La psicòloga Montserrat Bassols ens obsequia amb un comentari sobre el darrer documental del mes, Elle s’apelle Sabine de Sandrine Bonnaire.
“El documental fa un retrat de la Sabine, fet per la seva germana. la Sandrine Bonnaire, mostrant moments diferents de la seva vida, en els quals la malaltia mental, que segons el seu darrer diagnòstic, és una “personalitat psicoinfantil amb aspectes autistes”, es va mostrant en una evolució globalment deteriorant, evolució que, al menys en part, va lligada a les diferents modalitats de cures i atenció que va rebent.
Vull començar dient que em va commoure, i que també va saber connectar amb les emocions dels espectadors del Museu del Cinema ja que es van sentir moltes rialles de tendresa en el decurs de tota la projecció; penso que això diu molt de la sensibilitat i de l´estimació de la Sandrine Bonnaire per la seva germana, així com del seu saber fer com a documentalista. Com a psicòloga clínica que sóc, també vull dir que em va agradar, pel que mostra (en relació a una manera possible de viure de les persones malaltes mentals, les implicacions a nivell familiar, professional i político-social que comporta la convivència i la cura de persones que no poden fer-se càrrec d´elles mateixes), i per les qüestions que ens desvetlla als que sí tenim la capacitat i la responsabilitat de fer-nos càrrec de la nostra vida i dels qui depenen de nosaltres. Penso que el documental assoleix amb escreix la funció de donar a conèixer una realitat complexa i des de diversos angles (l´experiència en pròpia carn de la malaltia mental; el fet de que és possible pensar-la de diverses formes, i per tant, atendre-la a partir de models diferents, amb les implicacions que això comporta en les trajectòries vitals dels malalts i dels seus familiars; el posicionament del grup social en referència a fins a quin punt i de quina manera està disposat a ocupar-se dels més desvalguts; el paper impulsor de les famílies per sensibilitzar i promoure que els agents planificadors i gestors de lo social prenguin decisions entorn als recursos d´atenció terapèutica…). Però no es queda en lo merament informatiu, sinó que ens toca fins el punt de sensibilitzar-nos i orientar-nos a unes reflexions que no es queden en lo purament intel.lectual, sinó que ens porten a aprofondir en cóm cadascun de nosaltres sentim la naturalesa humana, la vida, i podem contactar amb la fragilitat que hi ha en tots, fragilitat que ens pot apropar fins i tot quan les diferències en les maneres d´estar viu ens fan sentir lluny els uns dels altres.
El títol del documental, que fa referència a una persona única, ja ens indica que és possible pensar a les persones amb malaltia mental des de la filosofía de que necessiten i tenen tot el dret a ser tractades des del respecte a la seva particularitat; els serveis, doncs, són per oferir eines i suport per a millorar la seva qualitat de vida. El film tant és testimoni de que és possible viure i organitzar-se des d´aquesta òptica, com també de que altres òptiques són possibles, com, per expemple, de pensar en termes de malalties a les quals la funció dels professionals seria de protegir la resta del grup social del malestar que generen. L´ aplicació de cada òptica comporta unes trajectòries diferents: la primera, crea espais de vida i de relació que afavoreixen l´ús, el gaudi i el desenvolupament de les capacitats personals, tot tenint en compte les limitacions que la malaltia suposa; la segona, crea espais que alimenten els temors més profunds dels infants: la pèrdua del contacte amb les persones i els entorns que els fan sentir protegits, l´absència d´interlocutor a qui manifestar el malestar i trobar-hi una resposta que calmi i reorganitzi… També és cert que cada òptica ens suposa un grau de compromís personal diferent, i ens porta a la qüestió de fins on estem disposats a arribar, fins a quin punt deixem entrar en l´ordre de la nostra vida a les emocions, sempre trasbalsadores.. En aquest sentit, el documental ens mostra una realitat, confegida d´estructures diverses i de buits en l´atenció als malalts mentals en el decurs de la seva vida. Queda evidenciat que no hi ha espais de vida suficients per a les persones que no es poden fer càrrec de crear un espai propi, i en el col.loqui sorgeix la idea de que a mesura que passa el temps, les prioritats del col.lectiu social poden variar, de manera que en zones on en un moment hi havia serveis i determinats models d´intervenció, en l´actualitat ja no hi són. El paper de la família queda recollit tant en el film com en les intervencions dels espectadors, ja que l´estimació pels membres malalts i la preocupació per qui se´n farà càrrec adequadament quan la família no ho pugui fer directament, són el motor per iniciar accions a la recerca de respostes.
L´ús dels flashbacks es posa al servei de tocar-nos i fer-nos reflexionar a partir de l´emoció viscuda: ens dol profundament el deterior de la Sabine, el contrast entre la bellesa, la joventut, la vitalitat, l´espontaneïtat, les capacitats de la Sabine de la primera etapa, i l´enlletgiment, la lentitud, el babeig, l´ansietat, l´acotació d´activitats, de la Sabine actual; ens entendreix veure la criatura que viu en aquest cos d´adult, i que com tota criatura, ens mostra la seva necessitat de ser cuidada, educada, estimada, tinguda en compte. També ens fa adonar de que hi ha un món de somnis i desitjos personals ben vius malgrat l´aparença de discapacitat (i per tant, dolorosos en la mesura en que no poden convertir-se en realitat: el bebè, les vacances familiars): això ens remet que, en aquest nivell, tampoc estem tan lluny els uns dels altres.
Penso que aquest documental és un dels recursos amb els que la Sandrine va fent front al dolor per la germana deteriorada, convertint-lo en un motor per fer alguna cosa constructiva: donar a conèixer, desvetllar preguntes, sensibilitats, alimentar iniciatives de bona praxi….i sobre tot, fer un bon lloc a la seva germana, i de retruc, per a totes les persones que pel motiu que sigui, necessiten que el grup social els permeti i sostingui un espai de vida, que per sí sols no podrien crear. La Sandrine, amb la seva passió per filmar, ha pogut representar per a la Sabine algú interessat en el seu plaer de sentir-se viva, pel cos en acció; algú interessat en els seus somnis, que pot, en alguns casos, fer-los realitat –el viatge a Amèrica-; algú interessat també en el seu present, i que tal com queda escrit en l´avant títol del documental, està trencant el silenci de la seva germana.
Vull acabar aquests comentaris tal com la Sandrine acaba el seu documental: amb preguntes. Podem viure amb el dolor de veure els nostres estimats, els nostres companys malalts, donar-los un espai d´afecte, de cura, de compromís? Podem transformar el nostre dolor en alguna iniciativa constructiva? Podem crear entorns on per a tots ens sigui més comfortable de viure? I les que realment importen, que planteja la Sandrine, i fan referencia al goig d´estar viu i acompanyat: Es recuperarà? El deterior forma part de la malaltia? Podrà viure sense medicació? Podràn tornar a fer realitat el somni de viatjar juntes?”
Montserrat Bassols Fernández, Maig 2011. Psicòloga Clínica col.legiada COPC núm. 4067.