Sóc d’esquerres, sóc independentista i estic a favor de l’ANC

D’ençà que l’Esquerra Independentista organitza l’onze de setembre a Barcelona -entre d’altres ciutats del Principat- la Diada s’ha desenvolupat en un marc més reivindicatiu que festiu -com ha de ser, atenent a la commemoració dels fets de 1714- i a favor de la independència i del socialisme. Sense complexes i malgrat les adversitats.

Enguany s’ha desencadenat una certa polèmica –potser més sorollosa que en d’altres ocasions- entorn a la necessitat/oportunitat de convocar una mobilització “unitària” a la capital. No obstant, i com ja és habitual, l’Esquerra Independentista mantindrà la convocatòria d’una manifestació pròpia que començarà a les 17.00h a Plaça Urquinaona i acabarà al Fossar de les Moreres, com mana la tradició. Al mateix temps -i això és una novetat- l’Assemblea Nacional Catalana està preparant una gran concentració a Plaça Catalunya que marxarà cap al Palau del Parlament, en aquest cas s’espera que el nombre d’assistents desbordi totes les previsions i que l’onze de setembre del 2012 esdevingui una d’aquelles dates cèlebres que serviran als historiadors per explicar el clima que es respirava a Catalunya durant els anys previs a la constitució de l’Estat Català.

Ambdues mobilitzacions –la de l’EI i la de l’ANC- seran nítidament independentistes, apel·laran al dret de l’autodeterminació dels pobles i serviran per constatar que l’opció independentista acumula cada cop més adeptes. En aquest context, de forma molt raonable i raonada, hi ha qui es pregunta: per què les CUP (en referència a l’EI) no es sumen a la convocatòria de l’ANC?

Doncs bé, des de la simpatia per les CUP i per l’ANC -i pel SEPC, Òmnium, Arran…- m’ha semblat oportú participar del debat, aportant 10 reflexions molt breus que d’alguna manera pretenen desmuntar el que determinats agents insisteixen a presentar com una aparent disjuntiva essencial o essencialista.

Només a tall d’apunt, val a dir que inicialment volia dedicar aquestes línies a radiografiar l’ANC com a ens de nova creació que s’incorpora al maremagnum independentista. Emperò, atesa les diferents aportacions que ja s’han fet a aquest respecte, entenc que està tot dit.

Entre moltes altres, cal destacar les opinions següents:

“L’esquerra independentista i l’ANC – Tesis per al debat”, de Carles Castellanos.

“Tot i que sembli mentida, són independentista i no crec en l’ANC”, de Àlex Maymó.

“Em declaro Insubmís a l’ANC”, publicat al Bloc “Periodista amb ploma”.

“Algunes aportacions en clau constructiva al debat sobre l’ANC i la manifestació de l’11”, d’Eudald Calvo.

1.- L’Esquerra Independentista organitza any rere any a Barcelona una Diada farcida de mobilitzacions a favor de la Independència; però també a favor del socialisme, en contra del patriarcat, pel dret a l’habitatge, pel treball digne, per la llibertat de les preses i els presos polítics, etc. En aquest sentit, a ningú se li escapa que enguany resulta més escaient que mai unificar totes aquestes reivindicacions sota una mateixa bandera. Amb la que està caient, no sembla descabellat aprofitar la Diada per seguir vinculant el procés d’emancipació nacional a l’emancipació social.

2.- Cal tenir memòria i recordar que entitats i/o col·lectius que avui abranden l’estelada amb més nervi que ningú, fa poc més d’un lustre -com a molt una dècada- titllaven aquest tipus de mobilitzacions de “radicals”, “utòpiques” o “marginals”, contraposant-hi un autonomisme més o menys ambiciós. És bo recordar-ho quan segons qui apel·la al sentit històric de la “unitat independentista”.

3.- L’Esquerra Independentista té tot el dret del món a convocar una manifestació a favor de la independència i el socialisme sense haver de donar massa explicacions a ningú. Tanmateix, si bé crec que hi té tot el dret, també opino que la conjuntura actual és substancialment diferent a la dels darrers anys i, en conseqüència, entenc que l’EI hauria d’elaborar un anàlisi acurat de les condicions objectives i, amb relativa indiferència cap a les condicions subjectives, actuar amb generositat i alçada de mires. Des del meu punt de vista, això no significa haver de renunciar a convocar una manifestació pròpia, però potser sí que seria adequat un posicionament explícit a favor de la concentració-manifestació que convoca l’ANC, reconeixent la importància del moment que ens toca viure i expressant amb contundència la ferma voluntat de l’EI a participar de forma proactiva als reptes presents i futurs que afronta i afrontarà aquest país.

4.- No és contradictori assistir als actes de l’Esquerra Independentista i donar tot el suport a la convocatòria de l’ANC, amb la mateixa naturalitat que s’ha de poder participar de la concentració a Plaça Catalunya i recolzar plenament els actes del Fossar, sense que això susciti cap contradicció. En aquesta línia, l’Eudald Calvo es referia al major grau de sintonia que el militant independentista i socialista experimentarà participant als actes de l’EI, i el menor grau d’adhesió que sentirà aquest mateix militant si marxa des de Plaça Catalunya. Hi estic en bona part d’acord. Si m’ho permet, però, hi afegiria una idea esquemàtica: la coherència del militant socialista i independentista es sentirà reforçada i no gens qüestionada si aquest participa de la manifestació de l’EI, en canvi, es sotmetria a la sempre complicada autocrítica dialèctica si participa amb l’ANC. Ambdues experiències són estimulants, però la idea que pretenc subratllar en aquest text és que la major coincidència ideològica que podrem sentir a l’acte del Fossar, no exclou en cap cas la possibilitat de participar sense complexes a la marxa cap el Parlament, ni molt menys implica haver-la de rebutjar. Manifestar-nos amb l’EI ens resultarà indubtablement més senzill en quan a assimilació de contradiccions, però no tinc clar que sigui més útil en clau de país, ni més interessant en quan a experiència particular. Això, òbviament, ja és cosa de cadascú.

En aquesta línia de reflexió, sóc del parer que la posició natural del militant de l’Esquerra Independentista és la de mostrar-se simpàtic amb tothom qui s’organitzi exclusivament per obtenir la independència del país. Puc entendre -i de fet ho comparteixo- la reticència a donar suport a organitzacions que associen la independència a un determinat model d’Estat, però no quan es tracta de col·lectius que neixen únicament per exercir el dret a l’autodeterminació. Comprenc que un militant de la CUP es mostri reticent a participar d’una campanya de CDC a favor de la independència i la construcció d’un Estat Català neoliberal, però em costa entendre que aquell mateix militant carregui contra Òmnium Cultural, l’ANC o fins i tot l’AMI. Totes les entitats que treballen per la independència, sense posicionar-se en l’eix “esquerra-dreta” interseccionen amb l’Esquerra Independentista, i per això hi ha militants que formen part de col·lectius interns i aliens a l’EI al mateix temps, sense que això els hi generi cap dissonància cognitiva.

El concepte d’”Intersecció” explica prou bé el que succeeix, des del meu punt de vista, entre l’Esquerra Independentista i l’Assemblea Nacional Catalana. Podem apreciar l’ANC com un agent amb el qual es produeix una intersecció, o com la intersecció en sí mateixa, això ja dependrà de com entenguem cadascú de nosaltres la idiosincràsia política de l’EI i de l’ANC. De forma esquemàtica, però molt entenedora: Intersecció.

Només a tall d’observació: tinc la impressió que no desperta tantes susceptibilitats el fet de militar a l’EI i donar suport, al mateix temps, a determinades organitzacions que treballen, en exclusiva, per la solidaritat internacionalista sense ocupar-se de la qüestió nacional, o col·laborar amb plataformes ecologistes que no els preocupa la qüestió independentista. En tots aquests casos, en tant que organitzacions que s’ocupen d’un àmbit específic de la nostra realitat, es produeixen punts d’intersecció amb l’Esquerra Independentista, que al seu torn s’interessa pel conjunt. Amb la mateixa naturalitat, em mostro favorable a totes aquelles iniciatives que sense remar en contra del socialisme aposten per la independència.

5.- Seguint amb els nexes que, des del meu punt de vista, uneixen els simpatitzants de l’EI amb l’ANC: és recorrent discutir si l’EI comparteix o hauria de compartir punts d’intersecció amb l’ANC (o si directament l’ANC esdevé un punt d’intersecció en el qual l’EI coincideix amb diversos agents de caràcter heterogeni que provenen d’orígens diferents però que comparteixen un punt en el mateix espai i en el mateix temps –la intersecció- i en els respectius trajectes)  o amb qualsevol altra entitat que treballi pel dret a l’autodeterminació però que no ho faci des d’una perspectiva d’esquerres i prenent com a referència irrenunciable els  Països Catalans. En aquest sentit, s’acostuma a argüir que molts d’aquests col·lectius aposten per una via estratègica que, en darrera instància, pot comportar la renúncia a bona part del territori que històricament hem identificat amb la nació catalana. Jo no hi estic d’acord, bàsicament perquè nego la major: no es pot renunciar a quelcom que no es té o s’està en disposició d’obtenir. En aquesta mateixa línia –i malgrat sóc conscient de la gran disconformitat que suscita aquesta tesi- entenc que l’exercici d’autodeterminació de la nació catalana s’haurà de celebrar a dues (o tres) velocitats.

Hi haurà qui a més de no compartir la idea de les dues o tres velocitats criticarà l’ANC acusant-la de “Regionalista” o “Catalunyista”, a aquests/es us recomano la lectura del text de l’Eudald Calvo en el qual palesa que no respon a la veritat referir-se a l’ANC en aquests termes.

6.- Unitat en què? i Unitat per a què? A ningú se li escapa que en l’arena de la política el concepte d’Unitat és eufemístic -el proclami qui el proclami- i el que realment significa és “sota el meu paraigües hi cap tothom, així que benvinguts a casa meva”. En aquest sentit, opino que la unitat està sobrevalorada.

La “Unitat” com a estratègia no és res més que una possible via per assolir determinats objectius, ni la única ni segurament la millor. En el cas de la lluita independentista, probablement és útil que no ens trepitgem entre les persones i col·lectius que aspirem a viure en un Estat Català. Ara bé, d’aquí a entendre la unitat com a única possibilitat estratègica hi va un bon tros. Jugant a fer política ficció, no m’estranyaria que les properes eleccions a la CAC siguin un plebiscit d’independència i que curiosament no fructifiqui cap de les grans coalicions que s’intentaran.

