Fragmentari de Nova York

1

Sembla que m’agrada que em passin coses, deu ser per això que no paro de moure’m. Des del calorós dia en què vaig desembarcar a Nova York he viscut amb alta intensitat. A vegades, potser massa sovint, m’agafen rampells de voler fer-ho tot de cop. Tinc una intermitent i desaforada necessitat de sentir-me viu que, quan m’assetja, fa que busqui l’estímul desesperadament. Així és com penso un dia desprès d’haver-me canviat de pis per cinquena vegada en set mesos. Us semblarà que deu haver estat un malson, i no us faltarà raó, certament hi ha hagut moments molt complicats, però del procés complet n’estic prou satisfet. Considero que ha valgut la pena, que tot i haver passat per un gran nombre de circumstàncies adverses, després de tot, he après molt. A través del constant reajustament he aconseguit evolucionar en el subtil art de la convivència amb els altres, amb el món i amb mi mateix.

Tal com m’està passant ara, durant el primers dies que passo en un habitacle nou, percebo i somatitzo els estímuls agradables i dubtosos que m’envolten. M’afecta des de la qualitat de l’aigua de la dutxa, al soroll de la calefacció, passant pel motor de la nevera, els cotxes del carrer, la música dels veïns, la tos dels companys de pis, l’olor de la cuina, les irregularitats del terra, el tipus de llum que entra per la finestra, i així ad infinitum. Suposo que un s’ha d’equal·litzar amb tot el que troba, tant amb el pèsol sota el matalàs de princesa, com amb al més sòrdid i descoratjador dels panorames. Em continua costant un ou acceptar la realitat.

Des de que vaig entrar en l’adolescència la meva acusada sensibilitat es va veure maleïda per una funesta tendència al patiment. Des de llavors sento com repercuteixen en el meu cos les conseqüències d’haver-me d’adaptar periòdicament a un entorn totalment nou, a un entorn no sempre favorable, en ocasions agressiu. Pateixo fins a límits insospitats la violència que tan gratuïtament es dispensa en el nostre univers, tot i que, al·loro, haig de ser sempre conscient que les meves circumstàncies personals són òptimes en comparació a les de la majoria dels mortals… El quadre no és tan negatiu com m’el pinto, suposo que simplement estic sensibilitzat pel canvi de pis i també per aquest canvi d’estació tan brusc que ha fet florir, d’un dia per l’altre, tots els cirerers de McCarren Park.

2

Al arribar a Nova York, totalment desamparat, vaig acabar recalant en el Chelsea International Hostel, un alberg tan barat com humil. Va ser el 16 d’agost passat i vaig tenir el molt qüestionable honor de ser l’únic dels becaris que va arribar a la ciutat sense tenir ni idea d’on acabaria dormint aquella mateixa nit. Per sort recordava vagament la direcció d’aquest acollidor rusc de joves motxillers, tot i que, al no tenir reserva, vaig haver de fer mans i mànigues per no quedar-me tirat al carrer. Ho recordo, i recordant-ho entenc que la gent es compadeixi de mi per la meva desmanegada forma d’anar pel món… En certa manera també jo m’autocompadeixo per posar-me en situacions complicades amb tanta asiduitat, però alhora íntimament sospito que gaudeixo d’aquesta sensació de llibertat que em proporciona l’incertesa.

Al cap d’una setmana de dormir a Chelsea vaig anar a viure a Brooklyn, al pis d’una amiga d’un amic, a Bedford Avenue. Un mes després vaig anar a parar a Morgan, en un apartament infame; al cap de dues setmanes a Graham, on vaig viure tres mesos en un condo de luxe; després Morgan altra vegada, en un loft immens amb vistes a Manhattan; i només fa una setmana que he tornat a Bedford, ara habitant en un niu de hipsters. Vaig i vinc de la línia L del metro que dóna gust. Sempre Brooklyn, sempre Williamsburg. Els propietaris, sempre jueus, sempre hassídics. Són els escollits, els fills del seu Déu. Ja l’any passat a Anglaterra, en una ciutat tan petita com Exeter, també em vaig canviar d’habitació en 5 ocasions… És el que té ser un maniàtic hipercrític i altament exigent que no sap què vol. Quan vaig estar aquí fa dos anys també vaig donar més voltes que una baldufa; vaig viure a Manhattan, a Queens, a tres zones diferents de Brooklyn, i em vaig desplaçar a Washington, a Boston, a San Francisco, et alibi.

