Fragmentari de Nova York

1

Come mierda di Pamplona, yo me voy de Barcelona! Yuuueeeeeeep! Matapooorcs! Aquestes són les paraules que reverberen dins les parets del meu crani mentre l’avió en què em trobo encaixat sobrevola el Bronx amb destinació Miami. Incomprensiblement reprodueixo els versos del malaurat Pepe Sales que l’Albert Pla va musicar amb considerable encert fa uns anys. Haig d’admetre que aquesta ciutat m’estava posant al límit, i que em feia molta falta marxar-ne. Mai a la meva vida havia passat tant de temps envoltat de la mateixa geografia. Des del gener que no havia sortit ni un sol dia d’aquest gran conglomerat de voluntats i gratacels que és Nova York, fet que m’ha portat a desenvolupar el tipus d’estat d’ànim que pot fer emergir l’estranya gaubança en el malestar que tan perillosament assetja a persones com Sales, Pla, i una de les versions que més temo de mi mateix.

Tres hores de vol després, l’avió s’acosta a Miami. Mentre sobrevolem les grans extensions de camps herms, canals d’aigües verdes i frondosos aiguamolls esquitxats de palmeres, no puc treure’m del cap la l’enganxosa cançó de Will Smith que després constataré que posen en tots els bars: Welcome to Miami, bienvenidos a Miami… És com un xiclet de maduixa incrustat a la sola de la sabata un dia d’estiu, d’aquells que per molt que s’intenti, no es desenganxen ni a tiros. Encara amb aquesta empalagosa cançó retrunyint descontroladament en la buidor del meu coco, arribo a l’hostal The Clay, una mena parc temàtic de cartró-pedra que reprodueix infidement un assentament dels missioners espanyols que van colonitzar aquesta península florida a finals del s. XVI. A la recepció de l’hostal fan gala de la història de l’establiment amb unes fotografies de principis del segle passat on res s’assembla al que hi ha ara. Del que sorprenentment no fan gala és del fet que Al Capone va viure a les habitacions del The Clay, i que allí portava a terme els seus negocis bruts, mantenia el seu harem i segurament fumava puros dels més gruixuts. Demano que em posin a la mateixa habitació que el gàngster novayorkès mort de sífilis aquí l’any 1947, però la recepcionista polonesa posa cara de peix bullit, diu que no en sap res, i em dóna una tovallola.

Caminant sota les palmeres de la Española Way, el carrer peatonal perpendicular a Washington Avenue que porta a les habitacions, observo els colors pastel que pinten les cases decorades amb motius art decó. Em recorden la pel·lícula de Miami per excel·lència: Sacrface. El capo de la màfia cubana, Toni Montana, i el de la italiana, Al Capone, ambdós cares tallades, es creuen en el meu pensament. M’els imagino tancats dins la mateixa cel·la d’Alcatraz i considero que res es pot assemblar més a la dinamita humana. Les primeres impressions que m’emporto de Miami em fan pensar que en un context així les paraules que Scarface li diu al seu amic Manny Ribera són fonamentalment certes: “En aquest país primer de tot has de fer diners. Quan ja tens dienrs, llavors has d’aconseguir el poder. I quan tens poder, llavors és quan pots trobar una dona”.

2

“El món està tan ple de bé com de mal. El savi és aquell que al final de la vida ha sabut trobar més del primer que del segon”.

És una obvietat. Se m’acut mentre corro al galop per Miami Beach. Simplement se m’acut. Ho apunto en el llibre que estic llegint sobre les polis gregues i després em banyo. No sé com posar-ho més contextualitzat. Aquí ho deixo. No paro de fer engrunes, espero que no se me les mengin els ocellets i que potser un dia m’ajudin a trobar el camí de retorn.

3

Acaloradíssim, camino amb xancletes i pantalons curts per la molt transitada Lincoln Road, aclaparadorament restaurantada. M’assec a la terrassa d’una pizzeria, l’opció més barata. Menú de 10 $. Observo el caminar de la gent. Veig passar moltes coses. Vestits lleugers. Talons alts. Cadenes d’or. Bronzejats àurics. Gomina. Tothom recent dutxat i net. Pantalons blancs, cinturons amb sivelles brillants i polos posats per dins. Ulleres de sol. Olor de perfum. Comportaments gall d’indiescs. Gucci. Armani. Prada. Ralph Lauren. Lacoste. Dolce & Gabanna. Colors de pastisseria. Llums fluorescents. Escolto parlar tan l’espanyol com l’anglès, amb una inesperadament significativa presència de l’italià. La gent surt a mirar i a ser mirada. Es condueixen cotxes encerats fins a les llantes. Alts, amples, relluents. Cars. Es viu en edificis sumptuosos on l’art decó hi és omnipresent, i portat amb orgull. Les nombroses galeries d’art sovint freguen el kitsch, de fet, es podria dir que moltes s’hi banyen. Tot i així, cal dir que també es percep certa elegància, certa contenció i racionalitat en les línies, tan en els edificis que poblen la primera línia de mar com en algunes de les escultures que sobrepoblen els aparadors.

