Fragmentari de Nova York

1

Marina Abramovic seu al mig del Marron Atrium del Museum of Modern Art mirant fixament als ulls de tot aquell que s’hi asseu davant. El títol de la retrospectiva sobre aquesta portentosa artista servia que està tinguent lloc al MoMA és The artist is present, i la seva finalitat vol ser la de buscar el contacte directe amb l’espectador. Em trobo en presència d’una dona extraordinària que porta asseguda en una cadira mirant ulls 8 hores diàries des de fa gairebé dos mesos, i que així pensa continuar durant un altre mes.

Res del que hi ha penjat a les parets del museu s’assembla al que està passant a l’Atrium. La performance és efímera, s’acabarà quan la Marina marxi, i només en quedaràn unes grabacions audiovisuals que poc tindràn a veure amb el que està passant en viu i en directe. Un es queda bocabadat mirant aquesta dona. Està ple de persones assegudes a terra, embadalides per la força que es desplega quan les dues mirades es fonen en algun punt sobre la taula que separa els interlocutors visuals. Una cua d’almenys cincuanta persones espera el seu torn per seure i entaular mirada, tot i que possiblement només una desena o menys ho aconseguiràn.

Com segurament ja li deu haver passat a molta gent, em venen ganes d’entrar dins el perímetre quadrat blanc que hi ha marcat a terra i fer una performance dins la performance. No sé perquè em veig amagant-me sota el seu vestit, abrigant-me amb la faldilla, embolicat, i després plàcidament ajegut, com un gosset amb la barbeta recolzada al terra… Però no m’atreveixo. M’ho imagino però em mantinc al marge, hipnotitzat i pensant que en la nostra época de reproductibilitat tècnica de l’art, la performance és possiblement la forma artística que més aura perd quan és reproduïda. El moment performat mai més podrà ser el mateix, per això és la modalitat més fràgil, una forma d’expressió a la que el món s’ha vist abocat a obrir-se davant de tanta inautenticitat estètica. Potser l’única obra d’art contemporani en la que es pot mirar a l’artista directament als ulls.

2

Conec a la Laia, una performer barcelonina estudiant de la Cooper Union que porta un interessant anell de plata dissenyat per Manolo Hugué en el que s’hi veu representada una noia abraçant-se a sí mateixa. Dies més tard, ens trobem en una festa a Williamsburg i brindem per la humanitat amb despreocupació tot dient: “És que els éssers humans som collonuts!”. Aquella mateixa nit la Laia m’explica que té intenció de forçar una relació amb un tal Rene Gabri a fi d’acabar fent una performance que serà la culminació de la seva estada a Nova York. La Laia es passa la vida performant, funambulant sobre la difosa línia que separa l’art de la realitat, però sempre aferrada a sí mateixa.

Unes setmanes després del nostre brindis al sol, la casualitat ens porta a retrobar-nos amb motiu de la visita que el tal Rene Gabri fa al New Museum de Bowery, on, per cert, hi ha la polèmica exposició Skin Fruit comissionada per Jeff Koons, un dubtós espectacle que ha provocat el rebutj unànim de la crítica. Un s’hi passeja i té la sensació que el propòsit del comissari era el de posar en la mateixa sala les obres d’art més cares i polèmiques dels últims anys, sense ordre ni concert. De fet, ho trobo una bona metàfora del moment que està vivint l’art en l’actualitat… Potser aquesta era en el fons la incompresa intenció de Jeff Koons, en la línia de l’urinari de Marcel Duchamp, la merda d’artista de Piero Manzoni o la calavera de diamants de Damien Hirst. Art que se’n riu de l’art. Meta art entre irònic i cínic. Intentem teoritzar una mica sobre el tema però veiem que als dos ens és bastant igual, així que amb la Laia decidim recòrrer l’amuntegament d’obres sobravalorades amb la màxima celeritat i tot seguit baixem a la sala de conferències per torbar-nos amb el senyor Gabri.

