Fragmentari de Nova York

1

Vas al Carnegie Hall amb l’Ana, noia sempre elegant, invariablement ben vestida i de presència immaculada en tot moment. Portes americana. Et diu que et queda bé. En retorn li dius que és una persona amb estil, més encara, que és l’estil personificat. Realment ho penses, per això ho dius. Als concerts s’hi ha d’anar d’august, com l’il·lustríssim Pierre Boulez, el qual condueix magistralment l’orquesta filharmònica que interpreta al no menys il·lustre compositor hungarés Béla Bartók, mort a Nova York fa 65 anys.

Es diu que el Main Hall del Carnegie és en sí mateix un instrument, ja que la seva acústica és excepcional. La primera nota del Príncep de fusta puja per l’alta estructura abombada de la sala fins a repercutir en els teus pavellons auditius i fer vibrar els teus timpans amb una intensitat inusitada. El crani se t’electrifica, se’t posen els pèls de punta. La pell, de gallina. Et connectes a la melodia i et passa una hora en tres minuts. Mai havies assistit a un concert filharmònic. No entens res de música, no pots dir res. No vols dir res. Només t’agradaria fondre-t’hi i no pensar més. Deixar-te. Oblidar. Cavalgar amb la voluntat shopenhaueriana com un corcer i el seu janet. Dissoldre’t en el món durant uns fugaços instants i sentir una connexió completa. Per fi entens amb profunditat insondable la summa importància que es concedia a la música a l’antiga Grècia, aquella intenció del diví Plató de fer el seu estudi tan obligatori com el de les matemàtiques. Ara se’t fa comprensible també, anys després d’haver-lo estudiat, perquè Schopenhauer posava l’harmonisoa composició del so per sobre de totes les disciplines artístiques.

2

Situat en les coordenades A7 – C57, a dos carrers de Central Park, el Carnegie Hall és un referent inqüestionable tan pels músics clàssics com pels populars. Tocar-hi significa estar plenament consolidat. Mentre em passejo pels passadissos adjacents a les golfes prenc un carmel Ricola dels que es regalen perquè la gent no tossi a mig concert. Al salivar les aromàtiques herbes suïsses me’n recordo de com Woody Allen una vegada va dir que, si un artista sortís a l’escenari del Carnegie Hall i vomités sobre la platea, sempre hi hauria algú que l’aplaudiria amb entusiasme. Es pot desagradar a tothom? Em pregunto. Suposo que no. O sí. Es pot agradar a tothom? Suposo que sí. O no. Potser so.

A veure, Horaci em pot ajudar aquí. El retòric llatí deia que aquell qui fos capaç d’entretenir i alhora instruir, obtindria l’aprovació de tothom… Però ho deia pensant en la literatura, és clar… També es podria aplicar al teatre, al cine… Però a la música… No ho veig clar. En qualsevol cas, la imatge de Woody Allen és collonuda, s’ha d’admetre. Un tiu vomitant al mig de l’immens escenari de l’Isaac Stern Auditorium. Em sembla que no podria resisitir-me a aplaudir. Seria com si algú treiès tot el que porta a dins en un sol gest, una indigestió artística, una desassimilació estètica… Res és inútil, de tot se’n pot aprendre. Ara resulta que penso que de qualsevol cosa en puc extreure quelcom positiu, un nou coneixement, algun profit intel·lectual… La meva inconsistència gnoseològica bipolar em sorprén a mi mateix.

3

Després del concert anem a la Russian Tea Room, una immersió en el luxe més kitsch que es pugui imaginar, tot recobert de vellut vermell i pintura daurada. Demanem un te, que ens serveixen amb gran parafernàlia, i ens passem les següents 4 hores veient l’espectacle de cambrers que es desplega davant nostre. El servei ha d’haver estat beneït amb la mateixa delicadesa que els músics que toquen a l’edifici confinant. L’Ana, docta estudiant de postgrau en arquitectura a Princeton, ha estat beneïda amb l’art de la conversa. Sap escoltar amb els ulls, assentir amb el somriure, expressar-se amb uns silencis curosament mesurats… I amb les seves petites mans aconsegueix estructurar magistralment els espais del seu discurs, composant les microutopies que tan la fascinen en l’éter que ens envolta. En tot moment conduïda per l’elegància.

