Arxiu de l'autor: Narcís Genís

La dignitat d’en Millo

Publicat el per

Benvolgut Enric Millo. Fa poc més d’un any em vas dedicar un article en resposta a una Galeria que jo havia publicat, titulada Ciutadans invisibles, en la qual acusava el govern del PP de mentir i maltractar els gironins considerant-los invisibles, i de tu deia que tenies molta barra per afirmar que el govern de l’Estat complia els seus compromisos.

Afirmaves que jo havia escrit l’article amb els budells “des de la més absoluta animadversió contra un partit polític i amb manca d’objectivitat i realisme, i també des de la més profunda de les ignoràncies”. Vaig respectar el teu dret de rèplica i ho vaig deixar córrer; ara, al cap d’un any, podríem fer un repàs per demostrar que totes aquelles obres que jo havia denunciat avui continuen empantanegades. En aquell moment, tu feies política i maquillaves la realitat, jo donava una opinió des d’un punt de vista periodístic sobre la situació de les infraestructures i les minses inversions de l’Estat a Girona. Un debat epistolar civilitzat, amb profundes discrepàncies d’opinió i punts de vista. Avui, però, se’m fa molt difícil mantenir el cap fred, perquè el que va passar el dia 1 d’octubre a les comarques gironines, amb una Policía Nacional i una Guardià Civil sota les teves ordres que van actuar desbocades amb una brutalitat i una violència del tot innecessària, em va glaçar el cor. Les teves primeres declaracions sobre els fets defensant l’assalt policial encara van fer més mal, va caldre esperar cinc dies perquè demanessis disculpes als centenars de ferits, ho vas fer amb la boca petita i alhora justificant allò que, per a aquells que ho van patir, va ser una autèntica salvatjada. Mira, Enric, jo també vaig tardar dos dies a reaccionar, no ho volia fer en calent, però el dia tres et vaig dedicar una piulada a Twitter: “Enric Millo ets una persona indigna. Les teves mentides són incendiàries i busquen que hi hagi violència.” Ho reconec, aquesta vegada em vaig deixar anar, però era el que pensava en aquell moment i ho continuo pensant ara. Que no vas veure el que ens vau fer? Jo ho vaig viure, igual que els teus amics, veïns, coneguts, gent del teu barri de Girona, aquells amb els quals tu durant anys coincidies cada dia al carrer, a la fleca, al bar, al col·legi Verd, on anàveu a votar en les diferents convocatòries electorals. Tots ells gironins, gent del carrer normal que van ser colpejats, alguns de manera salvatge, per la policia. De veritat creus que n’hi ha prou de demanar disculpes? Podràs tornar a mirar tota aquesta gent als ulls?

Fem costat a la nostra gent

Publicat el per

Gent de religió i trabuc

El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, el que té menys credibilitat de tots els que han ocupat aquest càrrec, és l’únic fiscal general que ha estat reprovat pel Congrés dels Diputats. Resulta que aquest és el fiscal que ha ordenat l’obertura de diligències contra els 712 alcaldes que donen suport al referèndum de l’1-O, i que ordena als Mossos detenir els batlles que hagin estat citats i no es presentin a declarar. Un atac sense precedents a l’autonomia local que afecta la majoria d’alcaldes de les comarques gironines.

Una part important dels mitjans de comunicació espanyols han enterrat l’ètica periodística i la deontologia professional per convertir-se en altaveu i aparell de propaganda del govern del PP amb la mentida, la distorsió dels fets, els insults i les amenaces a tort i a dret, sense cap mena d’escrúpols. Com a periodista estic avergonyit que gent de la meva professió hagi renunciat als principis bàsics del periodisme. No cal que recordi els titulars i les manipulacions que hem vist o escoltats aquests dies. Però no puc passar per alt les floretes que ens dedica als gironins el distingit membre de la Reial Acadèmia Espanyola i escriptor Félix de Azúa Comella, quan escrivia fa pocs dies a El País “Gerona. Aquella província es un clon de Guipúzcoa y comparte con ella lo montaraz, la víscera y el arcaísmo. Es gente de religión y trabuco. Se sabe que una solución del incordio [referint-se al president Puigdemont] sería declarar la independencia de Gerona, a ver si así dejaban en paz al resto de los españoles. Antes sólo odiaban a los de Barcelona (“pixapins”, en su elegante jerga), pero ahora han ampliado el negocio.”