Entrem. L’ambient és distès, gairebé familiar. Ella sap de què va el tema, a mi que no em preguntin. Ens ofereixen chocolate chip cookies i passen un reportatge dels 60 en què a una noia jove se li proporciona una càmera i un micròfon perquè vagi preguntant a la gent dels carrers de París si és feliç. Hi ha qui diu que sí i qui diu que no, però el que més em sorprén és que molts diuen coses així com “sí, sóc feliç perquè sóc jove”, o “seria més feliç si fos jove”, o fins i tot “era feliç quan era jove, però ara…”. Potser simplement és perquè a la entrevistadora se la veu jove, entusiasta i més aviat feliç, però tot i així tinc la impressió que fins fa només uns decenis la joventut era gairebé la base de la felicitat. Penso que segurament no sóc conscient de la felicitat que em pertoca pel simple fet de ser jove, però com ho podria saber? És com alló de l’illa de felicitat que tothom diu que és l’infància. Durant la meva adolescència mai vaig recordar l’infància com una època especialment feliç, però a mesura que m’he anat fent gran cada vegada la valoro més; per la seva inocència, per la inconsciència, la ingenuitat, l’abscència de problemes seriosos, el descobriment constant… Emergeixen en la meva ment aquelles paraules que, abans de suicidar-se, l’Àjax de Sòfocles diu al seu fill: “La vida es troba en el seu moment més dolç quan no sents res, quan no saps res, quan encara no coneixes ni la felicitat ni el dolor”.

Encara a la sala d’actes del New Museum, amb la Laia al costat i Rene Gabri a pocs metres de mi, ja definitivament desconnectat del que està passant, continúo navegant pels meu passat i recordo aquella tarda en què en Joan Riera em va dir que “això de la vida… Hauríem de poder tornar a començar, que quan arribèssim als 70 ens dièssin: tot això era de broma, ara, torna a començar. I llavors, sabriem viure.” Però és clar, suposo que la gràcia està en viure les coses per primera vegada, una sola vegada, que segones parts mai foren bones, i tots els tòpics sobre el tema que de cop s’aglutinen en la meva ment perquè m’acabo de prendre un cafè amb gel i fumat una cigarreta que m’han activat excessivament el pensament, i que, per acabar-ho d’adovar em fan recordar un anacolut, crec que de Rousseau, que no acabo de precisar d’on he tret: “Si els vells poguèssin… Si els joves sapiguèssin…”. Però la vida passa i no es pot tornar enrere, és fugaç, es crema, com una performance. Amdues irrerpetibles i efímeres, performance i vida van agafades de la mà.

3

Saber-se alimentar, drogar, excitar, calmar, exercitar, posar-se en l’entorn i context adequats… És cabdal. Hi penso i veig que realment la vida té molt a veure amb el que ens administrem a nosaltres mateixos: la música, la poesia, la roba, el perfum, les sabates, els llibres, la qualitat i quantitat de cafè, de vi, de tè verd… Per això és tant determinant el que decidim llegir, allò que acabem comprant quan entrem en una llibreria de forma fortuïta. Vigila amb el que t’influencia, em dic sovint mentre remeno llibres a l’atzar. Vigila amb el que desitges, també em dic de vegades, perquè es pot acabar complint. Vigila, i vigila, i tot i així, el que hagi de passar passarà de totes maneres. Però almeys així quan s’apagui la flama de l’existència podràs dir que vas fer tot el que vas poder, i que ho vas fer a la teva manera franksinatresca. Conscient. Potser si tonrèssis a nèixer faries les coses d’una altra manera, però almenys la vida ja viscuda ha estat examinada i amb cert sentit dins el sensesentit. He fet el que he pogut i dispensin, gràcies a qui sigui per haver-me donat l’oportunitat d’equivocar-me. Collons! A veure si paro de pensar tant en la vida i la visc una mica no? De fet, haig de dir que porto tres setmanes visquent intensament, carregat de remordiments i sabedor de que no els hauria de tenir, però disfrutant una mica d’allò que de bó pot tenir el fet de ser humà.

4

Em visita un àngel una nit, i no sé entendre el que em ve a anunciar. S’estira amb mi al llit i plouen pètals al voltant nostre. Tot i així, sóc incapaç de comprendre la revelació que em porta des de lluny, i m’ofusco. Necessito temps per entenre les coses i no puc fer més que resar per no entendre-les massa tard, quan ja tot sigui irreversible. Sempre he anat tard en tot.

5

Un dia plujós. Em desperto totalment destrempat. No sé què passa però tota la força de la primavera s’ha esvaït, el cel està poblat de núbols carregats i amenaçant tormenta. Les fulles dels arbres, que han brotat fa pocs dies, tremolen. Les flors semblen voler marcir-se prematurament. És com si tot estiguès a punt de caure altra vegada. Astènia primaveral. Al·lèrgia. Ganglis inflamats. Esternuts. La nova estació ha fet un amago, però sembla que ha decidit pensar-s’ho dues vegades abans de desplegar-se amb tota la seva potència.