4

A Rose Hill ha una universitat. És la universitat de Fordham, un ajardinat oasi educatiu en ple Bronx. El seu lema: Sapientia et Doctrina. Saviesa i aprenentatge. Es pot saber, però mai s’acaba de saber res del tot. Estic allà perquè la meva amiga Malia m’ha convidat a la graduació de la seva germana Michi. La Universitas Fordhamensis va ser establerta inicialment com a Saint Johns College el 1841 pel bisbe catòlic irlandés John Joseph Hughes, quan al Bronx no hi vivia cap porto-riqueny ni s’hi podia percebre el més mínim indici de Jeniffer López, i l’illa de Manhattan encara navegava pel Hudson mig despoblada.

És curiós que aquesta sigui la segona graduació de la família Vella a la que assisteixo. Sembla ser que els acompanyo en els seus rituals de pas. En una cerimònia així es pot veure de què està feta la societat americana, aquest gresol de cultures en què uns orgullosíssims pares immigrats ploren al veure la seva filla llençar el birret amunt, ben amunt. Entre els assistents es respira l’esperit de l’home que es fa a si mateix, el del senador novaiorquès que pronuncia un discurs explicant-nos la típica anècdota personal d’autosuperació a fi que tothom s’identifiqui amb la seva persona, i recordar-nos que ell, un dia, com tothom, es va equivocar. Que va caure, però que després es va aixecar, es va espolsar, i va acabar triomfant i fent discursos a les graduacions. “So go for it!”, acaba exclamant. És la típica i sempre recurrent història americana del self-made man, del tiu dur que treballa molt, que s’aixeca aviat, que resa, que té fe, i que per sort la sort l’acompanya. Els USA certament han estat una terra de somnis on molta gent desesperada hi arribava havent deixat enrere una vida de condemnació per abraçar la llibertat. Gent de totes les nacionalitats es va acabar trobant aquí en busca de la possibilitat d’un nou món, d’una dignitat perduda, de cert éxit, d’una sort… D’una millor sort.

En aquest acte s’aplaudeix tot, fins i tot els esternuts. Sona l’himne nacional i l’apoteosi està servida. Tothom amb la mà al pit, tothom cantant amb emoció. Es recorden els soldats destinats a l’Iraq, es concedeixen uns quants doctorats Honoris Causa, i de sobte, per la meva absoluta sorpresa, apareix la presidenta d’Irlanda, Mary McAleese, amb 13 anys de govern a les espatlles. La connexió Irlanda, a very unhappy colony, i els USA, és obvia. Els dos països havien estat víctimes de l’imperialisme birtànic, i van ser molts els irlandesos que van posar rumb a les amèriques fugint de la fam que va devastar la seva illa de trèbols durant el s. XIX. Bastants d’ells van acabar a Nova York, on, units pel seu fervent catolicisme, van construir esglèsies, fundar universitats i reunir-se en els pubs per beure decalitres de Guinness.

“You get into a caotic world that needs leaders” diu la Mary als graduats, “not only leaders who improve the world, but especially leaders that don’t make it worse”. Gran punt aquest. Si un líder sap mantenir el funcionament de les coses, només que sàpiga preservar cert equil·libri, cert ordre, certa maat, ja es mereix una medalla. Mantenir la pau, que diria Hobbes, amb tot el seu pessimisme antropológic i realisme polític anglosaxó. Mantenir un mínim comú denominador a qualsevol preu. “Which ones do you want to be, the givers or the takers?”. Acaba preguntant la senyora McAleese abans d’abandonar el faristol. Aquí un servidor preferiria ser dels que dónen, clarament.