7.- La constitució d’un Estat Independent en el territori que avui ocupa la CAC vindrà de la mà de CIU, ERC i ICV, o no vindrà. A partir d’aquest anàlisi –basat en la simple constatació de la realitat present-, l’EI té dues opcions: participar del procés condicionant la constitució d’aquest nou estat (això és: escorant cap a l’esquerra les iniciatives legislatives que sorgiran els mesos previs a la declaració d’independència, i que seran les bases constituents del nou Estat), o veure-les passar contemplant com la història es segueix escrivint sense que els independentistes d’esquerres (em refereixo, lògicament, a aquells independentistes d’esquerres que no ens sentim còmodament representats al Parlament) hi puguin dir la seva, amb les tràgiques conseqüències que això pot tenir pel futur Estat Català: neoliberalisme, autoritarisme, patriarcat, dèficits de democràcia, consolidació de les recents retallades en drets socials, servituds amb la UE o els EUA que es podrien concretar amb bases de l’OTAN al Principat, etc.

És una obligació revolucionària abandonar totes aquelles conductes –sovint dogmàtiques i poc tolerants- que ens mantenen aïllats en el terreny de la irrellevància política, per plaer dels nostres adversaris. Hauríem de començar a abandonar –com ja es fa a determinats municipis- la posició política-estètica de contrapoder permanent, per acceptar el repte de gestionar els recursos col·lectius. Això és: treballar amb vocació d’acumular majories. Cal fugir de la irrellevància, alçar la mirada més enllà dels imminents cicles electorals, abandonar el dogmatisme i exercitar la tolerància. La història ens demana generositat, que no és el mateix que ingenuïtat.

A tall d’apunt: en relació als tràmits que caldrà seguir -i en els quals seria bo que l’Esquerra Independentista participés de forma proactiva- per constituir el nou Estat Català, és molt recomanable llegir-se els documents que ha elaborat el Cercle Català de Negocis, sobretot aquells relatius a “Les negociacions dels actius i passius” i “La gestió dels primers mesos”: http://www.ccncat.cat/estudis-i-informes

8.- En sintonia amb la idea de la irrellevància política, val a dir que aquest article, com la pròpia discussió sobre l’11 de setembre, són el paradigma dels gestos insignificants, aquells que ni transcendiran per si mateixos ni condicionaran els fets que sí passaran a la posteritat.

Tot això: l’article, la polèmica, el debat… quedarà en una anècdota que ningú mai més recordarà, i no es recordarà perquè l’11 de setembre sí que transcendirà, amb o sense nosaltres. Jo, sens dubte, em sentiré part d’aquest 11 de setembre històric, igual que em vaig sentir part del 10 de juliol.

9.- En la meva opinió, i sempre des de la distància del qui no milita però sí que simpatitza, l’Esquerrra Independentista en general i la CUP en particular no són una secta, sinó un moviment plural que no percep la discrepància com un element de distorsió que cal sufocar, sinó com un reflex de la pròpia heterogeneïtat que caracteritza i enriqueix el moviment. És per això, entre tantes altres coses, que s’enten i es practica la política d’una forma diferent, celebrant totes les opinions expressades amb respecte, des de les del batlle d’Arenys de Munt, J.M.Ximenis, fins a les del portaveu Albert Botran, passant per les de Castellanos, Adam Majó, Eudald Calvo, Àlex Maymó, etc.

10.- Per acabar -clucant l’ull a l’article de l’Eudald- jo sí que tinc decidit què faré el proper 11 de Setembre: passejaré per la capital del meu país, trauré el cap a Casanovas, homenatjaré en Gustau Muñoz, reclamaré la llibertat dels presos i les preses polítiques, em manifestaré des de Plaça Urquinaona fins al fossar de les moreres amb un ull posat a Plaça Catalunya, escoltaré els parlaments de l’Esquerra Independentista i, en acabat, intentaré dirigir-me al Parlament del meu país i m’emocionaré en constatar que no m’hi puc ni acostar per la multitud que desbordarà el Parc de la Ciutadella. Em sumaré enèrgicament al clam unànime que ressonarà a favor de la Independència i -al costat del que serà una àmplia representació de la majoria social de Catalunya- interpel·laré als representants legítims d’aquest poble perquè iniciïn –per la via que creguin més adequada- la construcció del nou Estat Català. Tan senzill com això: amb l’Esquerra Independentista i amb l’Assemblea Nacional de Catalunya, perquè una cosa no exclou l’altra i perquè en els dos espais m’hi sento tan a gust. I amb il·lusió! que diria aquell.

L’endemà, gaudiré llegint als diaris que la manifestació a favor de “Catalunya, nou Estat d’Europa” ha desbordat totes les previsions. Tant, que resultava impossible diferenciar la gent que participava a la manifestació de l’Esquerra Independentista i la que ho feia a la de l’ANC. Potser perquè era la mateixa. Lògicament tampoc em sorprendré en veure que l’únic que s’explicarà sobre els actes de l’Esquerra Independentista és que es varen cremar dues banderes, la dels Estats opressors.

En definitiva: tan si acabeu al Fossar com si ho feu al Parlament, ens veiem l’onze. Com cada any.

Publicat dins de Autocrítica i Crítica, Opinió | Comentaris tancats a Sóc d’esquerres, sóc independentista i estic a favor de l’ANC

Culpabilitat, lliure albir i delinqüència de coll blanc

El lliure albir existeix, i si no, ho hem de pressuposar per sostenir el principi de culpabilitat. La capacitat d’autodeterminació de l’ésser constitueix un dels elements essencials de la dignitat humana. Som en la mesura que decidim. I en aquesta mesura resideix la llavor de la culpabilitat.

Les vivències, l’entorn en el que naixem i ens desenvolupem, l’educació, les expectatives, les influències, les amistats, els patrons, l’estructura familiar, les habilitats. L’experiència adquirida esdevé un condicionant rellevant, quan no determinant, en relació al model de comportament humà. La nostra conducta depèn de múltiples factors, entre els quals pren un paper destacat el trajecte vital que hem recorregut.

El lliure albir és un pressupòsit essencial sense el qual no podem sostenir el principi de culpabilitat, és cert. Però també ho és que hi ha altres factors influents en la conducta de les persones aliens a l’esfera de la voluntat. Aquests factors, els que condicionen el comportament sense haver estat escollits en llibertat, també intervenen en la capacitat de culpabilitat. Dit això, cal reconèixer que es reputa francament difícil apreciar tots els elements que, d’una manera o altra, afecten l’esfera de la culpabilitat. No obstant, encara es considera més imprudent superar aquesta dificultat obviant una realitat empírica, molesta en tant que entrebanc pel judici de culpabilitat, però real.

Les complicacions evidents per detectar el conjunt d’elements que, sense formar part de les decisions lliures, influeixen en la conducta de l’ésser no es poden convertir en un obstacle insalvable per ponderar-los i prendre’ls en consideració, atès que si obviem els elements que de forma efectiva influeixen, condicionen, o fins i tot determinen la conducta del subjecte, en el fons estarem renunciant a l’equitat, la qual cosa no pot ser assumida per un Estat social en l’aplicació del dret penal.

La vida és complexa, les persones són complexes, els comportaments humans són complexes i l’exercici de ponderació de culpabilitat ha d’atendre amb rigor i exhaustivitat aquesta complexitat. Davant una realitat fortament condicionada per múltiples factors de difícil apreciació i origen heterogeni, el dret penal no pot respondre amb un judici reduccionista. No es pot pretendre simplificar el judici de culpabilitat sense assumir un biaix en el resultat; i no es pot permetre en un Estat social que la doctrina penal empari judicis de culpabilitat esbiaixats.

Com indica la filòsofa Hannah Arendt, “en determinades circumstàncies qualsevol persona normal pot esdevenir un monstre”. Doncs bé, atenem amb rigor les circumstàncies perquè la capacitat de culpa de qualsevol subjecte hi està íntimament relacionada. El reprotxe i l’exigibilitat són elements buits de contingut sense un context circumstancial. Cal exigir-nos una mirada profunda i exhaustiva a l’entorn del comportament humà per depurar amb precisió el que pertany a la culpa i el que pertany al context. Una altra opció, des del meu punt de vista, és com a mínim una irresponsabilitat.

La realitat no només és complexa, sinó que a més és permanentment canviant. És per això que els ordenaments jurídics són instruments amb un cert grau d’adaptabilitat a les noves circumstàncies. Les cambres legislatives dels Estats tenen entre les seves funcions primordials elaborar lleis útils per fer front a les noves realitats. Els canvis socials són una característica pròpia de la història de la humanitat, però no sempre es susciten al mateix ritme ni en la mateixa intensitat. Actualment, l’Estat ha d’assumir el repte i reaccionar amb agilitat. Cal afinar les eines per afrontar amb eficiència les noves tessitures plantejades.

La crisi econòmica -i política, i financera, i de valors, i de model- que viu el món occidental en general i l’Estat espanyol en particular -espai geogràfic d’interès en tant que el legislador penal és Estatal- obliga al conjunt de professionals del dret -legisladors, òrgans judicials, doctrina, etc- a promoure un debat profund entorn el grau de reprotxe que mereixen determinades conductes típiques i antijurídiques vinculades amb el món econòmic, polític i social. El grau de desvalor dels comportaments és susceptible al context.

Ens trobem immersos en una conjuntura social tensa en la que es produeixen, de mitjana, 40 desnonaments diaris, hi ha més d’un 20% d’atur -50% juvenil-, milers de famílies depenen de subsidis de l’Estat, hi ha un increment exponencial de la demanda de serveis d’assistència social públics i privats, abunden els contractes precaris amb salaris insuficients per sobreviure, etc. I en paral·lel, alts càrrecs directius d’entitats públiques i privades es jubilen cobrant quantitats indecents de diners o se’ls indulta un cop la justícia els ha condemnat.

Doncs bé, recuperant el que s’introduïa a l’inici d’aquest text en relació a l’importància d’atendre amb rigor al context i a la conjuntura per ponderar la culpabilitat, considero que seria indicat intensificar el reprotxe a les conductes relacionades amb la delinqüència de coll blanc, és a dir la corrupció pública i/o política, la malversació de fons, la defraudació a la hisenda pública, el frau a gran escala, etc. Entenc que el legislador, en matèria de dret penal i complint amb l’obligació d’adaptabilitat als nous temps, havent d’aportar respostes a les noves controvèrsies que es susciten, ha de plantejar la necessitat de respondre  amb major eficàcia les conductes típiques i antijurídiques que es regeixen i es motiven per principis com l’opul·lència, l’abundància, l’excés, l’ostentació, la fastuositat o l’acumulació, sovint acompanyades d’una dosis important de mala fe i menyspreu. Aquestes conductes són reprotxables en qualsevol context, però encara més en uns temps en que bona part de la societat viu ofegada per la precarietat, o directament en la misèria, lluitant en molts casos per sobreviure, i tot i així comportant-se conforme al dret.

