La meva finestra

Article d’opinió publicat avui al setmanari El Ripollès.

La jornada de dimarts va donar peu a una Diada Nacional de Catalunya del tot reivindicativa, en tots els àmbits. La manifestació de l’Onze de Setembre va posar en evidència que la societat catalana vol ser més activa que mai en la presa de decisions col·lectives que afecten a Catalunya i que, davant la situació de maltracte i injustícia que es viu en el dia a dia, són moltes les persones disposades a alçar la veu i sortir al carrer per intentar canviar les coses.

De fet, la reacció social es troba realment justificada i respon a la lògica necessitat de fer palès que, avui, la situació que viu el nostre país, resulta ja insostenible per més temps.

Són molts els esforços que conjuntament la gent està assumint, dia a dia, cada vegada havent d’afrontar l’endemà amb menys oportunitats. L’ofec de la societat catalana, avui, es tradueix en comprovar com mica en mica, tot allò que havíem aconseguit per millorar la nostra qualitat de vida, la nostres expectatives de futur i les dels nostres fills, es va esfondrant.

Patim una continua degradació de la societat catalana i del que fins ara significava, cada vegada que veiem que, amb l’excusa de la conjuntura econòmica, drets bàsics com el treball i la justícia es veuen blegats davant la impotència de fer valer el nostre propi potencial com a país productiu, ric i solidari.

Estancats com estem, resulta evident que cal un nou plantejament en tots els àmbits. Estem perdent l’educació digna que els nostres fills es mereixen, són el futur del nostre país! Cal un nou plantejament perquè correm el risc de perdre, si no l’hem perdut ja definitivament, la salut com a dret universal i hem d’explorar totes les vies possibles per garantir oportunitats a les persones que cada dia cerquen treball sense esperança.

La societat catalana, es va plantar l’Onze de Setembre davant la injustícia i va reclamar un nou model polític abans que sigui massa tard. Per això és fonamental que des de totes les institucions i àmbits de representativitat democràtica, com haurien de ser els partits, s’obrin debats per acordar nous horitzons per Catalunya i tornar al poble el que és del poble, la seva capacitat de parlar i decidir.

No hi ha més volta de full al meu entendre. Com a socialista, persona d’esquerres i progressista, pensant en el meu país, no tinc cap dubte que la societat catalana no pretén res més que el progrés i per això cal estar al seu costat, escoltant atents, acompanyant i obrint més que mai el ventall de possibilitats que ens reclama, la independència inclosa, si és això el que majoritàriament vol el poble català.

Ho deia en el meu article anterior a la manifestació publicat en aquest mateix diari; som un país que ens costen els grans acords, però la societat catalana els reclama, perquè en el moment històric en que ens trobem la unitat, la cohesió i l’entesa ens ha de fer més forts per avançar en el nou horitzó que plegats hem de plantejar.

Un horitzó que ha de tenir a les persones com a centre de l’acció política i no als partits. Un futur que ha de comptar amb la implicació de la gent i de la societat per definir-lo. I per fer-ho, comencem avui mateix per configurar les bases del dret a decidir, un dret que ha de garantir que Catalunya continuï mantenint la seva essència, aquella que la defineix com a terra de convivència i de progrés. Només així, serem capaços de preservar la Catalunya de les oportunitats, on tothom hi és i amb tothom es compta.

Em manquen coneixements per definir més clarament que cal fer d’ara endavant. Malgrat tot, espero que la meva organització política, el Partit dels Socialistes de Catalunya, estigui en sintonia amb la demanda social d’ahir per donar resposta i ser útils, com fins ara ho hem estat gràcies al treball constant de tantes i tantes persones, de pensament plural, que arreu del territori català han fet avançar els nostres pobles, fent progressar Catalunya.