Trempera
21 juliol 2010 per Pau Guinart
1
Què us diré? Doncs us diré que lo noi en Pau porta dies despertant-se tens… Ha estat tornar de Colombia i el nanu ens ha experimentat una regeneració cel·lular com feia temps que no es donava en el conjunt dels seus membres. Sembla ser que, amb cert retrà s, l’estiu la sang li ha alterat i el pobre vailet ja no pot dormir de cara al llit. La temperatura ha pujat fins al nivell de fer-li replantejar la necessitat de mantenir els llençols com a companyia nocturna, i a hores d’ara ja ambdues parts saben que la seva relació conjugal té els dies comptats.
A mi la primavera sempre m’ha semblat una mica “mitjes tintes”, mĂ©s un atontament matinal que un despertar genuĂ. És a principis d’estiu que les coses comencen a espurnejar de veritat, sense al·lèrgies, astènies, ni raves en vinagre. A aquestes altures els carrers de Nova York ja nomĂ©s sĂłn passejats per vestits de tires, faldilles de colors, pantalons curts, molt curts, sandĂ lies, tatuatges, ulleres de sol, … És tal el frenesĂ que es respira a la ciutat que cada dematĂ lo noi en Pau salta del llit amb una trempera matinera que fa fredat, pren una llarga dutxa d’aigua congelada i surt primorĂłs del seu apartament ja tocades les 12.
2
De petit, al cole, res m’agradava mĂ©s que quan alguna professora em deia que era un nen molt trempat. Anava a la mĂtica taula de la senyoreta Enriqueta, posem per cas, i li ensenyava el meu dibuix d’en Goku sobre el nĂşbol kinton fent un kameame que destruia cotxes, tancs, avions, helicòpters, i qualsevol altra cosa que em semblĂ©s que podia explotar. Ella l’agafava per la part inferior dreta, doblegava el paper lleugerament per tal que l’estructura de cel·lulosa resistĂs l’elevaciĂł que s’estava a punt de produĂŻr i situava el paper a l’altura dels seus ulls. El dibuix, penetrat per la intensa llum que entrava pel finestral, prenia tons translĂşcids. La senyoreta Enriqueta escrutava llavors aquella obra d’expressionisme abstracte naĂŻf i manifestava el seu beneplĂ cit: “Molt bĂ© Pauet, ets molt trempat”.
Just en el moment que aquell nen sentia la paraula “trempat” automà ticament obria els ulls de bat a bat, traccionava els músculs de la seva minúscula esquena i s’erigia, amb la panxa enfora i el pit inflat, esvelt com un caballet de mar. Amb el cul enfora i les cames ben rectes el nen Pau que un dia vaig ser recuperava el dibuix de mans de la senyoreta i anava a seure al seu lloc decididament content, cofoi, exhultant de satisfacció i orgullós del que acabava de fer. Estava completament d’acord amb el món. Era un nen trempat.
3
De nit, pujo al teulat d’un edifici que ja no Ă©s el meu, i miro el permanent espectacle que Ă©s l’skyline nocturn de Nova York. Aquesta ciutat li fot molta canya, tanta, que sembla que l’envolti una electricitat estĂ tica infatigable. Infinits fotons de contaminaciĂł lumĂnica descansen en suspenciĂł sobre l’immens xip de potència infinita que Ă©s la York Nova … TĂłpics i mĂ©s tĂłpics m’atabalen de cop, però intento perfilar un raonament esquivant-los.
Com que el tema entorn el qual ara giro és la tempera, no puc evitar veure l’Empire State com un gran fal erecte que presideix un Manhattan atapeit d’edificis també alts i també fà l·lics. Ereccions urbi et orbi. Aquesta visió em fa recordar quan, un dia, passejant per Empúries, el venerable senyor Gamito em va explicar que el membre viril erecte que hi ha esculpit en pedra al costat de la porta romana significava prosperitat per la civitas. En la desacomplexada i sovint grotesca antiguitat romana, una polla empinada flanquejada pel corresponent parell de collons adossats feia que els viatjants que penetraven les muralles d’Emporiae prenguèssin consciència de la força i puixanca que dinamitzaven la ciutat fundada pels Foceus. Tan intra com com extra murs, tothom havia de saber o creure que els emporitans eren gent trempada.