És obvi doncs que a Miami hi ha luxe, i que se’n fa gala. Però, com no podia ser d’altra manera, un sent una mica de buidor, una desconcertant falta d’essència darrera la màscara. Toni Montana retorna al meu pensament representat en l’escena on la seva dona cocainòmana i ell estàn sopant en un restaurant de luxe. En aquella situació, l’ex pres cubà encarnat per Al Pacino, havent aconsguit encimbellar-se en la cúspide de la piràmide social, havent-ho conquerit ja gairebé tot, arma el previsible aldarull que s’espera d’algú amb la seva personalitat: “Això és tot?!” Exclama. “Per això m’he esfrorçat tant? Només per acabar passant-me el dia menjant, bebent, xupant, esifant, fumant, follant…? Només per això? Això era tot?”.

En algun moment de la pel·lícula la mare d’Scarface li diu al seu fill que és com una bomba de rellotgeria, que qualsevol dia pot explotar i enviar-ho tot a rodar. Em fa pensar en un altre personatge de ficció que ho perd tot per culpa del seu excés de voluntat, Barry Lyndon, o també en el semi diví Heracles, que havent superat les dotze proves arriba per fi a casa i li sobra tanta força que acaba matant als seus dos fills… Personatges amb una potència tan desmesurada que quan assoleixen un estat de normalitat, quan ja tenen allò pel que aparentment han estat lluitant enardidament, no saben què fer-ne ni com administrar la seva fortuna i ho destrueixen. Els surt la potècnia per les orelles i no són capaços d’estar simplement bé. Allò mateix que els ha permès ascendir a les cotes més elevades de la seva existància és el que els impedeix quedar-s’hi.

Suposo que m’interessen aquests personatges perquè em fa por assemblar-m’hi algun dia, i voldria aprendre dels seus errors. Són l’oposat a gent com Nelson Mandela, o el director de la última pel·lícula que s’ha rodat sobre ell: Clint Eastwood. Gent que aparentment podrien viure un milió d’anys tal i com estàn, aconseguint que les coses funcionin al seu voltant només amb la seva manera de fer i el seu carisma. A part de ser molt treballadors, és clar, però això se’ns suposa a tots… Quan penso en gent així evoco els versos de la Odissea en què es representa al bon rei com aquell la mera presència del qual fa que els rius flueixin i els camps germinin, i que tanta gràcia li van fer a en Xavier Rubert quan els hi vaig mencionar. Hi ha gent que simplement dóna vida.

4

Després de dos dies de disbauxa i xerinola per Miami Beach, em poso un polo blau clar i vaig a visitar en Xavier a Key Biscayne, una illa de gent tan rica que ja no hi queda platja pública, doncs entre tots se l’han comprat de principi a fi. Donada aquesta circumstància, la seva filla Xita, ell i l’aquí escrivent ens veiem impel·lits a anar al Ritz per poder gaudir de la fina sorra del Cap Biscaí, prèvia consumició d’un mojito de 16 $. Això sí, estem parlant d’un mojito excels.

Suposo que hauria d’explicar què hi pinta en Xavier Rubert aquí… Es podria dir que ell és el motiu per el qual vaig decidir anar a Miami a passar uns dies lluny de Nova York. Es podria dir també que aquest cim de la filosofia catalana m’ho ha ensenyat gairebé tot, malgrat no haver assistit mai a una classe seva. Més que professor, ha estat mentor, algú que sempre s’ha portat esquisidament amb mi sense esperar ni resultats, ni reciprocitat. Al seu costat m’he sentit veritablement entès, comprès, i he tingut el privilegi de poder impregnar-me del seu vast univers de coniexement, del seu sibaritisme cultural gens tibat i del seu incommensurable esprit de finesse. Per tot això sempre que puc li dic que li estaré eternament agaït, tant, que tinc por de fer-me pesat. Quan hi penso no puc deixar d’encomiar el seu caràcter atent i gentil, en faria una lloança tan exageradament efusiva, que s’em desfaria l’escriptura si m’hi extenguès.

