En la vida quotidiana, sovint, cal aturar-se un moment i reflexionar sobre quins són els anhels i si no els hem oblidat en el tràfec del dia a dia. De la mateixa manera cal fer-ho en el món de la política; les negociacions, les oportunitats i els equilibris imposibles poden fer que perdem de vista quina és la motivació primera en la gestió dels afers públics: el servei a les persones.
Les diferents opcions polítiques tenen visions diferents de com dur a terme aquest servei a les persones però totes comparteixen, o haurien de compartir, aquesta motivació. Per posar en pràctica el servei als ciutadans, el conjunt de la societat en doten d’institucions, organismes, lleis, etc. que ens permetin de manera sistemàtica, atendre les necessitats socials dels ciutadans.
Però l’acció política té riscos. Un d’ells és els arbres no ens deixin veure el bosc; i, en el cas que ens ocupa, els arbres són totes aquelles estructures que hem aixecat per servir al ciutadans. Ara que vivim una crisi considerable i que hem de començar a veure per on podem estalviar, confonem el bé a protegir, els serveis als ciutadans, amb les estructures construïdes per a servir-los.
Cal mantenir les prestacions actuals – universals, de qualitat i gratuïtes – a la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials. Aquests àmbits són la clau de volta de l’estat del benestar català i, per tant, irrenunciables. Però les circumstàncies econòmiques són les que són i per mantenir el nivell haurem de veure com podem canviar les estructures, la manera d’oferir-les. Una altra manera d’oferir plenament l’ensenyament, la sanitat o els serveis socials és possible sense haver de mantenir el nivell de despesa actual. Aquest és el principal repte del nostre govern i ha de ser compartit pel conjunt de la societat catalana, la primera interesada en millorar el nostre estat del benestar.