El tema Ă©s recurrent. ErecciĂł. Erecte. Erecteion, el monument clavat en la dura roca de l’Acròpolis que sacseja el sĂłl. Aquell que tots hem estudiat per Història de l’Art, el d’estructura sostinguda per CariĂ tides, unes monumentals dones-columna erectes com Homo Erectus, valgui la redundĂ ncia. De la importĂ ncia d’anar dret em fan ser conscient. De com la verticalitat Ă©s el que ens fa criatures evolucionades, el que ens separa dels homĂnids, dels monos, i, per extensiĂł, de la resta d’animals. Ens vam alçar per alliberar les mans i poder ser Homo Faber, l’home que fabrica, i desprĂ©s Homo Ludens, l’home que juga. Els nostres polzes es van espinçar per permetre’ns agafar pals, fabricar destrals i empunyar raquetes de tennis … I tot per mitjĂ de la pura casualitat que regeix l’evoluciĂł.
La capacitat de mantenir-se erecte, dret, ferm, robust, de conservar-se sempre libidinós, de no decaure, de tenir energia cinètica, d’anhelar i preservar cert estat de sobreproteïnització, tot aixó és el que ens ha permés assolir l’hegemonia mundial contemporà nia com a espècie. Tanta fermesa em fa pensar que, en el fons, gran part de l’éxit en qualsevol ámbit té molt a veure amb tenir una voluntat de ferro i una ambició insaciable, a més d’un oportunisme innat, és clar. Malauradament aquestes són unes aptituds que orbiten amb independència gravitatòria del talent d’una persona. “Voler és poder” que diuen els tontos, i amb tota la raó.
4
SĂ, ja veig que amb això de la trempera m’estic endinsant per un camĂ perillĂłs, peliagut, frondĂłs, … Però continĂşo avançant. Accepto la meva circumstancial trempera prolongada de la mateixa manera que Montaigne admetia les seves necessitats fisiològiques sense pudor algun, i parlava d’elles desacomplexadament en els seus meravellosos Assajos. Des que els vaig llegir precoçment als 17 anys, em vaig adonar que la gent feia caca a diari, i de llavors ençà sempre mĂ©s he procurat seguir el seu exemple d’anar a excretar cada matĂ amb la mĂ xima regularitat. A vegades penso que per això he aconseguit conservar-me sempre relativament prim, llarg i estirat a partir d’aquella lectura. Aviam, puntualitzem, els Assajos no nomĂ©s em van ensenyar a cagar diĂ riament, aquest es podria considerar un fet anecdòtic. A mĂ©s, i sobretot, l’obra de Montaigne va infundar en mi la voluntat de claredat, franquesa improvitzada i naturalitat lliure de prejudicis que intento embutifarrar en els meus escrits.
Però matitzem el tema una mica mĂ©s va… Estic essent inconseqĂĽent amb el que acabo de dir sobre la sinceritat literĂ ria, doncs la meva trempera no Ă©s tan voluptuosa com la descric. És, sĂ, però tampoc Ă©s tanta. És normal. O potser Ă©s una mica mĂ©s del normal, igual que la meva estatura i la meva primesa, no ho sĂ©, però tampoc n’hi ha per tant… El que passa Ă©s que m’he autofascinat pel concepte i a mesura que hi penso es va revelant mĂ©s i mĂ©s evocador. Pensem per exemple en les expressions que denoten passivitat: “Me la sua”, “Me la porta fluixa”, “Me la trae pendulona”, “M’importa un pitu” (flĂ ccid, suposo). InteressantĂssim! El llenguatge Ă©s savi, estĂ clar. AlgĂş inĂştil i passiu Ă©s algĂş destrempat…
Tanta fixació per la trempera només pot significar una cosa: Que Nova York em posa a mil i que m’està demanant que desplegui tota la meva potencialitat hic et nunc. Tanta verticalitat i erecció m’inciten clarament a l’acció. Doncs va cony! Què fots aquà escrivint?