Tanca la cerimònia el reverend de la universitat. Després de 5 hores d’estoic aguant i componiment, tinc les templas dramàticament sucarrimades pel sol. Ho pagaré durant tota la setmana següent, ho noto. “A Fordham som jesuïtes, i vosaltres sou un producte jesuïta” els revela el prelat sense cap mena de pudor, “sortiu d’aquí amb la millor preparació i la més elevada formació, però també amb els millors valors, i axiò és el més important. Sigueu ràpids de peus i alhora estables de cor”. Paraules grosses. Són la societat de Jesús, s’ha de fer saber. JHS. Sant Ignasi de Loyola levitant i al·lucinant a Montserrat. Gent que es pren molt seriosament a sí mateixa.

5

“Sóc un bucle estrany”, diu Hofstadter en un llibre que algun dia espero llegir. És com un cercle que puja estadis, però que en cada nou nivell ascendit no ha fet més que un moviment absurd dins un cicle tencat. Tot i la sensació de que ens allunyem més i més del principi, un acaba sempre on va començar. En definitiva, com diria el gran mestre de l’autorreferència: “un bucle estrany és un llaç de retroalimentació paradòxica a nivell creuat”. Els cables creuats.

Vull ser massa la mà que es dibuixa a sí mateixa d’Escher, això ja ho sabem tots a aquestes altures, no cal que ho escrigui. Les paraules que parlen de sí mateixes i es parlen a sí mateixes. Aquests jocs paradoxals que semblen tan sols un divertimento intel·lectual són, crec, el reflexe més pur de l’ànima humana… Alló que va formular en el segon teorema de l’incompletitut un dels homes que més purament va pensar en el segle passat: Kurt Gödel. Un sistema que mai es podrà comprendre a sí mateix. Un mentider que converteix en veritat tot el que diu, algú que quan arriba al final sempre es troba en un nou principi. La tortuga i Aquil·les. El cicle de l’aigua. La paradoxa expressa tan clara i cristal·linament què som, que fàcilment ens passa desapercebuda.

6

És el teu aniversari. Ara sí. 27. Et gradues un any més. Ascendeixes un nou estadi. Vols anar a l’esglèsia de Saint Paul que hi ha al costat del Lincoln Center per tornar a veure aquells versos que fa exactament tres anys vas descobrir al peu d’una pintura de l’apòstol decapitat que hi ha en aquest temple. Uns versos que sovint t’has repetit atenuadament a tu mateix des d’aquell dia: I have fought a good fight, I have finished my course. I have kept the faith. Però t’adones que no pots anar-hi perquè tens un càsting de merda. El vas organitzar sense preocupar-te de quin dia cauria i ja tens a 8 persones compromeses. Així que no hi vas, i Déu es cabreja, i et castiga per no haver-lo honorat anat a casa seva el dia de la teva commemoració natalícia. Et malmet el genoll dret. Un cop sec contra una barra de ferro que penja imprevisiblement sota una taula. Hòstia puta! La ròtula a can pistraus! Vols anar al metge, però dones una mica de temps a les teves hipocòndries… L’endamà la teva mare t’explica el que li ha passat a un teu amic de l’infància, l’Eugeni: les dues cames trencades, cadira de rodes indefinidament. T’afecta. T’entristeix profundament. Veus clar que Déu no pot existir, que seria massa, que no podria ser tan cabró. Un any més sense caure del cavall. Encara Saule. Aquí estem, fotent front.

Repenso el que he pensat. Si es té fe, es té a les bones, però sobretot a les males. Si no, quin sentit tindria tenir-ne, si a la més mínima ens rendíssim? És una mica com alló que tan li agrada repetir a en Xavier: Si no puc dir el que penso, de què em serveix estar boig? Cal portar les pròpies creences fins a les últimes conseqüències. Com Abraham, que acceptava les putades del senyor amb l’esperança que tot tinguès una explicació al final de la paràbola. I la tenia. Un ha de creure en la pròpia bogeria. Però per nosaltres no està tan clar que les paràboles tinguin un final feliç, la vida està plena d’exemples de gent que no es salva a l’últim moment.