3

“Rodamóns” és una bonica paraula del prolífic lèxic català. Anar amb “una mà a cada ou” és una gràfica expressió que em defineix perfectament. Sempre amb “una sabata i una esperdenya”, caminant de guerxo. Es podria dir que sóc un rodamóns que va amb una sabata i una espardenya i es presenta als llocs amb una mà a cada ou. Sí.

4

Doncs em declaro nómada, ja està. Nómada com el poble sacerdotal per excel·lència, nómada com els meus veïns jueus. Suposo que, com ells, tendeixo a la neurosi, i com que tampoc sé estar bé enlloc, em moc en busca d’una hipotètica terra promesa, malgrat que això comporti passar temps errant pel desert. La principal diferència seria que tradicionalment ells han estat expulsats dels llocs, i, en canvi, un servidor marxa voluntàriament just en el moment que comença a acostumar-se a alló que el molestava. Sembla que pateixi el síndrome del tauró: o avanço, o m’enfonso. “A qualsevol lloc menys aquí” que sentenciava amb resignació Baudelaire, l’autor sobre el qual Walter Benjamin va escriure uns meravellosos assajos que fa dos anys vaig comprar en forma de llibre a la postmoderníssima botiga que hi ha sota l’apartament on m’acabo de mudar: Spoonbill & Sugartown Books.

Si fa unes línies he dit “els meus veïns jueus” és perquè realment ho són. En el meu mateix replà hi ha un Chabad, el lloc on els nens jueus van a catequesi i els adults discuteixen temes tan seriosos com el proper adveniment del messies i la seva controvertida identitat. És més, al costat de la meva porta hi viu el rabí, sempre capcot. Ells amb les seves patilles enroscades, elles amb les seves perruques… Jueus. Em sento atret pel seu obscurantisme, pel seu elitisme. Fa poc que vaig llegir Portnoy’s complaint de Philip Roth i em vaig sentir completament immers en la tormentada moral judaica… El complex modus vivendi hebreu em fascina i m’omple de ganes de comprendre’l, potser per això tendeixo a immiscuir-m’hi.

5

El nomadisme és pura metàfora, una forma de vida que es presta a la poesia i a la improvització. No és anar de viatge, és viure-hi permanentment. El sedentarisme té el risc de l’anquil·losament, com les galetes quan es reblaneixen en el rebost, i reblanides es queden les pobres, que ja ningú les voldrà, ningú se les menjarà a les molt estovades, encara que tinguin xocolata, pobretes… El nomadisme endureix el tema! Res a veure amb el reblaniment humit i sedentari. I els bagles què? Ui els bagles. Són la primera potència alimentícia de Nova York, elements compactes que junt amb el cafè es converteixen en una bomba energètica tal, que et pot transportar de l’esmorzar al sopar sense passar pel dinar. N’he menjat molts de bagles… Sols, amb melmelada, amb ous i formatge, fins i tot amb bacon. Però que no em vinguin amb el cream cheese perquè no m’agrada, ja m’hi poden posar cebeta, xampinyons, pastanaga o salmó fumat, que a mi el cream cheese no em va, i no en menjo mai. El que sí que em va és el bagle ben torrat amb mantega i alvocat (finament tallat, mai esparcit ni untat), això sí que és densitat. El bagle, que és com una barra de pà comprimida en un donut, i l’alvocat, que és com tres enciams comprimits en una pera.

