Fragmentari de Nova York

1

Els començaments poden ser molt complicats. Són importantíssims, ho condicionen tot. Fa set mesos que estic a Nova York i no hi ha hagut dia que no haig pensat en començar a escriure. Cada vegada que ho he intentat però, m’ha semblat que no era el moment adeqüat, que no estava prou inspirat, que no havia tingut prou temps per perdre abans de posar-m’hi, que no m’havia pogut posar el vestit de l’assaig, que no, no… i que per això mai estava prou preparat per començar bé. Escriure per escirue… millor no escriure. I ha estat així, a base d’anar-ho deixant per més endavant, que han passat set mesos i no he consolidat ni una sola línia del que havia de ser el meu segon Fragmentari de Nova York. Però avui, 27 de Febrer, m’he agafat el cap amb les mans, apretat els dits contra el crani, estirat els cabells entre els dits, i he decidit enfrontar-me a mi mateix.

2

Del llatí pro, endavant, i crastinus, referent al demà, ve el verb procrastinar. Arreglar l’habitació, fer punta als llàpissos, dutxar-se, fer cafè, te, cuinar, anar a còrrer, buscar alguna cosa a la nevera, netejar la nevera… qualsevol cosa que comporti acabar fent els treballs i estudiant la nit abans és sinònim de procrastinació. Romanceria. Postergació. Esperar que en un futur sine die, ideal, quan la motivació i la inspiració rajaràn a dojo, tot es solucionarà per sí sol. Que el món i nosaltres mateixos realitzarem les nostres potencialitats completament.

3

Postergar també vol dir denegar a algú una cosa que es mereix per concedir-la a algú altre que no se la mereix, o que se la mereix menys. Precisament això és el que li va passar a Ajax, el gran guerrer grec a qui no va ser concedida l’armadura d’Aquil·les, degut a que Agamèmnon va decidir atorgar tan preuat trofeu de guerra a Odisseu. Freud creia que alguns mites tràgics grecs estaven inscrits en el nostre subconscient, doncs són arquetípics i representen certa dimensió de la psique humana. La teoría psicoanalítica diu que el primer pas per superar les dificultats derivades de les rebuscades formes de l’ànima i posar-nos d’acord amb les nostres pulsions, és acceptar-les, entendre-les i canalitzar-les. Ajax va intentar matar als seus aliats grecs quan va veure que no l’havien premiat amb el que es mereixia, i, al no aconseguir-ho, va decidir aniquilar-se a sí mateix. A vegades fa tanta mandra enfrontar-se a una realitat incomprensiblement adversa, sembla tan inùtil, que fugir-ne pot ser la millor opció.

4

No aconseguir el que un s’espera del món, fins i tot el que un s’espera d’un mateix, provoca desídia, i la desídia porta ràpidament a la postergació. Sí, tinc un greu problema de procrastinació. Miro el correu, llegeixo els diaris, em mossego les ungles, menjo una mandarina, escric una llista de coses a fer… i al final me’n vaig al Cafè perquè allà estaré bé i la cafeïna farà que em vinguin totes les idees de cop. Però quan hi arribo em dedico a llegir un llibre que m’he emportat pel metro, i després miro els diaris i el correu altra vegada, i busco tota classe de xorrades al Google… Internet és un instrument de procrastinació descomunal. Aquest text ha estat escrit en lluita titànica contra els impulsos postergadors que habiten en les profunditats del meu ser. Però ara, conscient de les meves debilitats, m’emplaço a mi mateix a escriure els subsegüents Fragmentaris en Cafès sense Wi-Fi, perquè, com deia el precepte que fa unes setmanes va sortir de dins una galeta de la fortuna xinesa: “Només deixa per demà allò que no et faria res morir sense haver fet”. Hi ha tantes coses que m’agradaria fer abans de morir…

5

-Què t’agradaria ser si tornèssis a nèixer?

-Jo mateix, però completament.

Xavier Cercas

6

Aquí avanço, com puc, a poc a poc. Veig que la meva escriptura està rovelladíssima, que no paro de recòrrer al recurs fàcil de l’autoflagelació… però Déu em guard de procastinar ara, després del que porto escrit. Suposo que el que estic intentant fer és una mena de captatio benevolentiae camuflat, mostrar-me feble i desorientat per propiciar que el lector s’identifiqui amb la meva circumstància i es mostri més receptiu, més condescendent amb les moltes febleses del meu discurs. Però, de fet, tampoc és que procrastini tant, simplement és que fins ara he estat molt enfeinat i no he tingut prou temps lliure com per poder-me dedicar a escriure. Ja ho deia l’Avi Stòtil, que per crear calia tenir temps lliure, o almenys suficient temps per perdre com per acabar sentint-se culpable i finalment posar-s’hi. Ahir, per exemple, vaig tenir la tarda lliure, però vaig decidir anar al Metropolitan Museum en busca de les muses. Vaig trobar inspiració sí, i de fet vaig decidir començar el segon Fragmentari llavors. Estava tan enardit per les magnífiques obres d’art grec, egipci i mesopotami, que fins i tot el vaig començar a escriure a la llibreta que portava. I, de fet, vaig anotar coses molt millors que el que he escrit fins ara, però com que m’ha agafat aquest rampell antiprorcastinatiu, encara no les he mirat. Però ara ho faré. Ara va en serio.