Ja ho veuen, res a veure amb el bon rotllo i la il·lusió que ens caracteritza a la gent d’aquestes comarques, on no sents ningú que alci la veu amb odi o violència contra l’adversari o el que pensa diferent. Som terra de pas i d’acollida, i ho continuarem sent, fins i tot amb tots aquells que no ens estimen. Ara ens toca fer costat a la nostra gent, als de casa, als alcaldes i alcaldesses violentats, només pel fet de reclamar l’exercici d’un dret. Però no oblidem, i passi el que passi res serà igual, s’estan travessant massa línies vermelles i són tan còmplices d’aquesta barbàrie i d’aquest linxament contra els catalans aquells que l’exerceixen, com els que callen.

*Publicat a la columna de la Galeria de l'edició gironina d'El Punt Avui el 14/09/2017

La memòria de la Vijnecica de Sarajevo

Publicat el per

La capital de Bòsnia i Hercegovina, Sarajevo, és una ciutat on el temps passa lentament, els carrers s’omplen de gent en les hores punta i el turisme es fa notar especialment al casc antic, l‘Old Town, però també en altres indrets on es poden veure d’altres atractius i monuments, com ara el pont Llatí, on el 28 de juny de 1914 van ser assassinats dos visitants il·lustres, l’arxiduc austríac Francesc Ferran i la seva esposa Sofia, duquessa de Hohenberg, un fet que va desencadenar la Primera Guerra Mundial. Prop d’aquest indret hi ha una de les joies arquitectòniques de la ciutat, la biblioteca de Sarajevo, incendiada i destruïda per l’artilleria sèrbia la nit del 24 d’agost de 1992, amb projebiblio-carrerctils de fòsfors, des del conjunt de muntanyes i punts elevats que envolten la capital, durant el setge de la ciutat en la guerra de Bòsnia i Hercegovina, entre el 1992 i el 1995. Un edifici que ha estat reconstruït amb fons de la UE, a més d’una aportació important de l’emirat de Qatar. El foc va destruir dos milions de llibres, alguns incunables i documents. L’edifici va quedar tocat de mort. Una obra que s’havia aixecat el 1894 amb una barreja d’estils orientals, just quan encara la ciutat formava part de l’imperi austrohongarès sota domini otomà.

Aquesta biblioteca ha estat el centre dels grans esdeveniments històrics que s’han produït a Sarajevo, precisament l’hereu de l’imperi austrohongarès, l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria va ser abatut a trets per un nacionalista serbi quan tornava d’un acte que s’havia fet a la biblioteca, coneguda com la Vijnecica.

El dia 13 d’octubre aquesta biblioteca reformada totalment fa dos anys va tornar a ser el centre de l’actualitat de la capital bosniana, amb la inauguració de l‘exbiblio1posició No ens n’oblidem, que recull imatges captades pel periodista empordanès Miquel Ruiz sobre la guerra de Bòsnia i que són un testimoni del conflicte i alhora una crida per la pau, per les inauguracioescenes de la vida quotidiana de la ciutat que conté i que van ser captades durant un conflicte armat durant el qual els habitants de Sarajevo no van defallir, malgrat el setge al qual van ser sotmesos, mentre els edificis queien o quedaven tocats per les bombes. Una imatge colpidora de la biblioteca de Sarajevo, mig derruïda i totalment calcinada per les bombes incendiàries, obre aquesta exposició que va donar peu a l’alcalde de la ciutat, Ivo Komsic, a agrair que imatges com aquestes permetin veure com el joc i les ganes de viure “van guanyar la mort” i serveixin perquè el món tingui en la seva memòria uns fets que no s’han de tornar a produir mai més. La mostra, que ha estat patrocinada en gran part per la Diputació de Girona, es va inaugurar amb l’assistència del seu president, Pere Vila, en un ambient molt emotiu amb la presència també del conseller d’Afers i Relacions Internacionals, Raül Romeva, que va posar com a exemple Bòsnia i Hercegovina per la tasca feta per a la recuperació de la memòria històrica, una recuperació que es nega a l’Estat espanyol 80 anys després de la Guerra Civil.

Sarajevo, si bé ha recuperat la seva vida i mira de tirar endavant, altre cop amb la convivència entre diferents cultures, pobles i religions, ha quedat tocada i es veu com el conflicte que va voler posar fi a una societat intercultural, pacífica i barrejada ha aconseguit una major islamització de la ciutat, palpable per als visitants.