Entenc que cal intensificar l’apreciació de desvalor d’aquest tipus de conductes, perquè, aquells que podent viure per sobre el nivell de vida de la majoria de conciutadans opten per comportar-se il·lícitament, moguts per l’egoisme o el gust de l’abundància, han de ser neutralitzats des del dret penal i, amb severitat (que en aquest cas no vol dir res més que eficàcia), retribuïts amb una pena proporcionada al seu comportament, el qual ha de ser analitzat, insisteixo, prenent en consideració el context i la conjuntura en la qual es desenvolupa. Heus aquí el major reprotxe.

Un dels elements que cal prendre en consideració per atendre i ponderar la culpabilitat dels més afavorits i beneficiats pel sistema és contraposar-la a la capacitat de culpa dels més castigats per l’atzar o per les inclemències del destí. No només per accentuar-ne el grau de reprotxe en relació a aquells, sinó sobretot per fer evident que no tothom parteix del mateix punt de sortida a l’hora d’escollir entre deixar-se motivar per la norma o delinquir. Cal advertir, a més, que el reprotxe és un element de difícil ponderació i que, en el fons, només el podem avaluar si ho fem comparant-lo amb diferents tipus de comportament. Sense cap element de comparació l’anàlisi del reprotxe s’esvaeix.

No tothom gaudeix del mateix ventall de possibilitats davant una controvèrsia, ni tothom té els mateixos recursos per subsistir. Com ja s’ha dit, davant una situació determinada les persones imaginen una sèrie de possibilitats en funció de l’experiència, l’entorn, l’educació, les influències o les expectatives de les quals provenen i han begut al llarg del seu trajecte vital. El lliure albir existeix, però no és absolut i no és l’únic factor que influeix en la conducta de les persones. Per tant, davant una mateixa situació, persones diferents imaginen solucions diferents i per això escullen opcions diferents. En concret, la persona X que prové d’una experiència “hostil” al coneixement de la norma, basada en la delinqüència quotidiana, davant una situació conflictiva es configurarà una sèrie d’opcions entre les quals vàries seran criminals. En canvi, la persona Y, amb una alta capacitat econòmica, que ha gaudit d’un ensenyament reglat, coneix la norma i ha crescut en un entorn respectuós amb el dret, imaginarà d’entrada moltes més possibilitats que el primer, i la majoria d’aquestes seran adequades al dret. En aquest punt de partida, la persona Y té moltes més possibilitats –i li requereix molt menys esforç- de deixar-se motivar per la norma i per tant comportar-se conforme al dret que no pas la persona X. Per tant, ha de ser molt més reprotxable el fet que la persona Y es comporti de forma contrària al dret que no pas que ho faci la persona X.

En el supòsit remot que X es motivi amb la norma superant el conjunt d’hostilitats que li dificulten prendre aquesta decisió, seria raonable una recompensació per aquesta conducta. En canvi, el fet que Y es deixi motivar no comporta un exercici d’esforç extra que calgui premiar.

A cadascú se li ha de reprotxar segons la seva capacitat de culpa, i a cadascú se li ha d’exigir segons les seves possibilitats de motivar-se amb la norma. Ni més, ni menys. I el que cal exigir al Dret Penal és la capacitat de depurar amb rigor i precisió l’abast exacte d’aquesta “porció” de culpabilitat, que deia Welzel. Per tant, davant delictes iguals comesos per persones diferents no s’ha de penalitzar de la mateixa manera, sinó que s’ha de culpabilitzar i castigar de forma individualitzada. Aquí és on pren valor realment el principi d’equitat i individualització de la pena.

Des del meu punt de vista, en sintonia amb Roxin, només podem recriminar una conducta al seu autor en l’estricte mesura que aquest podria haver actuat diferent i, en canvi, no ho va fer.

La reprotxabilitat ha de ser hipersensible als matisos. Per això, quan analitzem la culpabilitat d’un subjecte, ho hem de fer amb rigor extrem i vocació d’exhaustivitat, hem de considerar totes i cadascuna de les circumstàncies que condicionen la conducta. Ens hem d’adonar que elements com la misèria o la fastuositat influeixen d’una manera o altra sobre la conducta dels subjectes, però en cap cas es poden reprotxar amb la mateixa intensitat des del dret penal.

El “prototip” de delinqüent de coll blanc és un personatge que disposa d’una alta capacitat adquisitiva, elevades possibilitats d’elecció conforme al dret, coneix la norma i no té necessitats urgents per cobrir que puguin justificar una conducta inadequada al dret. Com diu Sutherland, “el delicte de coll blanc és el crim comès per una persona de respectabilitat i estatus social alt en el curs de la seva ocupació”. Doncs bé, tan és així que la delinqüència de coll blanc, des del meu punt de vista, no deixa de ser un tipus de delicte especial que requereix que l’autor reuneixi una sèrie de característiques específiques per poder-se apreciar (la doctrina és clarament contrària a aquesta tesi). En paraules de Sutherland: respectabilitat i estatus social alt. Aquests elements, que confereixen una posició especial al subjecte, són els mateixos que comporten un augment del reprotxe en el marc d’un context determinat.

El desvalor encara és més pronunciat quan el subjecte que es comporta de forma típica i antijurídica és un polític, persona escollida pel poble amb el mandat de representar els seus interessos. En aquest supòsit, la conducta ha de ser objecte del més alt nivell de reprotxe concebible en el marc de delictes econòmics o contra el patrimoni. El polític és el gestor dels interessos públics, dipositari de la confiança col·lectiva, per tant, quan comet un il·lícit penal de caràcter econòmic, no només traeix la confiança dels seus electors i falta a les responsabilitats adquirides, sinó que a sobre els estafa robant-los allò que els pertany, i ho fa abusant de la confiança que aquests li han transmès. Certament aquesta conducta és menys aparatosa que un robatori amb força i disfressa, però en cap cas es pot considerar menys greu, menys injusta o menys reprotxable. A banda, és clar, del profund menyspreu que pugui merèixer des d’un punt de vista ètic o moral.

A la delinqüència de coll blanc s’hi relaciona una particularitat, també analitzada per Sutherland, consistent en què rarament les persones acusades per delictes d’aquest tipus són detingudes i empresonades. En la mateixa línia, la delinqüència de coll blanc encara porta associada un altre fenomen, que no fa sinó augmentar la percepció d’injust d’aquest tipus de delictes i les seves conseqüències. Normalment, els subjectes que cometen aquest tipus de delictes gaudeixen d’un relatiu arrelament social i econòmic, la qual cosa comporta que les autoritats judicials no acostumen a prendre mesures cautelars contra ells, entenent que no hi ha perill que desapareguin o s’absentin del procés. Per tant, acostumen a estar en llibertat fins a l’últim moment. A més, el delinqüent de coll blanc pot assumir el cost de les millors defenses, esgotar totes les vies i els successius recursos que ofereix la jurisdicció penal, demorant una condemna que sovint acabarà arribant quan ja sigui massa tard per fer-se efectiva.

En síntesi, com s’ha vingut defensant, el concepte de “culpabilitat” es troba en evolució constant i dona peu a profundes reflexions de caire psicològic, filosòfic, sociològic, fins i tot polític, que ens poden fer qüestionar l’abast d’aquest principi en funció de la perspectiva amb què observem el dret penal. Des del meu punt de vista, entenc que cal reflexionar profundament sobre la capacitat de culpa d’una persona que ha crescut i s’ha format en un entorn sociocultural hostil a l’assumpció de la llei penal. Així mateix, en contraposició a aquesta reflexió, cal plantejar-se la consideració que mereixen els comportaments típics i antijurídics exercits per persones “honorables” o “respectables”. L’honorabilitat i la respectabilitat, en aquest cas, no poden convertir-se en sinònim d’immunitat davant el dret penal.

Qui gaudeix de llibertat per escollir (perquè coneix i/o posseeix) és més culpable si escull una opció il·lícita que el qui no gaudeix d’aquesta llibertat (o en disposa de forma reduïda) i es veu evocat a una conducta il·lícita. Qui actua mogut pel gust de l’abundància menyspreant tot i tothom el que té al seu entorn, ha de ser més culpable que el qui actua mogut per l’amargor de la misèria o la precarietat. Cal superar l’obstacle de les aparences i abordar amb rigor i contundència els delinqüents de coll de blanc. L'”estatus social”, l’ “honorabilitat”, la “riquesa” o les “influències” són privilegis malauradament instrumentalitzats en molts casos per delinquir, no acceptem que, a sobre, es puguin utilitzar per evitar el compliment efectiu de les penes.

Publicat dins de Autocrítica i Crítica, Dret Penal, Opinió | Comentaris tancats a Culpabilitat, lliure albir i delinqüència de coll blanc

L’absolució no és una victòria, però tampoc una derrota

Antecedents. El dia 28 d’Abril de 2008 va ser empresonat el veí de Terrassa Francesc Argemí. L’egarenc fou condemnat a dos anys, set mesos i quinze dies de presó acusat, entre d’altres, d’un delicte d’ultratge a la bandera espanyola tipificat a l’article 543 del Codi Penal. Durant els dies immediats al seu empresonament, es va estendre arreu dels Països Catalans una onada de solidaritat amb el jove de Terrassa i en contra els delictes d’injúries i ultratge a la simbologia espanyola, en concret a la bandera.

Nombroses entitats del país van qüestionar i manifestar, durant aquells dies, estupefacció i indignació davant la vigència d’aquest delicte en un Estat presumptament democràtic que, diu la seva Constitució, entén la llibertat d’expressió com un dret fonamental. El dia 7 de Maig de 2008, dos joves ens vam enfilar a una grua del temple de la Sagrada Família amb la intenció de denunciar públicament les causes que havien comportat l’empresonament de Francesc Argemí, “Franki”. El ressò de l’acció va ser relativament important. Es varen suscitar una sèrie de reaccions majoritàriament contràries a la tipificació del delicte d’ultratge a la bandera espanyola i a l’empresonament de Francesc Argemí per aquesta causa. Representants de Convergència i Unió (CiU), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Iniciativa per Catalunya els Verds (ICV) i sobretot de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) van assistir, en major o menor mesura, a la manifestació de protesta convocada el dissabte 10 de Maig de 2008 a Plaça Universitat de Barcelona. Així mateix, es van impulsar i aprovar mocions a desenes d’Ajuntaments dels Països Catalans rebutjant el delicte d’ultratge a la bandera espanyola i reclamant la llibertat de Francesc Argemí. Arran de la protesta al temple de la Sagrada Família, els dos joves vam estar imputats per un delicte de “desordres públics” que, d’acord amb l’article 557 del Codi Penal, ens podia comportar una condemna de entre sis mesos i tres anys de presó. El judici es va celebrar el proppassat 20 de setembre de 2011 al jutjat Penal 17 de Barcelona, la petició fiscal era de 18 mesos de presó. La Sentència -avui ja ferma- és absolutòria.