7

I torno a procrastinar. Em costa tant posar-m’hi, que he decidit transcriure unes notes que vaig prendre a Londres l’any passat i que han aparegut misterisoament dins la llibreta que ahir em vaig emportar al Met.

Estava jo assegut en un Starbucks de la capital anglesa, al costat d’una finestra immensa, mirant la gent passar. Passaven persones de tota classe, de tots colors i maneres. Passaven també autobusos vermells de dos pisos, taxis boteruts i cotxes esquerrans. Bicis. Passava de tot, la ciutat circulava davant meu i jo la mirava. M’atreia el fluxe, la renovació. I tot allò concordava amb una ensenyança del budisme zen, d’aquelles tan zen, que exhorta a l’aprenent a passar-se hores mirant com baixa un riu. Un riu baixa de moltes maneres, els matisos es succeeixen. Els canvis poden ser mínims. La corrent es pot accelerar, es formen remolins, el color es transforma. L’aigua s’enterboleix i s’aclareix. El carrer fa el mateix. Les persones que hi circulen vesteixen i es mouen de mil maneres. Cadascú té el seu caminar característic, cada individuu té una forma diferent de discòrrer pels camins de l’existència.

Honoré de Balzac va intentar glosar les principals fisiologies del caminar, però no se’n va ensortir gaire. Potser era una empresa massa ambiciosa. Potser perquè la fisiologia del discòrrer és una qüestió massa complexa. No és només la motricitat i els mecanismes corporals en funcionament, és sobretot l’estil, el gest, el pas de chat. L’obscur i fragmentat Heràclit va fer del moviment la seva filosofia, la seva crematística cosmogonía. És difícil captar en un estat estable allò que es mou i es renova constantment. El cubisme es va trencar quan va intentar baixar les escales. Les aigües estancades es podreixen. Si trobes al Buda, mata’l.

8

Esque no puc parar de procrastinar. És tanta la mandra que em fa posar-m’hi que copiaré, aquesta vegada literalment, unes altres notes que he trobat en una altra llibreta, bastant més recents, i també escrites a Londres.

Arribo a les 8 del matí i vaig a la National Gallery. Em passejo per les sales ràpid i sense cap ordre. De sobte em trobo amb l’autorretrat de Salvator Rosa. Té una irònica expressió de desconfiança. Sembla que es coneix suficientment a sí mateix com per saber que es pot autosorprendre. Potser aquesta no és exactament la impressió que l’artista volia provocar, però el que és gairebé segur és que no es un retrat autocomplaent. Sóc gilipolles. I’m bècil. Em veig diminut, fràgil i errant com casi sempre. No em sé exprimir i m’agradaria arribar als nivells d’excel·lència i finesa dels artistes del Renaixement, però veig que no avanço. Estic estancat. Penso que només a través de l’escriptura em sento capacitat per ascendir fins a cert nivell de redempció, però la tinc tan oblidada…

Et tenia oblidada, però havent vist Leonardo, Miquel Àngel, Guirchino, Rafael, Tizià, Van Gogh, Monet, Daumier, i tants altres, se m’ha inflamat l’esperit de tal manera que he decidit reprendre la literatura fragmentària altra vegada. Aquí, a la National Gallery de Londres, comença el meu segon Fragmentari de Nova York. Necessitaré aïllament, solitut i certa melancolia.

Torno a mirar a Salvator Rosa i veig que sosté una tauleta de pedra on s’hi pot llegir en llatí: “Calla, a no ser que el que tinguis a dir sigui millor que el silenci”. És el retrat d’un estoic. Em fa gràcia perquè em sembla que s’assembla a mi, que d’aquí a uns anys podria ser com ell. Mira de costat i trist, com reconsumit, una dimensió que vull superar.

Aquest va ser un altre intent frustrat, un més entre tants altres simulacres de començament. En aquella ocasió la procrastinació va tornar a vèncer amparant-se en l’estoicisme del pintor napolità. Em provoca cert desconcert i autodesconfiança veure amb quanta facilitat el meu escribent intern imposa el seu clàssic  “preferiria no fer-ho”.

9

Al final he fet un Fragmentari desubicat, procrastinat, desplaçat. El meu primer Fragmentari de Nova York bàsicament ha tingut lloc a Londres. Ha estat una mena de fenomenologia de la mandra. Però suposo que hauria d’estar content, he superat la procastinació procastinant, l’he vençut amb les seves pròpies armes. Tot i així, no ho estic. Suposo que la única sol·lució vertadera a la procrastinació és acabar els projectes. Aquest començament fet de principis frustrats no és més que una altra forma d’iniciar el meu segon periple literari per Nova York, ciutat dels somnis, també epicentre mundial dels somins truncats. Com tothom, intentaré viure el meu somni.