Article publicat a l'edició gironina d'El Punt Avui, el 17 d'octubre de 2016, després de visitar la ciutat de Sarajevo i l'exposició de la biblioteca de la ciutat

Suar llibertat

Publicat el per

Dijous vinent s’ha previst el gran acte de la candidatura de Junts pel Sí a Girona. El repte és omplir el pavelló de Fontajau. Just aquest dia farà 39 anys que es va celebrar a Girona un dels actes polítics més importants de les comarques gironines. Sota el lema “guanyem la llibertat”, aquell 24 de setembre del 1976, i a l’antic pavelló de la Devesa, es va fer el primer míting socialista de la Transició a la capital gironina. El vell pavelló va quedar petit, i els que hi eren van passar calor, van “suar socialisme”, com es va dir aleshores. Però les esperances i il·lusions que s’havien posat en aquell nou partit català i en uns canvis que després no han arribat o ens han decebut, ens han portat a la situació d’avui. Ara es torna veure il·lusió en els ulls de la gent i molt probablement aquest dijous se suarà llibertat i independència, de nou s’omplirà el palau d’esports més gran de Girona, perquè torna a ser un moment clau per al futur d’aquest país.

Encara hi ha vençuts i vencedors

Publicat el per
NGEL ALMAZAN -ACN L'acte de beatificació fet a la Catedral de Girona

ANGEL ALMAZAN -ACN
L’acte de beatificació fet a la Catedral de Girona

Tres germanetes màrtirs de l’Institut de Religioses de Sant Josep de Girona beatificades el dia 5 de setembre a la catedral de Girona amb la presència del cardenal Angelo Mato. Em semblaria perfecte, si no fos que la cerimònia suposa pujar als altars tres víctimes de la Guerra Civil espanyola, que estic convençut que es mereixen un reconeixement per la seva tasca social durant el conflicte. És preocupant, però, que altres víctimes innocents de la Guerra Civil, no importa el bàndol, també van ser martiritzades i assassinades només pel fet d’haver ajudat altres persones i haver salvat vides. També n’hi ha que van ser afusellades i enterrades en descampats, a les quals es nega una sepultura digna. No puc entendre, avui, aquestes diferències

Apunt publicat El Punt Avui el 4 de juliol  2015

Garbet i la Mirandola

Publicat el per

El rei de l’Aràbia Saudita, Salman Bin Abdelaziz, va intentar que es privatitzés, durant els dies que feia vacances, una platja pública al sud de França. D’aquesta manera, el rei i la cort que l’acompanya, unes quatre-centes persones, podien gaudir privadament de la platja de la Mirandola, prop de Valàuria, a la regió dels Alps Marítims, en la glamurosa Costa Blava, no gaire lluny de Cannes. L’anunci d’aquesta privatització va provocar una revolta entre veïns i banyistes de la zona que apel·laven a l’esperit i els principis republicans, i reivindicaven com a públic aquest espai

Platja de Garbet

Platja de Garbet

del front marítim. Els francesos, que van posar fi als privilegis monàrquics amb una revolució i amb l’ajuda de l’enginy promogut pel doctor Guillotin, no estaven disposats a acceptar que un rei estranger privatitzés, encara que fos només uns dies, una part de la seva costa.

Al regne d’Espanya tenim la platja de Garbet, al terme municipal de Colera, on no hi estiueja cap rei ni xeic àrab. A prop, i sense afectar la platja, des de fa molts anys, només hi ha la residència d’estiu de la família Suqué-Mateu, un xalet enmig d’una propietat esplèndida, envoltada d’una vinya vora el mar que dóna nom al vi Finca Garbet, un dels millors negres del Grup Peralada i de la DO Empordà.

Una altra cosa és la platja en si, una de les més populars de la comarca, fins a la qual durant molts anys es podia arribar en tren, fins que Renfe va decidir eliminar el baixador. Després comptava amb una àmplia zona d’aparcament gratuït, un càmping i un petit restaurant. Tot era compatible amb els banyistes. Ara, després d’una operació de l’Incasòl, que va eliminar el càmping, s’ha reordenat, amb un ampli aparcament de peatge –3 euros– i un restaurant que cada temporada que passa va creixent i creixent, ocupant més espai de la franja marítima; fins i tot s’hi ha instal·lat una zona chill-out, un embarcador amb Zodiac inclosa per recollir clients a les embarcacions que hi fondegen, i un barquer a sou que fa fora les altres barques. La progressiva privatització de Garbet és més pròpia d’una república bananera que no pas d’una monarquia parlamentària. Si no s’hi posa remei, Garbet serà un espai reservat als clients d’un restaurant –no assequible per a totes les butxaques– que s’ha anat apoderant de bona part de la platja, fent mobbing a les famílies de banyistes de tota la vida.

*Article publicat a la secció LA GALERIA de l'edició gironina d'El Punt Avui el dia 6 d'agost 2015.