La defensa del cas

La línia de defensa es va fonamentar en  el 1) reconeixement dels fets, la 2) justificació política, i la 3) argumentació jurídica.

El reconeixement dels fets va consistir en acceptar, davant la jutgessa, que efectivament ens vam enfilar a la grua del temple de la sagrada família, que ho vam fer el dia 7 de maig, que no vam causar desperfectes, que vam prendre les mesures de seguretat pertinents, que l’acció va ser pacífica, que efectivament vam establir contacte amb els mitjans de comunicació i que el dia 8 de maig vam baixar per voluntat pròpia.

La justificació política va ser una defensa de l’acció enjudiciada en base a la necessitat ètica de mobilitzar-se davant el que va ser, des del nostre punt de vista, un empresonament polític, il·lícit, irregular i aberrant. En aquest context, vam denunciar les causes que van comportar l’empresonament d’en Franki i vam defensar que la nostra conducta -a més de no constituir un il·lícit penal de per se- s’havia d’emmarcar en una conjuntura de múltiples protestes, emparades totes elles per una atzagaiada judicial prèvia. Vam reconèixer els fets que se’ns imputaven, els vam justificar ubicant-los en la conjuntura en què es varen suscitar i vam aprofitar l’ocasió per tornar a denunciar, tres anys després, l’empresonament d’en Franki i el delicte d’ultratge.

L’argumentació jurídica va consistir en la refutació de la demanda fiscal basant-nos en el que entenem és una evidència jurídica.  Arran de la Instrucció, que va estimar delictiva la nostra conducta, el ministeri fiscal va entendre que s’esqueia una petició de 18 mesos de presó per un delicte de desordres públics. Doncs bé, el tipus de l’article 557 ve a protegir el bé jurídic de la pau social (o l’ordre públic si es prefereix), i disposa que “1. seran castigats amb la pena de presó de sis mesos a tres anys els que, actuant en grup, i amb la finalitat d’atemptar contra la pau pública, alteri l’ordre públic causant lesions a les persones, produint danys a les propietats, obstaculitzant les vies públiques o els accessos a aquestes de forma perillosa pels que hi circulen, o envaint instal·lacions o edificis, sense perjudici de les penes que es puguin correspondre conforme a altres preceptes del CP […]”.

D’acord amb la jurisprudència[1] més qualificada –i més coneguda, en al·lusió a la irresponsabilitat de la fiscal- el tipus de l’article 557 requereix un dol específic d’atemptar contra la pau pública, i per tant no és suficient la concurrència d’un dol genèric. Aquest argument ha de ser suficient per desestimar la petició fiscal, ja que és precisament aquest element teleològic el que caracteritza la tipicitat de la conducta. No obstant, crec oportú repassar els elements típics que constitueixen el delicte per posar en evidència la tasca de la fiscal.

En primer lloc, el delicte de desordres públics requereix que l’actuació es realitzi en grup. Per tant és un delicte plurisubjectiu. Existeix un debat entorn la possibilitat que “la parella” pugui constituir “un grup”, però com que alguna sentència ho ha acceptat –encara que només quan l’ànim delictiu és fefaent, constituint-se una “parella criminal”- no entraré a discutir aquest extrem.

En segon lloc, el tipus requereix que existeixi la finalitat d’atemptar contra la pau pública, és a dir, com comentava més amunt s’exigeix un dol específic en contra la pau/ordre públic. Aquesta alteració de l’ordre és un resultat derivat de la conducta típica. A més, la jurisprudència[2] exigeix que l’alteració sigui greu, és a dir “que s’adopti una actitud obertament subversiva o s’originin vexacions o danys de qualsevol espècie, o es promogui algun incident d’especial magnitud i amb indubtable alarma social. En cas de no ser així, la poca entitat o intensitat del resultat i la escassa pertorbació social, no obtindrà el reprotxe que demanda la norma sociocultural de la convivència humana per l’apreciació de l’injust delictiu, deixant així buida la conducta de contingut antijurídic o, en el seu cas, degradat de tal forma que únicament pugui ser incardinable una infracció venial”.

En tercer lloc, la verificació de l’alteració de l’ordre públic s’ha de realitzar exclusivament a través dels mitjans que indica el mateix article. Per tant, la concurrència d’aquesta alteració es donarà per produïda quan es causin lesions a les persones (no és el cas), es produeixin danys a les propietats (no és el cas), s’obstaculitzin vies públiques o els accessos a aquestes de forma perillosa pels que hi circulen (no és el cas), o envaint instal·lacions o edificis (tampoc és el cas). De totes aquestes circumstàncies que podrien obrir la porta a la concurrència del delicte objecte d’anàlisi, només s’escau comentar molt breument la possibilitat que s’envaís una instal·lació o edifici, les demés es descarten per l’evidència dels fets. D’entrada ja resulta irònic pensar que dues persones poden “envair” el temple de la Sagrada Família. Això de banda, es convé a considerar que la invasió tipificada a l’article 557 CP requereix l’ús de la força en les coses o en les persones, atès el sentit literal que el Diccionari li confereix al concepte.

Analitzades les circumstàncies concretes de l’acció que vam dur a terme i els elements que requereix el tipus de l’article 557 CP, sumat al criteri de ultima ratio que presideix la tutela penal, resulta vertaderament inversemblant el fet que la fiscalia mantingués la petició abans i després de la vista oral.

D’altra banda, més enllà de la nul·la responsabilitat del ministeri fiscal a l’hora de ponderar la il·licitud de la conducta enjudiciada, cal posar èmfasi en que una simple lectura literal del tipus ja fa evident que no s’hi pot subsumir, en cap cas, l’acció que vam dur a terme el dia 7 de maig de 2008. Heus aquí la sorpresa de coneguts, amics i familiars quan els hi explicàvem que la petició era de 18 mesos de presó.

La Sentència[3] que dicta la nostra absolució expressa, entre d’altres, les següents manifestacions:  “No ha estat acreditat la finalitat d’impedir el desenvolupament de la convivència ciutadana […]”. “No es va posar en perill la seguretat de cap persona, sense causar cap dany ni cap lesió, únicament es va aturar una part de l’obra, i un ascensor, però no ha estat reclamada indemnització de cap classe per part dels representants del temple de la Sagrada Família […]”.  “La finalitat no era atemptar contra la pau i l’ordre públic ni els mateixos es val alterar. No es van causar danys ni lesions. No es va obstaculitzar la via pública ni els seus accessos ni va haver-hi cap perill pels que per allà circulaven. No es van envair instal·lacions o edificis […]”. “El Sr. XXXX responsable de seguretat del temple ha ratificat que no es va causar cap lesió ni cap dany, i que no reclamaven cap quantitat, malgrat algunes paralitzacions en el desenvolupament habitual de les activitats al temple, ja ressenyades a l’apartat de fets provats […]”. “El M.E. ha manifestat que no recordava haver tallat cap accés, que no va poder veure comunicacions entre els que estaven al carrer i els acusats, que aquests van utilitzar cordes i arnesos; en resum, no assenyala cap alteració de l’ordre i de la pau pública, ni lesions, ni danys, ni cap situació de perill”. “Per tant, el pronunciament ha d’ésser absolutori per manca de proves sobre els elements que configuren el tipus penal que ens ocupa”.

Comentari addicional

Crec oportú posar en relleu la confusió que sovint pateix la fiscalia en relació a la tasca que l’Estat de Dret li confereix. En cap cas pertoca al ministeri fiscal actuar com a cadell submís dels cossos policials, més aviat el contrari. La mediocritat –a vegades mala fe- de la policia a l’hora de testificar les actuacions hauria d’ésser contrarestada amb un exercici objectiu, tècnic, temperat i ponderat, d’arrel científica, per part del jutge d’instrucció, primer, i del ministeri fiscal, després.

Ni l’un ni l’altre, en el cas concret que m’ocupa, van estar a l’alçada de les circumstàncies. La seva funció ha de restar al servei de l’interès general i la desídia que massa sovint regeix les seves actuacions acaba comportant una translació de la mediocritat dels cossos policials cap a l’aparell judicial. Francament, crec que és lamentable.

A tall de conclusió, des d’una òptica jurídica cal reconèixer que la única via de responsabilitat “raonable” que es podia derivar de la nostra acció, era una hipotètica demanda per part del Patronat de la Sagrada Família reclamant el “lucre cessant” produït per la inactivitat de la grua en què varem romandre els dos dies que va durar l’acció. Atès que el Patronat no va sol·licitar cap responsabilitat, que la Sagrada Família és un espai privat, i que en cap cas concorrien els elements exigits pel tipus 557 CP, entenc que l’absolució és pertinent. Dit això, cal agrair intensament el comportament i la deferència del Patronat de la Sagrada Família davant les accions reivindicatives –respectuoses amb el patrimoni- que s’han desenvolupat al llarg dels anys al Temple.

Dit tot això, no es pot oblidar que la repressió no deixa de ser una conseqüència inevitable de les accions crítiques amb el sistema. En cap cas ens pot ocupar més temps que el que dediquem a combatre les injustícies. Per això, les absolucions no són en cap cas una victòria, si bé tampoc són una derrota. No ens hem de confondre, perquè si acabem celebrant les absolucions com a victòries, l’únic que vertaderament hi guanyarà serà el poder, que veurà com convertim la creuada antirepressiva en el principal motiu de la nostra existència. No ens hauríem de confondre.

En aquest sentit, una victòria parcial hagués estat la despenalització de l’ultratge a la bandera espanyola o l’alliberament immediat d’en Franki el dia de l’acció. Això no va succeir, per tant res a celebrar i molt a lamentar.

Els motius que ens van empènyer a desenvolupar l’acció del dia 7 de maig de 2008 segueixen tan vigents com aleshores. En Franki ja no està a la presó, però com ell, centenars de presos i preses polítiques segueixen consumint-se a les clavegueres de l’Estat. Caldrà seguir-ho denunciant. Així mateix, la bandera espanyola segueix sent imposada per la raó de la força als Ajuntaments d’aquest país. El darrer exemple, a Sant Pol de Mar aquest mateix cap de setmana.

Som demòcrates, som independentistes i som d’esquerres. Difícilment restarem callats.