5
Recordo com si fos ahir el dia que, en ocasiĂł de la presentaciĂł del primer curs de Dret que vaig estudiar a ESADE (fiasco total, ho vaig deixar al cap de sis mesos), el degĂ Pedro Mirosa ens va exhortar a seguir els molt constructius i jesuĂtics valors del treball constant, tot citant unes paraules de Josep Pla que mĂ©s o menys venien a dir: “A Barcelona, a primera hora del matĂ volen molts duros pel carrer… Però a mesura que va avançant el dia els mĂ©s matiners i espavilats se’ls van apropiant. Cap al migdia, quan apareixen els ganduls i dormilegues, ja gairebĂ© no en vola cap”. És cert, aixecar-se aviat Ă©s un gran valor que denota serietat i compromĂs, a mĂ©s de força de voluntat i tremp, encara que precisament el senyor Pla era un noctĂ mbul de cuidado. De fet, els mĂ©s veterans de l’Escala sempre m’han explicat que, durant la seva etapa al poble, el senyoret Pla s’hi trobava molt cĂłmode perquè podia estar al Cafè fins a altes hores de la matinada, ja que molts pescadors s’hi passaven nits senceres desperts.
A Nova York, la ciutat que mai dorm, tambĂ© hi ha varis Cafès que no tenquen, com el Yaffa o el Bread & Pastry, malgrat que recentment ha desaparegut el mĂtiquĂssimm Esperanto, una pèrdua irreparable. El que va passar amb aquest establiment va ser que, al estar tan ben situat en ple Bleecker Street, la gent anava a passar-hi el dia, cadascĂş amb el seu ordenador a resguard del fred o la calor, i nomĂ©s consumien un cafè a canvi d’hores d’aixopluc. Entre aquests parĂ sits m’hi incloc, i considero la meva conducta deplorable. Però m’excuso en la necessitat i sol·licito clemència papal amparat en la butlla Solet Annuere.
A fi d’evitar aquesta circumstà ncia, alguns Cafès opten per posar l’aire acondicionat a temperatures polars per tal d’alhora atreure gent, però no incitar-los a quedar-se massa estona, a no ser que pretenguin constipar-se. Els Starbucks són uns mestres consumats en aquesta tà ctica. Cal dir però que un se sent com curat quan entra en un dels molts locals que mantenen la temperatura molt més baixa del que una supervivència comfortable requereix. A certes hores de la tarda a un li sembla que els carrers de Manhattan es desfagin de la calor i que, de sobte, les voreres medeixin un metre d’altura. Però qualsevol novaiorquès estaria d’acord en que, tot i els estralls termostà tics, els aires acondicionats son tan imprescindibles per mantenir la ciutat funcionant a tota mà quina com la cafeïna i/o/u la teïna.
Aliens a la velocitat, l’estrès i l’aire gèlid, els homeless campen a plaer per l’estiu de les places de Manhattan. Als mateixos que a l’hivern se’ls veia patint un fred infernal, ara un se’ls troba riallers i etilitzats, abraçant-se en germanor i sense discutir amargament com quan tot estĂ nevat. Ells tambĂ© es desperten molt aviat els matins, però no cacen duros ni de casualitat, perquè volen fora del seu abast, i les infinites lĂnies traçades pels gratacels els han desdibuixat completament la perspectiva de la vida, limtant-los a nomĂ©s poder trobar duros cansats de volar, al terra.
6
Moltes de les coses que faig i penso no les puc descriure per inenarrables. Hi ha vida més enllá de la literatura. Suposo que només acabo escrivint allò que d’alguna manera pretenc honorar o ennoblir.
7
A l’antiga Grècia, concretament a l’Àtica, el mes d’Elaphebolion s’extenia des de mitjans de març fins a mitjans d’abril. Era el novè mes de l’any, un mes clau, ja que era el que veia renèixer la naturalesa desprĂ©s del letargi hivernal. Era el mes en què es celebrava la Gran Dionisia, el festival trĂ gic que cohesionava polĂticament i estimulava existencialment als ciutadans atenencs. Elaphebolion era un mes de catarsi, de reconeixement de les parts mĂ©s instintives i fosques de la sempre dual naturalesa humana. Asseguts tots junts al teatre, els habitants de l’Àtica s’enfrontaven a la representaciĂł de les situacions mĂ©s extremes que pot suportar la naturalesa humana per tal d’adquirir aixĂ saviesa emocional. S’encaraven d’aquesta manera a sĂ mateixos a travĂ©s de les desgraciades vivències dels herois trĂ gics. Patien amb ells.