 

El Serrat més antològic

Publicat el per

Amb una mirada al passat i als seus darrers cinquanta anys de cançons, i cantant Temps era temps (“Temps era temps, que vam sortir de l’ou…”), Joan Manuel Serrat va encetar el seu concert, de dissabte 25 de juliol a la nit, en el Festival de Peralada. Ho va repetir sense cantar “aquests 50 anys han valgut la pena”, i ell ho celebra amb una gira mundial d’un centenar d’actuacions, entre les quals ha volgut incloure aquest escenari de l’Empordà.  El cantautor, després de recordar-nos la senyora Francis, va cantar: De vez en cuando la vida, De cartón piedra, Mi niñez i Me’n vaig a peu, cançó que va obtenir la primera gran ovació, per continuar després amb Ella em deixa i Cançó de matinada, que va arrancar per segona vegada els aplaudiments més entusiastes de la nit. La tercera gran ovació va arribar amb els acords de Pare, després d’haver cantat Pueblo blanco, Helena, Barcelona i jo, Niño silvestre i Algo personal. El darrer tram del concert va ser un no parar d’aplaudiments, amb el públic dret, ja amb els acords de Para la libertad, No hago otra cosa, Mediterráneo, Seria fantàstic i Un gran dia. La tanda de bisos va ser apoteòsica amb Res no és mesquí i sobretot el “golpe a golpe” de Cantares per tancar amb Paraules d’amor, un dels moments més vibrants de la nit, ja que el públic va fer de cor seguint la lletra de la cançó més versionada del noi del Poble-sec, i que es va convertir gairebé en lacrimògena, per un públic entregat que tenia una mitjana d’edat que sobrepassava la cinquantena.Serrat una vegada més va demostrar que és un cantant de poble i de la vida, solidari i sensible, quan ens va recordar els infants que passen fam al món, i els va dedicar Niño silvestre. Amb aquest concert de la gira Antología desordenada, de 22 cançons, enllaçades una rere l’altra sense descansos, Serrat ens demostra que encara aguanta molt bé la veu, i el seu nivell artístic, tot i els seus 71 anys. Una nit de Serrat a Peralada per recordar.

Pactes enverinats o prevaricació

Publicat el per

La construcció de la gran infraestructura ferroviària de l’Alta Velocitat Espanyola, orgull dels governs del PSOE i del PP ha resultat ser un nyap, en el tram de les comarques gironines. A banda dels despropòsits amb les inundacions de l’estació de Girona, ara resulta que l’alta velocitat no es pot utilitzar perquè en els tram de Barcelona a la frontera hi han de circular trens de mercaderies. A més, s’ha d’indemnitzat a l’empresa TP-Ferro que gestiona el túnel del Pertús, perquè no hi passen prou trens perquè hi puguin fer negoci. Es veu que el govern va signar un acord amb aquest sentit. Un pacte que fa pudor, ja per activa i passiva els tècnics havien advertit de les dificultats dels trens de mercaderies per salvar la forta pendent del Pertús.

La Marató de TV3 i les assegurances

Publicat el per

La Marató de TV3 es dedica enguany a les malalties del cor i, entre altres aspectes, parla dels infants catalans afectats per una cardiopatia congènita Un conegut m’explicava que, ja fa uns quants anys, ell era un d’aquests nens, que va ser tractat al seu moment i que després sempre ha portat una vid a d’adolescent, de jove i d’adult absolutament normal, sense restriccions. Explicava, però, que pel fet d’haver patit la malaltia avui és víctima d’un abús financer escandalós. Resulta que, per fer una assegurança de vida, la companyia d’assegurances, vinculada a un banc que porta el nom del país, li exigeix un sobrecost del 200% sobre la prima. Vist el cas,(d’aprofitament econòmic)  seria gairebé obligat que aquestes entitats fessin importants aportacions a iniciatives com La Marató.

* Apunt publicat a @elpuntaviu 12/12/14http://www.elpunt.cat

La feina mal feta

Publicat el per
Foto: ESTEVE CARRERA

Foto: ESTEVE CARRERA

L’aparcament del passeig Nou de Figueres va quedar completament inundat a conseqüència de la llevantada. És cert que l’aiguat que va caure sobre Figueres va ser un fet extraordinari i que va entrar aigua en molts baixos, soterranis i pàrquings de la ciutat, però en cap cas ho va fer en la proporció en què es va inundar el flamant aparcament públic de la ciutat. Un aparcament que ja es va construir amb molts problemes perquè ja s’inundava, cosa que presagiava el que ha passat; -sortosament no es va haver de lamentar cap dany personal-. L’aiguat ha demostrat que, malgrat els successius retards en la seva construcció, els tècnics no van saber resoldre el problema. No van fer bé la seva feina. Caldrà veure ara si li tremolarà el pols a l’alcaldessa Marta Felip  a l’hora d’exigir responsabilitats.

*L'Apunt publicat a @elpuntavui el 10/12/2014