Fins la propera

Agraïments

No vull acabar aquest comentari sense agrair molt sincerament el suport dels que, d’una o altra forma, han col·laborat o s’han interessat per la causa, principalment a la família i els amics. També a la CUP de Vic, a l’Alcalde, a Alerta Solidària, al SAT de Terrassa, a la CAJEI, al Patronat de la Sagrada Família, als advocats i advocades que van subscriure el text de suport, a les persones que ens van acompanyar el dia del judici i a tothom que en algun moment o altre s’ha mostrat disposat a donar-nos un cop de mà. En especial vull agrair la tasca desenvolupada per la Montserrat Salvador, la nostra advocada -també ho va ser d’en Franki- que sovint carrega amb casos poc gratificants -en el sentit literal del terme-, més per convicció que per interès. Cal reconèixer-li la feina feta.

Enllaços d’interès:

Constitució Espanyola: http://www.parlament.cat/activitat/constitucio.pdf

Llei Orgànica 10/1995, de 23 de Novembre, del Codi Penal: http://www20.gencat.cat/docs/Justicia/Documents/ARXIUS/codi_penal_73.pdf

Oriol Pujol qualifica de “desmesurada” la condemna i insta a la excarceració: http://www.convergencia.cat/fitxa_noticies.php?news_ID=14040&

Joan Tardà exigeix la llibertat de Francesc Argemí i convoca a la manifestació: http://www.esquerra.cat/opinio/tots-amb-el-francesc-argemi-tots-a-la-mani

Esquerra presenta al Congrés una proposta per despenalitzar l’ultratge a la bandera i les injúries a Espanya, per considerar-les part de la llibertat d’expressió: http://www.vilaweb.cat/ep/ultima-hora/pg/10/2561617/20070921/erc-considera-lultratge-corona-cremar-banderes-mostres-llibertat-dexpressio-demana-despenalitzacio.html

“CIU i Esquerra demanen l’excarcerament d’en Franki i ICV demana que es suprimeixi el delicte d’ultratge a la bandera espanyola”: http://www.vilaweb.cat/noticia/2848796/20080509/noticia.html

Dos joves independentistes es pengen de la Sagrada Família per demanar la llibertat de Francesc Argemí. Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós demanen la llibertat de Francesc Argemí: http://www.adn.es/politica/20080508/NWS-3015-Franki-bandera-ultraje-delitos-prision.html

“CIU i ERC es sumen a les protestes populars perquè en “Franki” surti de la presó”: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2849431

“Es despengen els dos joves independentistes que es van enfilar a la Sagrada Família demanant la llibertat d’en Franki de Terrassa”: http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/17-politica/242344–es-despengen-els-dos-joves-que-es-van-enfilar-a-la-sagrada-familia-per-exigir-la-llibertat-de-franki-.html?tmpl=component&print=1&page=

“Baixen de la Sagrada Família els dos joves que s’hi van enfilar protestant per l’empresonament d’en Franki”: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/20080507/baixen-sagrada-familia-els-dos-joves-independentistes-que-shi-van-enfilar-com-protesta/print-30069.shtml

Entrada a la Wikipedia sobre el cas de Francesc Argemí, “Franki”: http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Argem%C3%AD_i_Anglada

Un grup d’advocats demana la despenalització del delicte d’injúries: http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/247039–demanen-la-despenalitzacio-del-delicte-dinjuries-a-la-corona-.html

“Cal despenalitzar l’ultratge”, text de Lluís Losantos: http://www.eltriangle.eu/cat/notices/cal_despenalitzar_l_rsquo_ultratge_12845.php

ICV demana la despenalització del delicte d’ultratge a la bandera espanyola: http://www.iniciativa.cat/santboi/news/14999


[1] STC 59/1990, de 29 de març. STS de 16 d’octubre de 1991. STS 987/2009 STS. STS 1622/2001. I sobretot, per l’abast del desenvolupament cal destacar la STS 20 d’octubre de 1994.

[2] STS de 8 de maig de 1993

[3] Sentència 27/12 del Jutjat Penal 17 de primera instància de Barcelona

Publicat dins de Opinió | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a L’absolució no és una victòria, però tampoc una derrota

De jurats populars, absolucions i lladres amb corbata

La Llei Orgànica 5/1995 del Tribunal del Jurat preveu aquesta institució per a determinats casos i en funció de determinades circumstàncies. El format “jurat popular” és un model que es troba en crisi constant i permanent. Particularment comparteixo la “lògica” que els motiva, però considero que ha resultat un model obsolet en el marc judicial contemporani. El Dret, avui, no deixa de ser una ciència -almenys la dogmàtica penal- que cal ponderar i aplicar amb coneixement tècnic.

En aquest sentit, qui més qui menys convé a considerar que, si ets culpable, el millor que et pot passar és que et toqui un jurat popular. Si ets innocent, millor un Jutge o Magistrat. Això es deu al fet que el jurat popular no avaluarà la teva conducta en paràmetres exclusivament i estricta jurídics, sinó que incorporarà components emocionals, empàtics, psicològics… fàcilment tergiversables si la defensa es prepara acuradament.

El paradigma més recent d’això que comento és el cas Tous. Com segur que recorden, el Sr. Corominas va quedar absolt d’un delicte d’homicidi en considerar-se que havia actuat en estat de “por insuperable”. Aquesta és una de les causes eximents de responsabilitat criminal (article 20.6 CP) més polèmiques i menys apreciades per la judicatura. Ateses les circumstàncies del cas Tous, és més que discutible la concurrència dels requisits exigits pel tipus eximent, però la defensa -mitjançant un fals emplaçament a l’empatia- va aconseguir que el jurat popular no es fixés en els requisits objectivables (derivats de la doctrina i la jurisprudència), sinó en elements estrictament subjectius, pertanyents a l’esfera de les emocions. En aquest sentit, cal valorar la tasca realitzada per la defensa, a càrrec del reputat González Franco.

En definitiva, el cas Camps és similar -salvant totes les distàncies pel que fa a la idiosincràsia del delicte. Escoltant les converses telefòniques intervingudes i els testimonis, en especial el del sastres José Tomàs, a ningú se li escapa que la conducta de l’ex-President és típica, és antijurídica i és culpable. En el cas concret, per un delicte continuat en acceptar de forma reiterada -in en condició de President de la Generalitat- determinats regals, a destacar els “vestits a mida” confeccionats pel sastre José Tomàs.

No obstant això, prenent en consideració la realitat sociopolítica del País Valencià, cal reconèixer que el contingut de la sentència era previsible des del primer dia. Que no per previsible deixa de ser lamentable, és cert.

S’escau recordar que, entre d’altres facultats, la defensa pot recusar en reiterades ocasions (si no recordo malament, quatre) els membres del jurat popular si no els considera adients. Així mateix, la sentència condemnatòria requereix 7 vots, mentre que l’absolutòria 5. Entre això, la contrastada fidelitat que el PP gaudeix al Sud del país i que els membres del jurat popular eren -òbviament- ciutadans/es valencians/es, el resultat eren faves comptades.

Per acabar, a tall de comentari, és oportú no oblidar que el jurat popular ha considerat que l’ex-President Camps no és culpable d’un il·lícit penal, la qual cosa no equival en cap cas a afirmar que la seva conducta no sigui rotundament menyspreable des d’un punt de vista ètic o moral. El fet que no sigui punible no significa que no sigui vergonyós.

Publicat dins de Opinió | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a De jurats populars, absolucions i lladres amb corbata

El concepte de culpabilitat i la problemàtica del lliure albir (Reflexions)

La culpabilitat, entesa com a concepte dogmàtic que permet atribuir responsabilitat al subjecte en relació a una conducta típica i antijurídica, ha estat històricament objecte de crítiques des de diversos sectors de la doctrina.

Actualment, només hi ha consens en que, quan parlem de culpabilitat en sentit estricte, ens referim a les circumstàncies que, sense pertànyer a l’injust[1], són decisives per poder recriminar (retreure) la conducta al subjecte. A partir d’aquí, en funció de la teoria de la pena de la qual partim, l’esfera de la culpabilitat prendrà una o altra forma. Arthur Kaufmann[2] defensa que l’objecte del reprotxe és la totalitat del fet, és a dir, l’injust més els elements específics de la culpabilitat. En sentit estricte, doncs, es pot limitar el tipus de la culpabilitat a les circumstàncies que, sense pertànyer a l’injust, són fonamentals per retreure la conducta a l’autor.

El Tribunal Suprem Federal Alemany considera fonamentat que “la raó profunda del reprotxe de culpabilitat resideix en que l’home està en disposició d’autodeterminar-se lliurement, responsablement i moralment. I està capacitat, per tant, per decidir-se a favor del Dret i en contra de l’injust”. Més endavant, el mateix TSF Alemany a BGHSt 2, 194, 200, establia que “la raó profunda del retret de culpabilitat resideix en el fet que la persona està dotada d’una facultat d’autodeterminació ètica lliure i responsable, essent per tant capaç, tan aviat com assoleix la maduresa moral, d’optar pel Dret i en contra del que és injust, d’orientar el seu comportament d’acord amb les normes del deure jurídic i evitar el que està prohibit pel dret”. Culpabilitat és (o era), per tant, reprotxe i exigibilitat en base a la convicció que existeix el lliure albir.

No pretenc, en aquest breu, desenvolupar les diferents teories de la culpabilitat. Sí crec convenient, però, recordar que ha estat gràcies a la confrontació doctrinal d’aquestes que hem arribat a l’estadi actual. En aquest sentit, és oportú recordar les tres grans posicions que han participat d’aquest debat: 1.- la concepció psicològica de la culpabilitat (Von Liszt i Beling) 2.- la concepció normativa de la culpabilitat (Frank) 3.- La concepció normativa pura (Welzel).

Doncs bé, les tres teories es fonamenten en la capacitat de decisió del subjecte per escollir entre conductes adequades al dret i conductes contràries a l’ordenament. Heus aquí l’interès del debat contemporani. Si bé la culpabilitat ha estat objecte de crisis i debats encesos al llarg de la història, actualment no es posen en qüestió les característiques del concepte sinó l’existència del mateix.

Fins ara la culpabilitat era exigibilitat. És a dir, si una persona es comportava de forma antijurídica ens havíem de preguntar si se li podia exigir que es comportés d’una manera diferent (conforme al dret). Si efectivament se li podia exigir tal comportament, es podia determinar que és culpable. Així mateix, la culpabilitat era (i de moment és) la possibilitat de retreure (recriminar) al subjecte el seu comportament.

“La culpabilitat és la lliure (auto)determinació a favor d’una màxima antijurídica, és a dir, a favor de la vulneració del Dret -com a Dret- a través d’una forma en certa manera típica”. Així ho defineix Michael Köhler, en referència bàsicament a Hegel, i em sembla una síntesi magnífica que expressa la necessitat que existeixi el lliure albir -capacitat d’autodeterminació- per poder sostenir el concepte de culpabilitat.