DionĂs, la divinitat que presidia la competiciĂł trĂ gica, era un dĂ©u ambiguu i canviant a qui li agradava transitar pels lĂmits. AllĂ on es presentava sembrava confusiĂł i alliberava els instints. A DionĂs, tambĂ© conegut com Eleuteri (alliberador), sovint se’l representava rampant, arribant a la polis des de lluny i exhorcitzant les persones fora del seu estat habitual a travĂ©s de l’ebrietat, l’èxtasis i la bogeria. D’ell es deia que era la doblement nascuda divinitat, primer del ventre de la seva mare mortal SĂ©mele, i posteriorment del seu pare divĂ, Zeus, qui el va acabar de gestar cosit a la seva propia cuixa. Encegada pels gelos com de costum, Hera havia fet que el seu marit matĂ©s a SĂ©mele sense voler amb un llamp, quan la pobre tot just portava tres mesos encinta. DionĂs realment podria atribuir la seva conducta esbojarrada a una infĂ ncia traumĂ tica…
Osti, ara no sĂ© com acabar-ho això. DesprĂ©s de tant parlar de DionĂs el tema se m’ha allargat massa i no se m’acudeix com fer-lo rellevant pel Fragmentari… Pensava que ho pordia lligar amb la trempera d’alguna manera, en realciĂł a l’aspecte catĂ rtic de la sexualitat i tal, o amb la fusiĂł orgĂ smica amb el tot, la petite mort dels francesos, l’amor i la mort, Eros i Thanatos, o qualsevol altre tòpic sobre la dissoluciĂł dels lĂmits, però ara mateix veig bastant complicat aconseguir dir alguna cosa d’interĂ©s i no previsible… El poc que se m’acudeix seria dir que en les comèdies, germanes gracioses i desemfadades de les tragèdies, tambĂ© molt relacionades amb DionĂs, els personatges sovint apareixien guarnits amb grans fals. L’exemple mĂ©s clar seria LisĂstrata, en què els homes, cremadĂssims degut a una mena de baga sexual femenina, van amunt i avall pertorbats per unes ereccions que podrien treure un ull al mĂ©s previngut. Com a mascles, de vegades, la trempera se’ns apodera.
Osti, osti, fa tres mesos que vaig escriure tot això de DionĂs, i ara sĂ que no sĂ© com connectar aquests tres parĂ grafs concebuts especĂficament per l’abril i la primavera, amb la resta del que estic escrivint en aquests moments, a principis d’estiu. Suposo que es deu haver notat una mica que estic reciclant escriptura, no? Ho sento, no tinc excusa, però Ă©s que el tema Ă©s tan recurrent que m’ha tornat com un boomerang. La veritat Ă©s que si no ho vaig publicar quan tocava Ă©s perquè vaig considerar que la sang no se m’havia alterat prou, ni la meva trempera s’havia demostrat suficientment prolongada com per parlar-ne extensament. Com ja he dit, la primavera em sol atontar mĂ©s que despertar, i, encara que tambĂ© vaig tenir els meus moments rectangulars, he preferit esperar fins ara, que el tremp ha rebrotat com un doll d’aigua beneĂŻda destinat a confluĂŻr amb els molts fluxes que reguen les artèries de Nova York. AmĂ©n.
8
Edificis altĂssims envolten la Cathedral of Saint Patrick, entre el carrer 51 i Madison Avenue. A la botiga de merchandising cristiĂ que hi ha al davant em compro un cutrĂssim escapulari de la verge de la Mercè, la qual es va aparèixer simultĂ niament a Sant Ramon de Penyafort, Sant Pere Nolasc i Jaume I el Conqueridor en una nit d’agost de 1218. A mĂ©s del sĂmbol de la verge dels captius, tambĂ© hi ha brodat l’escut de la corona Catalano-Aragonesa. Em penjo l’escapulari al coll. No me’l treurĂ© durant dies. Al abillar-me amb tan humil amulet, penso en les glorioses cròniques de Ramon Muntaner que tan decisivament han contribuit a l’autoestima de la identitat catalana. “Que us dirĂ©?” es solia preguntar el narrador de Perelada quan començava un episodi sobre les peripècies medievals de lo rei en Jaume.