La tragèdia simbolitzava, segons Nietzsche, l’acceptació de la vida en totes les seves dimensions. El segueixo i accepto el destremp descoratjador com a quelcom inherent a l’existència, com una nota greu d’aquesta simfonía que no para de pujar i baixar, i que suposo, espero, que al arribar a la senectut sigui molt més suau… De petit sovint pensava que volia ser vell.

6

Em trobo en Xavier Pla de pura casualitat anant al cafè català que l’Elsa Úbeda organitza cada dilluns a la Universitat de Columbia. Anem a dinar juntament amb la seva companya Marta, i tot parlant del seu interès pels dietaris m’assenyala la crucial distinció entre el concepte d’egocentrisme i el d’egotisme. No entenc què vol dir exactament amb la paraula egotisme, ja que és la primera vegada que la sento, però suposo que la diferència entre tan similars mots ve a ser una qüestió de grau. Parlo massa de mi mateix, i em temo que no ho faig amb prou mesura. Sóc un egocèntric, merda! Recentment he llegit en molts llocs que la literatura del jo està de moda, potser per això sóc tan indulgent amb mi mateix i a vegades deixo que se m’infli l’ego. Però no vull centrar-me tant en mi, ni vull estar a la moda, ni fer el que toca fer… I ja ho intento, procuro oblidar-me, però no em surt gaire res més que això. De fet, matitzem, el jo en cru no em surt gairebé mai, sempre el vesteixo mínimament i poso certs aspectes per davant d’altres.

Una vegada fins i tot vaig intentar novelar-me però va sortir un nyap. Suposo que em tocaria crear històries i personatges, o parlar de forma impersonal. Però què puc fer si no em surt res més? Només em queda repetir allò que en l’Antoni Pitxot em va dir que Manolo Hugué va posar al peu d’una de les seves escultures: “Faig el que puc, i dispensin”. No dono per més, si no us plau, ho sento. Suposo que en aquest sentit tinc un punt postmodern, és més, el fet de declarar-ho obertament i voler fugir-ne em deu fer alguna cosa així com ultramodern. O potser no, amb aquestes coses del jo el darrer esglaó sempre és el penúltim, un sempre està més enllà de sí mateix.

7

Em desperta la música que ve de la botiga d’altaveus que hi ha sota la meva habitació. Sí, a part de ser tonto i neuròtic tinc mala sort… Tot i així, la son pot amb mi i m’endinso en un món oníric en el que camino per un passadís llarg amb grans finestrals de volta romànica. Podria ser la Villa Médici, on no he estat mai, aquella carismàtica villa que Velàzquez va pintar en ruïnes i que Balthus va estar restaurant durant anys. Assegut en un balancí d’esquenes a la finestra em trobo a Fellini, un Fellini jove que em diu que va enrenre en el temps, que abans havia estat vell i que està tornant cap a l’infància. Em saluda i em diu que estic somiant amb ell de la mateixa manera que ell va somiar un dia amb Picasso, en un somni on el pintor malagueny nedava dins un mar ple d’onades, enfurismat, gris, blau i negre, en què aquest l’animava a entrar per nedar contra la marea. “La creació és una lluita constant” em diu, “es necessita una esquena extraordinàriament forta, com la de Picasso, robusta i que ho aguanti tot. Cal poder suportar molt de pes sobre les espatlles, però alhora ser gràcil i delicat amb les mans”.

Busco a Balthus, bon amic de Fellini, a veure si ell em pot donar algun consell una mica encoratjador, però no hi és. “Està resant en el seu estudi, no el busquis” em diu en Federico, i tot seguit treu una càmera de la tecnologia més avançada tot comentant que per excel·lir en qualsevol de les arts és imprescindible dominar la tècnica amb minuciositat. Prepara la càmera, fa uns moviments estranys amb les mans, em mira fixament i diu, molt i molt pausadament: “Allora, ara quedaràs retratat, vigila el que fas, perquè així és com et coneixerà la gent d’avui en endavant i per sempre més”. Em poso nerviós, no sé què fer ni on mirar, i, contra la meva voluntat, em despullo fins a quedar completament nu davant l’objectiu. Llavors performo una lentíssima dansa experimental fins a quedar en la posició del discóbol de Miró, moment en el qual Fellini em fa la foto. Sóc tot potència, estic carregat, però em quedo petrificat.