campanya que ha vorejat la xenofòbia i que, a més, volia trencar la convivència dins del nostre país.
És el mateix PP que s’entesta en voler desmuntar l’integrador sistema educatiu català, elogiat arreu d’Europa. Al llarg de tres dècades hem construït una escola catalana oberta, plural i amb igualtat d’oportunitats socials i lingüístiques que ha esdevingut l’obsessió del populars. Prefereixen escoles segregades i l’apartheid lingüístic enlloc d’oferir solucions reals als nostres problemes econòmics.
Són els mateixos que deixen que ens titllin d’insolidaris i avariciosos enlloc d’agrair sincerament l’esforç immens que fa la societat catalana amb el dèficit fiscal de 16.500 milions d’euros anuals. Només som importants per a ells a l’hora de munyir-nos, quan demanem una solució justa, El Pacte Fiscal, per poder crear ocupació i benestar, miren cap el cel, xiulen i diuen que no saben que és això.
Ara en Rajoy diu que recolzarà Catalunya. Quina Catalunya? La real, la solidària, la integradora, l’explotada fiscalment o bé la imaginaria, la que voldrien ells, feta a la seva imatge i semblança, postrada i sense caràcter nacional?
Diumenge és el moment de demostrar quina és la nostra reacció democràtica enfront dels greuges rebuts pel PP. Cal un diluvi de vots en favor de la única força política que pot representar el catalanisme majoritari de forma eficaç a Madrid. Convergència i Unió.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Diari de campanya – … i diuen que plou

Diari de campanya – Si volem, podem

Publicat el 17 novembre 2011 per Montserrat Candini

Som a les acaballes de la campanya electoral. És el moment que els líders dels partits estatals han de començar a respondre a les preocupacions dels ciutadans de Catalunya. És el temps en què es comencen a desvetllar les agendes ocultes.
Mariano Rajoy ha hagut d’aclarir finalment quina serà la seva actitud vers al Pacte Fiscal. La resposta ha estat tan clara com preocupant: “La prioritat és crear ocupació i la resta literatura i temes menors”.
Si en Rajoy no pot entendre que el Pacte Fiscal significa més ocupació i més oportunitats per recuperar l’economia catalana caldrà que fer que ho entengui des de les urnes amb els vots de la majoria dels catalans. Cap aspirant a governant d’un país democràtic pot quedar impassible davant la xifra gegantina de 16.500 milions de dèficit fiscal que té Catalunya amb l’Estat. És una situació inaudita a tota Europa; els lander alemanys tenen com a màxim un dèficit fiscal amb el govern federal del 4% mentre que Catalunya ha de patir el 8%.
El pacte fiscal és el gran repte col·lectiu del catalans, sense ell perilla seriosament el nostre estil de vida, el benestar de les nostres famílies i la prosperitat econòmica guanyada amb esforç i perseverança. No serà una feina fàcil – ja ho deixa clar en Rajoy – però és possible si mantenim la unitat al voltant de l’eliminació d’un dèficit fiscal que ens ofega, d’una càrrega pròpia d’una colònia.
La generació que hem encetat el segle XXI hem viscut esdeveniments increïbles, impensables pocs anys abans. Hem vist com la democràcia avança en tot el planeta, com va caure la tot poderosa URSS i el mur de Berlín, la fi de moltes guerres, l’enderrocament dels dictadors àrabs de la Mediterrània, etc. Sabem que la unió al voltant d’una idea poderosa tot ho pot.
Des de Convergència i Unió estem convençuts que si volem, podem fer de Catalunya un país digne nacionalment, només cal que les urnes estiguin plenes de PACTE FISCAL, la nostra proposta política. Si volem, podem.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Diari de campanya – Si volem, podem