En síntesi, i sense ànim d’estendre’m en excés, el concepte de culpabilitat s’edifica sobre les bases de la lliure capacitat de decisió de l’individu. Si aquesta capacitat de decidir es dilueix, es condiciona o està en major o menor mesura predeterminada, el concepte de culpabilitat s’ensorra i ja no serveix per atribuir responsabilitats a autors que no tenen plena capacitat de decisió sobre els seus actes.

Wolf Singer[3] ha estudiat durant els darrers anys el funcionament del cervell humà en certa profunditat. Durant el 50 aniversari de la Associació Max-Planch (http://www.mpg.de/en), a Göttingen, va pronunciar una conferència en la qual explicava en quin estat es trobaven (2000) les investigacions en aquest àmbit. No pretenc resumir el contingut de la ponència, però crec oportú destacar-ne alguns aspectes: el cervell és un “sistema organitzat d’una forma extremadament distributiva”. No és possible detectar un centre al qual recorrin les diverses informacions i on aquestes siguin reconduïdes a una interpretació unitària. No obstant això, les investigacions sobre el cervell es troben en vies d’ “aclarir fenòmens de conducta, inclús funcions psíquiques i mentals, per mitjà de processos de comunicació neuronal”. No obstant, si això s’aconsegueix, immediatament sorgiran les preguntes que avui en dia ja ens formulem, ¿Què passa amb l’experiència que nosaltres mateixos tenim en el sentit que podem decidir lliurement? ¿Què passa amb les atribucions de culpabilitat i amb el concepte de responsabilitat com a patrimoni de la nostra cultura? ¿Com hem d’afrontar el descobriment que no es pot trobar en el cervell cap centre de convergència on únicament recaiguin decisions, on s’esbossin plans d’actuació i resideixi la nostra consciència? ¿Com ens hem d’imaginar que s’adopten les decisions deliberades, les quals influeixen a continuació al nostre cervell de tal forma que aquests, obeint aquest impuls voluntari, dur a terme una o altra acció?

¿On i com hem de localitzar aquest Jo autodeterminat que percebem com si es desprengués de certes funcions cerebrals i, al mateix temps, es situés davant d’aquestes?.

En definitiva, no es pot demostrar que el lliure albir no existeix, però sí que es pot intuir que la capacitat de decisió real sobre els nostres actes és molt menor del que hem cregut històricament. La investigació científica prendrà un paper fonamental en aquest aspecte al llarg de les següents dècades. En aquest sentit, no només està en joc la base sobre la qual es sosté la culpabilitat, sinó els fonaments de l’Estat de Dret i la democràcia en el sentit més genèric.

El que també es pot constatar és que la culpabilitat es presenta com un concepte privat d’una base demostrable i d’un fonament racional. El judici de culpabilitat basat en el lliure albir topa amb serioses dificultats per explicar els elements que el composen. Especialment les construccions dogmàtiques sobre el reprotxe i l’exigibilitat (elements essencials de la culpabilitat, com indicava més amunt). La doctrina i la jurisprudència superen aquest obstacle recorrent al conflictiu “home mitjà”. Aquest procés no deixa de ser una paradoxa en si mateixa, atès que la culpabilitat és un concepte de contingut fonamentalment subjectiu (basat en el lliure albir del subjecte) i si alguna cosa no posseeix l’ “home mitjà” és subjectivitat ni capacitat de decisió.


[1] La localització de l’injust també suscita controvèrsies doctrinals. A parer meu, però, ha de pertànyer a l’antijuridicitat, en la mesura que una conducta serà injusta en la mesura que sigui antijurídica. La qual cosa no significa que sigui culpable.

[2] : «Das Schuldprinzip», 1961,pàgines 182 i següents

[3] Wolf Singer, “Auf dem Weg nach innen”, MPG-Spiegel, edició especial 2/1998, pàgines 20-34.

Publicat dins de Dret Penal | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a El concepte de culpabilitat i la problemàtica del lliure albir (Reflexions)

Entre el Vot i l’Abstenció

El proper 20 de novembre se’ns convoca a unes eleccions que no són les nostres. Uns comicis en què la nostra participació no serà determinant. Una jornada en què si votem, o no, el resultat serà el mateix.

Ens crida a les urnes un Estat que no reconeixem. És per això que votar equival a perdre un bocí de sobirania. Acudir o respondre a la convocatòria de l’Administració espanyola és el mateix que reconèixer-la com a ens vinculant davant el poble català. I és precisament en la mesura que la reconeixem que legitimem un marc que ens és aliè, per hostil i estranger.

L’espanyolisme més ranci, més escorat a la dreta i més lerrouxista, s’imposarà amb majoria absoluta a les eleccions del 20N. Traurà els millors resultat de la seva història a una Catalunya cada cop més sobiranista. Paradoxes del destí; o conseqüències d’un treball de fons, silenciós però molt prolífic.

Tres arguments per no votar:

1) Participar a les eleccions espanyoles equival a reconèixer l’Estat. 2) No hi ha cap partit, CAP, que pugui representar els nostres (o els meus) interessos sense generar contradiccions. 3) Votar servirà de molt poc.

Tres motius per anar a votar:

1) Els qui defensaríem l’abstenció activa no tenim (ni de lluny!) prou força com per condicionar les eleccions a Catalunya. En conseqüència, l’Estat ens vincula (ens agradi o no) perquè la sobirania no resideix en subjectes individuals sinó col·lectius. Els nostres veïns, que amb nosaltres composen un poble que vol ser sobirà, votaran. Votar servirà de molt poc, no votar no servirà de res. 2) El vot no ens allunya dels nostres objectius. Si bé pot esmenar els estratègics, no compromet els finals. 3) Votar és contradictori, però no votar també.

Sabeu allò de “tots hem de donar una mica perquè alguns no ho hagin de donar tot”? Doncs és cert, tant com que tots hem de cedir una mica perquè alguns (tothom) no ho hagin de cedir tot. Hem d’aprendre a discernir els amics dels enemics. Podem ser els primers a actuar amb generositat. No hem de tenir por de les contradiccions.

Hem de guanyar. I per guanyar hem de saber què vol dir, per nosaltres, això de guanyar. Heus aquí la clau de tot plegat.  On, com i amb qui volem arribar.

En definitiva,  des del meu punt de vista hi ha dues opcions raonables, coherents i comprensibles:

1) Quedar-se a casa amb un cert regust agredolç. Còmode, crec.

2) Anar a votar amb una certa sensació de vergonya. Incòmode, però qui ho sap si darrera la vergonya si amagarà un tel de generositat patriòtica.

Ambdues opcions em semblen correctes i, encara que jo optaré per la segona, crec més coherent, també més fàcil, optar per la primera.

Fins aviat!

Per cert: S’ha de sortir de la crisi amb esforç? Sí, evidentment. Però també amb justícia social. Amb esforç, i amb justícia social.

El millor espot electoral des de fa molt i molt temps!

Comunitat Autònoma del No, o República del Sí? I encara hem de callar? Lluita pel que vols! És molt el que ens uneix.

La política no corromp tothom, però eboca als qui la practiquen a comportar-se com si els demés fossim idiotes. Segurament sense voler, o imbuits per dinàmiques incontrolables. Però ens tracten d’idiotes.

* Aquest text no té cap pretensió d’exhaustivitat i respon a una necessitat improvisada de posar lletres a quatre reflexions poc estructurades. El debat està més obert que mai i les contradiccions, a una i altra banda, són paleses per qualsevol. Els que es quedin a casa ho faran amb regust agredolç, i els qui vagin a votar ho faran amb una certa vergonya.

Publicat dins de Autocrítica i Crítica, Opinió | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Entre el Vot i l’Abstenció

Eleccions al regne d’Espanya

Avui em limito a recomanar-vos l’article d’aquest divendres, 4 de novembre de 2011, d’en Carles Ribera a “la tres” d’ElPuntAvui:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/471383-lultima-campanya-a-espanya.html

Properament hi afegiré collerada…

Publicat dins de Opinió | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Eleccions al regne d’Espanya

El límit personal per la vigència del Dret Penal: Jon Salaberria

“Durant els 20 últims anys,  les  forces armades espanyoles  i  franceses han detingut a 16.000 persones. Han estat  torturats més de 5.000 ciutadans bascos. Han matat a 7 ciutadans en les comissaries. Han estat empresonats 4.000 ciutadans. Han matat a 16 presos a les presons. Hi ha 3.000 refugiats. Es van dur a terme més de 280 agressions armades directes contra ciutadans bascos. La  lluita armada d’ETA respon a  la defensa de  drets  legítims  que  té  el  poble  basc”. Jon Salaberria, diputat de Sozialista Abertzaleak. Abril del 2002.

Un dels límits per la vigència de la llei penal és el límit personal. És a dir, hi ha una sèrie de persones que per la seva especial participació a les esferes executiva, legislativa o judicial gaudeixen de inviolabilitat i/o immunitat davant les lleis penals. Aquesta inviolabilitat i/o immunitat no és absoluta i sovint s’ha de contextualitzar en l’exercici de les seves funcions.

El cas que analitzo versa sobre un Diputat, Jon Salaberria[1], que al Ple del Parlament basc de 12 d’abril de 2002 va pronunciar unes paraules des del faristol de la Cambra legislativa. Ho va fer en l’exercici de les seves funcions parlamentàries, les que l’article 71.1 de la CE protegeix expressament de qualsevol responsabilitat penal. Així mateix, en tant que diputat, Jon Salaberria també gaudia de la immunitat que els hi reconeix l’article 71.2 de la CE a diputats i senadors.

La immunitat obliga a comptar amb el vist-i-plau de la cambra per processar o inculpar un diputat o senador. Aquest vist-i-plau s’anomena suplicatori i només pot ser rebutjat en el cas que sigui imprescindible per desenvolupar correctament la funció parlamentària. L’aforament, al seu torn, és una condició encara més restrictiva de la responsabilitat penal i es dirigeix a protegir el President i els Ministres, el president del Congrés i el president del Senat. En aquests casos, la responsabilitat penal només pot ser exigida pel Tribunal Suprem. Pel que fa a les Comunitats Autònomes, també gaudeixen del règim d’aforament el President, els Consellers i els diputats. En aquest cas, però, el tribunal competent és el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Autònoma corresponent.

Tornant als fets concrets analitzats, val a dir que la Fiscalia espanyola ja havia presentat diverses querelles contra diputats bascos per considerar que, quan exercien les seves funcions parlamentàries, enaltien el terrorisme. Concretament s’havien adreçat diverses querelles contra el aleshores portaveu de Batasuna (primer) i Sozialista Abertzaleak (després) al Parlament basc, Arnaldo Otegi[2]. En cap cas, però, havien prosperat en tant que peticions contràries al que disposa la CE.