Dit això, queda clar, els USA són una societat nómada. De fet, tota la humanitat ho era fins que va començar l’Holocé, fa només uns 10.000 anys, però llavors es va desenvolupar l’agricultura i la ramaderia i ja vam ser-hi pel troç. Els nómades viatgen lleugers, amb la casa a sobre, independents, amb poc pes, es guien per la intuició, aprofiten el que troben, resolen els problemes sobre la marxa… Aquesta modalitat de vida ready-made em reporta a la primera pàgina del grandiós llibre d’entrevistes que Pierre Cabanne li va fer a Marcel Duchamp, on l’artista explica que ja de ben jove havia tingut la sort d’entendre que per la vida s’hi havia de passar amb lleugeresa, sense carregament, sense “allò que normalment s’en diu tenir una casa, una dona, uns fills, una família…”. Viatjar sol. És només viatjant en soledat que tinc la sensació que mitjanament m’assemblo al que m’agradaria ser, a aquella borrosa imatge que tenia del Pau adult quan era un nen petit i entremaliat.

6

De casualitat passo per davant del Tenement Museum anant cap al 88 Orchard Café, on ara em trobo escrivint això. Entro en aquest mausuleu dedicat a la immigració situat al 97 Orchard street, on durant 200 anys hi van viure més de 7.000 persones, tot famílies acabades d’arribar a Nova York. En ple Lower East Side, aquest edifici conserva en formol els apartements d’algunes de les famílies jueves, italianes o irlandeses que hi van viure. Aquests sí que eren nómades de veritat, per necessitat real, i no com un servidor, que no és més que un simulacre, un nómada de saló, de postí, un bargant, galifard, brètol que fa bretolades, intrús dins el seriosament poètic món del nomadisme. A mi no em fa falta canviar de pis, simplement ho faig perquè vull.

El museu sembla summament interessant, i com que fa una setmana que estic que no cago amb el tema del nomadisme, fins i tot em plantejo fer-hi una visita guiada. Però el preu de l’entrada i el cansament acumulat fan que ho deixi per un altre dia i m’entretingui mirant els llibres de la botiga. A mesura que remeno els volums em faig conscient de la quantitat de tinta i més tinta que aquesta ciutat ha fet còrrer. Tothom ha escrit sobre Nova York, tothom vol escriure sobre Nova York. Aquesta urbs ha estat filmada, pintada i descrita des de tots costats. Cadascú la percep a la seva manera, a cada persona els tòpics que envolten els gratacels l’afecten de forma diferent i… Però és que s’ha escrit tant… Hi ha tants de llibres sobre Nova York que se’m passen les ganes de parlar-ne, almenys d’intentar donar-ne una altra imatge, una més, de retre’n comptes per enèssima vegada.

7

Em sap greu, però sembla que aquest fragmentari se m’està torcint una mica massa cap a mi. Em fa por que es converteixi en un espiral entorn al meu ego ja de per sí tort, que deu ni do com xucla el nanu, em surt més car que un fill tonto. Servirà tant d’onanisme egocèntric per desfogar-me i oblidar-me algun dia de mi mateix? O potser passarà al revès i em convertiré en un remolí indissoluble que desapareixerà xuclat per la seva pròpia força centrípeta? Va cony Pau, surt una mica de tu mateix hòstia! Sigues també nómada d’esperit. Intenta-ho almenys. Procura que no es facin bones altra vegada aquelles paraules d’Horaci que ja se’t van revelar amb tota la seva magnitut ara farà tres anys a San Francisco: Caelum non animum mutant qui trans mare currunt. És el cel, i no l’ànima, el que canvia quan es viatja mar enllà. Has de provar de dislocar el cercle infinit i meandrejar fins a desembocar en algun mar llunyà. El fet que repeteixi la mateixa cita de fa tres anys demostra tautològicament que no ho estic fent.