Surto de la botiga i veig la façana de la catedral envoltada de gratacels. El seu gòtic es queda curt. Al voltant de tant mastodont, els seus pinacles no dĂłnen cap sensaciĂł d’altura ni d’elegĂ ncia. Què voleu que us digui? Voldria pensar en les aventures descrites per Ramon Muntaner, però encara no les he llegit. Tot i aixĂ, m’interessa molt el seu llegat. Voldria fer-me hereu de l’escriptura descriptiva, clara i concisa que va caracteritzar les grans cròniques dels AlmogĂ vers. Una lletra seca i senzilla que versa sobre viatges per un Mediterrani de peixos amb la senyera catalana, o aixĂ Ă©s com m’ho vull imaginar.
9
Recentment he descobert la mĂşsica del molt novaiorquès Bob Dylan, i des de llavors l’escolto compulsivament. Dins el meu cap no deixa de sonar “One more cup of coffee”, que queda perfecte amb els carrers de l’East Village, on em trobo escrivint en aquests moments. I no nomĂ©s això, sinĂł que tambĂ© la faig maridar conspĂcuament amb la meva obsessiĂł pel cafè i els Cafès… Bob Dylan… Quin paio… Quina vida tan plena, quanta saviesa que es desprĂ©n de la seva veu… Com es nota en la seva cara el sossec d’aquell que ha tingut una vida repleta de veritat i sinceritat. Igual que en la de Leonard Cohen, qui descriu el to hivernal de Nova York de forma sublim amb la famosa “Famous Blue Raincoat”.
En ple estiu, viatjo amb ells a l’entranyable i aguerridor hivern d’aquesta ciutat, oportunament acompanyat per l’aire acondicionat polar del Cafè 88 Orchard. De gran m’agradaria tenir la serenitat que transmet la veu de Leonard Cohen, penso. Res a veure amb la grandiloqüent “New York” de Frank Sinatra, o la més recent i megalómana “Empire Estate of Mind” de Jay-Z, que sona permanentment en totes les discoteques del Village.
10
Senyores, això no pot continuar aixĂ… Cal ser mĂ©s sincer. Aviam, acceptem-ho, tan aquĂ com a per tot, he exagerat una mica les meves experiències i percepcions. SĂłc un exagerador nat, i no sabria adduir el motiu pel qual no em sĂ© contenir, ja que no m’interessa tant el que pensin els altres de mi, com el que en pensi el meu nen intern. Suposo que l’intento impressionar, li vull mostrar la intensitat existencial que es pot donar en la vida adulta, mentre ell continua encapsulat en l’estimulant etapa de descobriment que va ser la primera infĂ ncia, quan encara tot relluia de tan nou que era. Recordo que aquell nen del qual provinc sovint es preguntava com seria la vida de gran, si hi hauria quelcom mĂ©s, quelcom d’extraordinari, o si tot seria mĂ©s o menys com ho podia preveure al mirar la gent del seu voltant. Cada vegada que em sorprenc fent piruetes davant d’aquell infant taciturn i solitari que un dia vaig ser, se’m fa present la lĂşcida sentència d’Ernst Tugendhat: “L’home Ă©s un animal que exagera”.
De ben petit era molt impressionable i curiĂłs, però els moments d’aborriment es van anar multiplicant de forma preocupant a partir de la segona infĂ ncia, quan en Pauet es va començar a preguntar si realment no s’hauria aborrit ja completament de la vida abans dels 30 anys. I tenia certa raĂł, fins que un dia, una miqueta tard, va descobrir que es podia donar la possibilitat d’una illa, d’una excepciĂł. De l’amor. SĂ, el que dic Ă©s tan cursi com vertader… Fa ja mesos que visc de rendes de l’extraordinarietat que es va produĂŻr quan Eros va beneĂŻr-me amb la divina bogeria que va significar veure el meu infinit desig satisfet durant uns fugaços instants. Llavors ho vaig arribar a comprendre tot. A qui ha estat el meu Amor li ho dec tot, nomĂ©s grĂ cies a ella en Pau petit va poder recuperar l’avidesa primigènia.