En el cas de Jon Salaberria, doncs, es va produïr una excepció a l’hora d’enjudiciar els fets. Els aspectes processals varen ser conforme al dret, és a dir: sol·licitud del suplicatori i enjudiciament per part del Tribunal Superior de Justícia del País Basc. No obstant, els dubtes apareixen des d’una perspectiva “garantista” relativa a la protecció dels drets constitucionals. Conforme a la carta magna, el diputat basc hauria de poder expressar la seva opinió a la Cambra legislativa sense sotmetre’s a cap risc d’enjudiciament.

Per entendre la idiosincràsia dels fets concrets, però, cal conèixer la realitat política-jurídica que es viu al País Basc. Allà la realitat està recoberta per un tel d’excepcionalitat que traspua a totes les esferes i condiciona totes les decisions: polítiques, legislatives, judicials, socials, etc. En aquest sentit, el País Basc és un escenari òptim per analitzar la capacitat d’extensió del dret penal, i els perills que pot comportar per un Estat de dret convertir en costum el que hauria de ser una excepció.

A parer meu, el cas de Jon Salaberria és flagrant en quant a violació del règim d’inviolabilitat de què gaudeixen els diputats.

A continuació cito un breu fragment de l’advocada penalista i  durant aquella legislatura parlamentària basca Jone Goirizelaia. Aquestes paraules foren manifestades al Ple del Parlament Basc en sessió de 7 de novembre de 2003. El primer punt de l’ordre del dia era, precisament, una proposició no de llei sobre la sentència dictada pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc en contra el parlamentari Jon Salaberria.

[…] Y cuando comenzamos a hablar sobre el tema llegó el escándalo. ¿Y qué paso? Que se dio una respuesta, una respuesta plenamente política; lo que se planteó fue plenamente político. Dijo lo que pensamos nosotros. Dijo, precisamente, cómo vemos nosotros y qué es lo que hay que plantear para solucionar el conflicto de Euskal Herria. Y dijo que la última palabra  corresponde a la sociedad vasca y que mediante ella desaparecerán todas las violencias existentes. Es lo que dijo. Es lo que sucedió, todo lo que sucedió. Y desde distintos medios comenzaron a decir que lo dicho no era libertad de expresión sino delito. Y después de aquellos hechos, como siempre, los  medios de comunicación foráneos, los de España,  comenzaron a hablar sobre el tema, totalmente fuera de contexto, hasta que llegó al fiscal y puso la denuncia.

Creo que es importante tener en cuenta el contexto. Porque después de haber llegado a manos del fiscal, después de que el fiscal pusiera la denuncia, fue archivado por dos veces lo sucedido en esta Cámara. Y la sentencia del tribunal fue muy clara. Decía que lo dicho en esta sala no era delito; que se había practicado la libertad de expresión y que en este Parlamento se puede hablar de cualquier tema sin ningún tipo de problemas. Pero en aquellos momentos sucedió otra cosa. Se aprobó la Ley de Partidos, y el fiscal y el abogado del Estado interpusieron la demandaEn la demanda se recogían unos hechos, precisamente los sucedidos en esta Cámara. Y entre los hechos recogidos por la demanda, uno muy importante fue lo sucedido en el Parlamento. Y a partir de aquel momento se mezcla todo: la voluntad política, el interés político y lo sucedido aquí. Y en aquella confusión el tribunal no tenía otra  opción. Era imposible, porque tuvo presiones. Y eran necesarias las presiones para encauzar el tema en otro procedimiento; no en Tribunal Superior del País Vasco, sino en la demanda presentada ante el Tribunal  Supremo. Allí era preciso que Jon Salaberria fuese condenado, porque era un dato para la ilegalización del partido.

Y después de tener bien atados todos los cabos se celebró el juicio. Y sobre aquel juicio creo que hay que denunciar firmemente que los jueces no fueran vascos y que toda la intervención se desarrolló en español y mediante traductor, con todas las consecuencias que ello conlleva. Es decir, el tribunal no escuchaba y no tenía en cuenta lo dicho por el señor Salaberria, lo interpretaba, incluso antes de escuchar la respuesta, y de aquel modo no tuvo en cuenta lo realmente sucedido y lo realmente dicho. Y creo que hay otra cosa muy importante. Nosotros estamos acostumbrados a que las cosas de los tribunales sean generalmente muy largas. Pero en este caso se superaron todos los récords, y fue juzgado antes de que hubiese cumplido un año. Y la sentencia se  dictó de un modo muy especial, porque era necesaria,  porque hubo presiones; la sentencia fue casi inmediata, porque había que dictarla. Estos son los hechos. Creo que son importantes, para que vean la razón de nuestra proposición. Pero conviene tener en cuenta otro punto importante para nosotros: ha sido  un precedente, un precedente terrible. Ese precedente es importante, no solamente para el señor Salaberria, sino para todas y todos los que estamos aquí, porque mediante esta sentencia se han violado la inviolabilidad, los derechos, los modos de hablar y actuar que tenemos las parlamentarias y parlamentarios. Eso es lo que ha sucedido.

Lo que se ve y lo que se dice por ahí –si leemos, podemos observarlo en cualquier lugar– es que cosas como esas son la base de la democracia y de la independencia entre los poderes. Y, siendo tema de reparto de poderes, es importante para la democracia que aquí, en este Parlamento, lo que se diga desde esta tribuna se diga con toda libertad, y que todos tengamos la oportunidad de hablar en las mismas condiciones. Y en este caso ha sido violada esa posibilidad. Nuestro grupo está muy preocupado, porque, aunque nos digan “Bueno, tienen la oportunidad: si no pueden hacerlo en otros lugares, aquí tienen la posibilidad de decirlo…”, pero ha sucedido que, a pesar de decirlo aquí, no ha sido posible encauzarlo. Y, cuando ha sido violado ese derecho, además del derecho ha sido violado lo que se dice en el Reglamento de este Parlamento sobre su propios derechos. Todo eso ha sido violado mediante esta sentencia. Por eso hemos presentado nuestra propuesta, porque vemos que ese precedente no es bueno para el Parlamento, ni tampoco para la libertad de expresión. Este Parlamento debe dejar muy claro que no está de acuerdo con lo sucedido, y que todos tenemos que tener los mismos derechos para hablar de cualquier tema o para plantear cualquier cosa desde esta tribuna. Es lo que pensamos, y por eso hemos presentado la propuesta, y por eso esperamos que se apruebe con los votos necesarios; porque es un precedente importante y porque vemos que además de los derechos del señor Salaberria han sido violados los de todos los parlamentarios y también los de esta Cámara”.[3]

Sense pretensió d’exposar una reflexió exhaustiva sobre la realitat política-jurídica que ha viscut i viu el país basc -concretament l’esquerra abertzale i el seu entorn-, crec oportú destacar que el cas analitzat resulta especialment grotesc per la perversió que l’acompanya. La insistència de la fiscalia, la resposta orquestrada dels tribunals, la vulneració del principi d’irretroactivitat, la complicitat política, la censura a la llibertat d’expressió, la tesi “tot és ETA”, l’Audiència Nacional… es varen desenvolupar tota una sèrie d’esdeveniments contraris a la lògica democràtica emparats en “l’Estat de Dret”, quan no només eren contraris a la democràcia sinó també al seu Dret Constitucional.

Aquells fets responen a una conjunció d’esdeveniments exògens a la lògica jurídica, fortament condicionats per interessos polítics i que, a parer meu, van propiciar una sentència que hauria de ser declarada inconstitucional.

Coincidint amb l’enjudiciament del diputat Jon Salaberria es va aprovar al Congrés dels diputats la Llei Orgànica[4] 6/2002, de 27 de juny, de Partits Polítics –coneguda com a “Llei de Partits”-, a partir d’aquí la conjuntura política, social, cultural, judicial va viure un tomb definitiu i es va entrar en un estat d’excepció permanent. La tesi “tot és ETA” que imposa el jutge Baltasar Garzón[5] -i secunden els demés magistrats de l’Audiència Nacional- per acabar amb  la violència al País Basc comporta l’execució judicial de diversos despropòsits com el sonat cas d’Egunkaria[6]. Les garanties constitucionals que estableixen límits al ius puniendi de l’Estat es veuen superades de facto. Així, els principis limitadors del dret penal i les garanties constitucionals es dilueixen en un marc d’excepció.

Això que explico passava fa quasi 10 anys, a passat prop d’una dècada i no han cessat les tortures, l’incompliment del dret penitenciari, les diàspores de refugiats perseguits per un Estat obsessionat en la violència, els empresonaments premeditats, la persecució dels qui persegueixen solucions pacífiques, el setge als joves, les agressions ocultes sota falsos accidents, la dispersió…

Malgrat tot, els temps canvien i amb ells arriben aires de pau i democràcia a Euskal Herria. Sobirania és prendre les pròpies decisions sense sotmetre’s a voluntats alienes, és per això que qui és sobirà no demana permís. Properament es celebrarà la Conferència Internacional per promoure la resolució del conflicte al País Basc http://www.lokarri.org/index.php/es/actualidad-lokarri/prensa/presentada-la-conferencia-internacional-para-promover-la-resolucion-del-conflicto-en-el-pais-vasco i amb ella es pren un camí que ja no s’abandonarà, perquè només depèn dels qui l’inicien, perquè no han demanat permís,  i perquè és precisament en aquesta conducta on rau el principi de sobirania del poble basc.  Es farà a la Casa de la Pau de Donostia i hi participaran la Berghof Foundation http://www.berghof-foundation.de, Conciliation Resources http://www.c-r.org/, The Desmond Tutu Peace Foundation  http://www.tutu.org/ NOREF http://www.peacebuilding.no/, Grupo Internacional de Contacto (PaísVasco) http://gicpaisvasco.org/ i Lokarri http://lokarri.org/

Com deia, els temps canvien. I si els temps que venen són de pau i democràcia també ho seran d’hegemonia d’esquerres i abertzale. De recollir els fruits de la feina ben feta, de sembrar llavors i recollir branques d’olivera.