La fe es justifica a sí mateixa, és una paradoxa, és un bucle estrany. Només es pot ser ingenuu i bó desinteressadament si es té fe en alguna cosa. Si no, la ingenuitat es fa dolorosa, gairebé insoportable. Després em vindrà Nietzsche i em dirà que només els sobradament forts i poderosos poden ser bons, però que calli una mica… La fe es té gratuïtament, davant qualsevulla adversitat. Proclamem el misteri de la fe, va. Admirem-nos davant la paradoxa que comporta l’absurditat de tota creença, i la necessitat que tenim de tenir-ne una per continuar avançant en aquesta inexplicable existència. El credo quia absurdum de Tertulià. Crec perquè és absurd. O Pascal, que diu que és millor creure que no, perquè creient no es perd res, i en cas de guanyar, es guanya molt. La salvació. Per fi, oh… Em sembla que m’estic passant d’existencialista pessimista flipat des de fa bastant de temps, semblo una còpia pirata de Hesse. Hermann, germà.

7

Intueixo que a mi la fe m’ha de caure al cap un bon dia del no res, com un aeròlit o un piano. Si no, de què m’haurà servit existir?

8

T’en vas a Colòmbia per un rodatge. Abans de marxar et tornes a mudar. Perquè? Doncs perquè veus un ratolí corrent pel terra de la teva habitació i… Hòstia puta un ratolí! El mires. Ell també et mira a tu. Hòstia és un ratolí! Cony! Un puto ratolí surt de sota el teu llit! Els dos us espanteu, l’un de l’altre. Saltes de la cadira. Et cagues en tot. Et comença a picar tot. T’adones que has de marxar d’aquest pis ipso facto, no només per això sinò també, i sobretot, per la música de baix… El ratolinet ha estat la senyal, la gota que ha fet desplomar-se el castell de cartes, got, peix. Ja feia dies que pensaves en emigrar per enèsima vegada degut a la discoteca diürna que hi ha immediatament a sota del teu terra. Ni més ni menys que una botiga d’altaveus t’ha tocat aquest cop. Sí, a més de ser considerablement tonto, tens mala sort. Des del dia de l’avistament dorms amb una trampa exterminadora de ratolins sota el llit. Afortunadament no el tornes a veure. Va ser una senyal, potser una al·lucinació autoinduïda.

Ara ja no et fa tanta gràcia canviar de pis, però trobes una habitació al mateix carrer i… De qualsevol manera, saps que no servirà de res, que hi trobaràs algun altre problema, i ja et comences a tocar una mica els collonets a tu mateix, que t’has de concentrar en el teu projecte de final de curs i no estàs per mudances estúpides. Suposo que almenys l’esperança del canvi et manté animat. Yes we can! Comences a estar bé a l’habitació en el moment que prens la decisió de deixar-la. Els últims dies, quan saps que marxaràs aviat, són els que més disfrutes. El ratolí no apareix mai més, ni t’en recordes. La música ja no et molesta tant…

T’identifiques amb un cargol ermità, canviant de closca cada dos per tres, i mira que són lletjos aquests animalons pobrets… El també admirablement lleig Stendhal, avesat a les sobredosis estètiques, deia que la felicitat és sempre una promesa de felicitat futura. És curiós veure com, tot i saber que la teva sensibilitat t’impedirà estar del tot bé enlloc, continues tenint esperança i canvies, i no pares, i com pot ser que et segueixi motivant trobar el que saps que no existeix? Acceptes que no estaràs mai completament bé, sempre amb l’esperança dipositada a qualsevol lloc menys aquí.

.

.

.

Dedicat a l’Eugeni Boix, un mestre en valentia.