El veí de sota té un ganivet

Durant una conversa de cafè, un amic em comentava ahir que la independència no és res més que una evolució històrica. I té tota la raó. Si ens ho mirem des del punt de vista més essencial, ens adonarem que el planeta Terra no va néixer amb unes fronteres marcades: aquí posarem França, aquí van els Estats Units i aquí Suècia. No va ser així. Els mapes es van dibuixar segons uns interessos polítics, socials i econòmics. El propi ésser humà ha evolucionat. Per bé o per malament, els homes i les dones van deixar de fer el mico i van baixar dels arbres. Amb els països ha passat i passarà el mateix. Naixeran nous països i el planeta continuarà girant. És l’evolució. Se que és una reflexió òbvia, però és que cal tenir-ho en compte davant d’afirmacions que diuen que «esto es España». Sobre el paper sí que ho som, però és clar que hi ha un divorci. Espanya no ens estima, és més, ens odia, però sí que ens utilitza econòmicament perquè des d’Europa ja no ragen calers. I davant d’aquesta situació, i davant la ceguera partidista dels polítics, l’única solució és la mobilització ciutadana. Perquè cal que tothom tingui una idea molt clara, i tornem a una altra idea essencial: la sobirania som nosaltres, el poble, i el vot és una delegació de la nostra sobirania que el confiem als polítics. Per tant el vot és la màxima expressió de la democràcia. I Catalunya serà el que el poble vulgui, el que el poble voti. Així doncs, si a les consultes d’arreu del país guanya el «sí», per molt que no sigui vinculant i per molta emprenyada que agafin els polítics que s’omplen la boca de demòcrates, el poble haurà parlat, el poble haurà decidit. A partir d’aquí, els polítics tindran la obligació de treballar per la independència de Catalunya, per bé o per malament, però ho hauran de fer perquè així ho haurà decidit la societat. Com diu el lema de la campanya, no deixem que decideixin per nosaltres, avui tots a votar!