Us deixo una perla, pels qui no ho hàgiu vist:

http://www.youtube.com/watch?v=iGU2-gXY0Xk


[1] Notícia d’El País on es recullen els fets: http://www.elpais.com/articulo/espana/Condenado/ano/carcel/parlamentario/Batasuna/enaltecer/ETA/elpepiesp/20030906elpepinac_2/Tes

[2] Arnaldo Otegi: http://ca.wikipedia.org/wiki/Arnaldo_Otegi http://arnaldotegi.com/

[3] Acta de la sessió del 7 de novembre de 2003 al Parlament basc de Vitòria-Gasteiz: http://www.parlamento.euskadi.net/pdfdocs/publi/2/07/000078.pdf

[4] Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny, de partits polítics: http://www20.gencat.cat/docs/Adjucat/Documents/ARXIUS/lo6_2002lopp.pdf

[5] Baltasar Garzón: http://es.wikipedia.org/wiki/Baltasar_Garz%C3%B3n

[6] Egunkaria: http://egunkaria.info/ http://ca.wikipedia.org/wiki/Euskaldunon_Egunkaria

Publicat dins de Autocrítica i Crítica, Cites i referències, Cròniques judicials, Opinió | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a El límit personal per la vigència del Dret Penal: Jon Salaberria

El meu vot de confiança a l’Esquerra, Republicana, de Catalunya que dibuixa Joan Manuel Tresserras

ERC posseeix un discurs brillant, heredat del Carodisme més lúcid, capaç de combinar el millor de l’independentisme amb el millor del socialisme democràtic. Al voltant dels valors Republicans omple de contingut l’Esquerra amb una tesi que neix de la Catalanitat més ambiciosa. En aquest camp, cal reconèixer l’exercici realitzat per l’entorn intel·lectual del partit.

La nova direcció d’ERC pot encarnar i liderar amb èxit un nou projecte d’Esquerres, Republicà i Català. Nou perquè s’adapta al context actual i per tant incorpora matisos a l’ERC de Macià i Companys -ja no serveixen postulats de principis del s.XX que s’han convertit en lloses per avançar al s.XXI. I nou, també, perquè s’edifica des de l’oposició, amb saba nova  i en un context convuls en què la política i els polítics hauran de saber trobar nous espais vitals.

En la conjuntura històrica actual, defensar els interessos dels catalans equival a defensar la independència de la nació. ERC sembla que ho té clar i que està preparada per fer-ho. Ara bé, en aquesta mateixa conjuntura ser d’Esquerres equival a perdre la por, i això ERC encara ho ha de demostrar. Confio que ho farà.

Els qui pretenguin aglutinar majories entorn un discurs d’esquerres hauran de recuperar l’adhesió d’una població cansada de falses promeses. Hauran de demostrar reiteradament que estan en disposició de transformar la realitat vigent. Avui en dia tots els polítics són sospitosos de ser uns xarlatans, i ERC naturalment també. La gent ja no acceptarà falsos profetes que, sota retòriques grandiloqüents, amaguen una reticència absoluta a alterar l’statu quo. Ja no es tracta de plasmar reformes en un programa electoral pervers, que prové d’una operació de màrqueting tutelada per una empresa de comunicació i finançada per La Caixa. Això ja no val.

Tan important és assolir els nostres objectius com el camí que transitem per obtenir-los. La fi no justifica els mitjans, però en canvi els mitjans diuen molt del futur que li espera a la finalitat que perseguim. S’han de descartar les propostes que viuen i s’alimenten del conflicte perquè no treballaran per resoldre’l sinó per potenciar-lo. Així mateix, s’han de descartar les propostes que viuen del pactisme perquè, com els primers, també troben en el conflicte l’escenari òptim per ocupar la centralitat.  Cal ser obstinats, avançar amb determinació, encaixar les crítiques i incorporar matisos. Cal gestionar les contradiccions de tal forma que no esdevinguin esculls insalvables per preservar la coherència.

És ara, quan els més vulnerables es troben en situacions certament preocupants i controvertides que ERC ha d’abanderar una veritable creuada en favor dels més necessitats. No dubto que la nova direcció d’ERC, assessorada per referents intel·lectuals com el professor Tresserras, sabrà dotar de contingut la E, la  R, i la C. Ara bé, siguin especialment curosos amb la primera de les tres, perquè si dilueixen la E retallaran la salut, i si retallen la salut se’n ressentirà el país.

En aquest punt, pren cos la màxima citada per Tresserras “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”. Jo hi afegiria que “tots/es hem de donar una mica perquè alguns/es no ho hagin de donar tot”. Que els fronts patriòtics no siguin perjudicials pels més vulnerables. Que els més compromesos no descuidin els més necessitats. La independència, des de la perspectiva de l’Esquerra, no només ha de ser un exercici d’excel·lència democràtica sinó que, a més, ha de servir per construïr un estat excel·lent en justícia social i democràcia. Sinó, per què?

L’ERC que es construeix des de l’oposició conté l’essència de l’Esquerra Nacional. Un projecte amb vocació de majoria disposat –i segurament capaç- a disputar l’hegemonia convergent. No hauria d’aspirar a ser una força alternativa al poder sinó una proposta seriosa, rigorosa, que s’ofereix  a la societat per gestionar el poder des de la transparència i l’equitat. ERC haurà de ser la opció principal dels qui entenen la política com un instrument al servei de les persones, no dels mercats. El projecte dels qui s’identifiquen amb les tesis humanistes, dels qui posen nom i rostre a la pobresa i per això la combaten, dels qui creuen que cal denunciar els abusos del poder i estendre els drets humans arreu. Dels ecologistes, dels feministes, dels cooperativistes…

Dono un vot de confiança a aquesta ERC. A la de Junqueras, a la de Marta Rovira, a la de Tardà i a la de Tresserras. A la que s’articula des de l’oposició parlamentària -per lògica aritmètica- però des de la construcció política, poc a poc però amb pas ferm, amb vocació de majoria. A la que apunta alt i a la que no està disposada a assumir segons quin tipus de contradiccions. A la que aprèn dels errors del passat.

Jo us faig confiança, però ja no ho faig de forma cega sinó amatent. La fe no em farà perdre la memòria. És dur, potser injust, però tots/es escrivim la nostra pròpia història i és aquesta la que ens avala davant els demés. Els esdeveniments recents, el foc nou, l’aparició de noves dinàmiques que em semblen interessants és el que m’empeny a manifestar la meva sintonia amb aquesta ERC. Més enllà d’això, però, no hi haurà crèdits ni reserves, no hi haurà repesca. La segona oportunitat és ara i no hi haurà una tercera.

El mapa polític de Catalunya és anòmal en el sentit que respon a una realitat estranya, excessivament condicionada per la situació d’opressió nacional que pateix el país. En el futur Estat Català no hi haurà espai per propostes polítiques que viuen del conflicte: C’s, SI, Reagrupament… totes aquestes són opcions que neixen amb data de caducitat. No per això deixen de ser útils, però cal ser conscients que són efímers. A un altre extrem i sota una lògica totalment diferent neixen, creixen i es reprodueixen les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Aquest és el meu projecte, el meu equip. Malgrat hi haurà a qui no li agradarà sentir-ho, estic convençut que la CUP i ERC no són enemics polítics, sinó propostes complementàries que posseeixen un electorat potencial degudament diferenciat. En el mateix sentit, crec que és compatible l’adhesió a la CUP amb el suport a ERC, sobretot en determinats moments com l’actual. Mentre la CUP camina cap a la vertebració d’un espai propi sense concórrer a eleccions supramunicipals, cal recolzar les propostes que sense ser-nos pròpies ens són properes. Caldrà veure, d’aquí a X anys, com es reordena el mapa polític català.

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Esquerra-Republicana-Catalunya_0_561543870.html

Joan Manuel Tresserras:

“[…]ERC ha estat i és un partit d’esquerres . De gent d’extracció popular (proletària, pagesa, menestral, treballadora) amb l’adhesió d’emprenedors i empresaris d’ideologia progressista, professionals, artistes i intel·lectuals. La condició de partit d’esquerres ha estat i és el fonament constitutiu de la seva visió del món i del país, el punt de partida de la seva concepció política. Amb la justícia social com a clau inspiradora i com a prioritat política. La voluntat de justícia és el punt de partida de l’ideari d’ERC. L’accés igualitari als beneficis del progrés és l’horitzó proposat i volgut.

Ser d’esquerres determina el nucli ètic d’ERC, li dóna sentit, expressa la vocació de servir la gent senzilla i humil: de cadascú segons les seves capacitats, per a cadascú segons les seves necessitats.

La gent d’ERC concebem i volem la nació cultural sencera -els Països Catalans-, tot i que sabem que només podrà tenir expressió política completa amb l’assumpció democràtica de cadascuna de les parts. Treballem en i amb totes aquestes parts, però no podem ignorar o substituir la voluntat expressa dels seus pobles. Només hi haurà projecte compartit si cada part ho vol. El seu dret a decidir és equivalent al nostre. La seva sobirania, també.

Som demòcrates i pacifistes. No deslliguem els objectius polítics dels procediments utilitzats per a la seva obtenció. Catalunya és el nostre immediat espai històric de referència, susceptible d’esdevenir la plataforma d’un nou reconegut subjecte polític europeu. Amb la voluntat de construir una societat avançada, cohesionada i equilibrada, justa i democràtica, culta i oberta, compromesa amb el respecte a la diversitat i la pluralitat de valors. Una nova mena de nació global que trobi els instruments jurídics i institucionals més adequats per garantir la seva sobirania, la seva plena capacitat de decidir, al mateix nivell que les altres nacions i pobles d’Europa. Per això, doncs, també som independentistes”.

Publicat dins de Autocrítica i Crítica, Cites i referències, Cròniques judicials, Opinió | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a El meu vot de confiança a l’Esquerra, Republicana, de Catalunya que dibuixa Joan Manuel Tresserras

Declaració d’intencions

Bon dia, amb aquest breu pretenc donar el tret de sortida al que ambiciona ser un espai de crítica, reflexió, cita, anàlisi i estudi. Un calaix de sastre on ordenar els escrits, els esbossos, els projectes, els esquemes… una eina de treball i de distracció.
Dividiré les aportacions de la següent manera 1) Opinió: del legislatiu, de l’executiu i del judicial. I, si se’m permet, també del comunicatiu. 2) Cròniques judicials: A partir del febrer del 2012 intentaré publicar una crònica judicial setmanal. Les cròniques seran realitzades des de la Ciutat de la Justícia i tractaran sobre judicis penals exclusivament. 3) Autocrítica i crítica: em reservo aquest espai per opinar sobre l’exercici professional de personatges concrets. Ja siguin polítics, jutges, advocats, periodistes, etc. 4) Cites i referències: quan la inspiració no m’acompanyi, les muses m’abandonin i allò que vulgui dir ja ho hagin dit altres abans i millor, em limitaré a citar i/o publicar els texts que consideri oportuns.

Sense perjudici dels quatre apartats citats anteriorment, em reservo la possibilitat d’obrir noves seccions si els esdeveniments així ho precisen.

Fins aviat!

Publicat dins de Autocrítica i Crítica, Cites i referències, Cròniques judicials, Opinió | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Declaració d’intencions