És tal el respecte que em mereix en Xavier, que sempre intento fixar-me en què li genera interès d’entre el que dic, per saber així què puc tenir de bó. Per exemple, si veig que el comentari que he fet sobre els reis en Homer li sembla encertat, m’el guardo en un compartiment privilegiat del meu intel·lecte, de manera que el tinc a punt per fer-lo servir a la primera de canvi, com s’ha pogut constatar unes línies més amunt.

5

Sota la tormenta demanem un suc tropical. Una dona cansada ens el serveix acompanyat d’un pintoresc: “A ver si se muere ya Fidel…”. Estem a la Calle 8, on els disidents cubans juguen a domino i escacs amb gran afició. El suc de fruites està semi congelat i em provoca el previsible, però no per això previngut, mal de cap de fredor hiper concentrada. Plou a bots i barrals. Aixuplogats sota la juguereía, en Xavier m’explica què pensa sobre la situació actual de Cuba i acabem parlant de política en general. Tot i el gran interès que em desperta la conversa, per alguna estranya raó no puc deixar de pensar en les paraules de Kierkegaard que va recitar dret al menjador de casa seva el dia abans, surgides en relació a la conversa que vam mantenir després d’haver vist el partit del Barça amb el seu fill Fran: “La desgràcia de l’home mai prové del fet de no ser amo absolut de les condicions externes; aquest domini, pel contrari, és el que el faria completament desgraciat”. En Xavier coincideix amb Kierkegaard en que l’atracció que sentim per les coses i el plaer que elles ens proporcionen, depenen en gran mesura del fet que estàn fora del nostre control. No sé perquè hi he pensat en això aquí al mig, potser per la descontrolada tormenta que ens manté sitiats en aquesta casa de sucs disidents… O potser perquè, per fer-se’m atractiu, el meu propi pensament s’escapa al meu control.

6

Inconfrontable. De vegades tinc la sensació de poder estar d’acord amb tot. Qualsevol opinió em sembla vàlida, fins i tot necessària. També la seva contrària. Tot em sembla bé, qualsevol cosa se’m fa comprensible. Les idees, totes bones. Podem estar condemnats o no estar-ho, però en tot cas l’èxit no és prova de res, és circumstancial, que no s’equivoquin els calvinistes. Així com se’ns dóna se’ns pot substreure. I dic substreure perquè quan se’ns treu el que gratuïtament ens ha estat concedit sembla que ens robin, per això ens indgna. Sembla que no tingui sentit esforçar-se per res, que tot depén d’un destí anònim i caòtic. De fet, res té sentit… Bé, aquí serà millor que m’aturi i deixi aquest pensament en esbós. No he connectat l’argument i no ha pres entitat. En comptes d’arribar a una conclusió infundada em sembla que simplement m’inclinaré a sospitar, ara que encara sóc jove i tonto, que és més divertit viure havent pujat i caigut, que havent-se quedat a baix veient caure.

7

Em veig en un club de Miami, una macrodiscoteca amb gogós coronant tots el pòdiums. El DJ es complau en anunciar que aquell és l’epicentre de la música House a Florida. “Hòstia!”, penso. Però de seguida em torno a concentrar en la meva cervesa Corona i m’escolto a veure què em dic:

“No se ke faig aki… penso en ki soc, i en ki vaig ser… vaig ser un tiu collonut, un tiu ke sentia profundament els dolors de l’existencia, ke era plenament infeliç, i per tant, plenament conscient del ke es la vida… i no son reminiscencies d’un judeo-cristianisme autoflagelant, cuidado, es vivencialisme cru, com mirar a la realitat sense vel. Si fas un recordatori, veus ke sempre has volgut viure amb exponencialitat, viure-ho tot des de tots costats… i a partir de l’adolescencia, sempre amb aquesta mania d’escriure en comptes d’experimentar… suposo ke tinc por ke se m’escapi la vida i per aixo la documento amb paraules. Vull viure i recordar i guardar i ke no es perdi res… abans demanava tovallons per escriure aquestes coses en plena taja, ara les escric a l’Iphone. Era bonic veure sortir confessions etilikes de la butxaca dels pantalons el dia després, amb ulls vidriosos i embargat per la ressaca.”