Fragmentari de Nova York

1

M’arriba l’hora. Haig d’enfrontar-m’hi. El monstre dels rodatges se m’acosta a pas ferm i decidit. El dia D, col·lidim. Tot el que he estat preparant a consciència durant els últims tres mesos s’ha de trobar esforçadament coordinat en una franja temporal de tres dies. El rodatge del meu curt té lloc dins un teatre situat a Astor Place, davant la mítica Cooper Union, l’auditori de la qual va veure Abraham Lincoln pronuciar el seu cèlebre discurs contra l’esclavisme ara fa 150 anys. Per desgràcia, l’aire acondicionat de la sala s’ha espatllat expressament per l’ocasió, així que, des d’un primer moment, tots suem com pigmeus jugant a squash.

En un rodatge independent com aquest, el segon dia ja sembla que tothom es conegui de fa anys, i si no es manté cert respecte professional, a mitjans del tercer dia tanta confiança pot començar a fer fàstic. Són dies intensíssims, durant els que es fa tot en equip, es compartiexen els àptas, i els cafès són presos en grupets mentre es planifica la següent escena. L’esforç és comú i la meta compartida, un objectiu que, per sobre de tots, és el del director, el qual, com sempre es diu, és qui ha de tenir “la visió”.

2

Serendípica va ser la casualitat que, tornant a casa exhaust després d’una frenètica i calorosa jornada de preproducció, va fer que em trobés una noia asseguda al seient del copilot d’un cotxe aconsellant solemnement a una amiga que romania impassible al seu costat. Aguditzant l’oida, vaig poder sentir com li deia: “Nobody cares more about your project than you”. Ho vaig considerar un presagi, i vaig entendre que havia d’aplicar-me aquell consell al 1000%.

Em sembla que va ser gràcies a la presa de tal determinació que vaig aconseguir sobreviure al meu propi projecte. En moments d’estrés brutal, dins aquell teatre fosc i de sostre baix, al mig del caos urbà, tothom transpirant a lo guèiser, descoordinats i mig morts… M’arrencava llavors un somriure de la cara, intentava articular algun comentari esperonador, i sentia com Freddie Mercury em xiuxiuejava a cau d’orella: “The show must go on”.

3

Un dels motius que més carregament ambiental provocava en el teatre era la fortor que desprenien els cossos inerts d’una cabra i un xai. Síp… Sí, sí… Al meu cocoloco no se li va acudir res millor que fer l’adaptació d’una tragèdia grega en què el protagonista, Ajax, acaba de matar per error els ramats dels seus enemics, pensant-se que en realitat els matava a ells. La deesa Atena és qui indueix l’orgullós guerrer de Salamis a la confusió, castigant-lo així per la seva obsessió desmesurada per l’honor, i mostrant-se conseqüent amb l’antic proverbi que advertia: “Aquells a qui els déus vulguin destruir, primer se’ls farà tornar bojos”.

Bé doncs, el cas és que, després de buscar cossos bovins dissecats com un foll per tot Manhattan sense la menor fortuna, em vaig adonar que la millor opció era anar a Jamiaca, Brooklyn, on hi ha la majoria dels escorxadors halal de la ciutat. El lloc escollit va ser l’Alladin Poultry Market, un corredor de la mort de gallines, xais, cabres i conills. Només d’entrar a la meca del sacrifici animal vaig notar el vòmit pujar-me per l’esòfag amb una força inaudita. Em vaig aguantar la bilis tan heroicament que fins i tot me’n va sortir una mica pel nas. No no, pel nas no me’n va sortir va, no flipem, però me n’haguès sortit si no fos perquè tinc una glotis molt avesada a controlar les erupcions indesitjades. Mai vomito. Però la pobre Carolina, que m’acompanyava en aquesta escomesa, es va haver de quedar a fora per no expulsar convulsivament via bucal el contingut estomacal.

Total, tornem al rodatge que se m’en desorienta l’oremus… Va ser un caos, una experiència trituradora que només gràcies a una cega insistència, en certs moments desesperançada, es va poder finalitzar. Per més inri, el meu director de fotografia va cremar el terra de l’escenari amb una bombeta de 500 watts, fet que em va reportar una bronca descomunal i una sanció econòmica de gran valor sentimental. Però al final, afortunadament, vaig sobreviure a la meva pròpia trampa. Em vaig preocupar pel meu projecte més que ningú, i va ser així com, en certa manera, vaig aconseguir reeixir.

4

Qui m’havia de dir que un dia em trobaria a Nova York amb la meva mare, la meva àvia, la meva cosina, la meva tia, la meva tia-avia i tres amigues seves… Com qui no vol la cosa, tot d’una em veig envoltat de senyores emprodaneses al mig de Manhattan. Allà on ens presentem s’instaura l’alegria. Anem a sopar al Pastis, un bistrot pijo, a fer un brunch a l’afrancesat Balthasar, a menjar la suculenta pizza del Lombardi’s, només superada per la de Grimmaldi’s, ens empatxem de pasta al Carmine’s, passejem un vespre per la High Line, una autopista elevada reconvertida en via peatonal, i seguidament veiem l’Standard i el Gansevoort Hotel, degustem les hamburgueses perfectes del Shake Shak, i les comparem amb les de P. G. Clarks, més refinades però no tan gustoses… També les vull portar a fer un brunch opípar al Tom’s de Brooklyn, a provar el millor cuban sandwich de la ciutat al Café Havana de Little Italy, a experimentar com la carn es defà a la boca a la Féte Sau de Williamsburg, a l’Egg a menjar ous Benedict, a l’Aquasanta a veure mimosa, al The View a gaudir d’una de les millors vistes de Nova York, a Saint Nicks Chapel a escoltar jazz, al Katz a no acabar-nos un entrepà de pastrami, i a mil llocs més que he anat descobrint al llarg d’aquest any… Però no tenim temps per tot, perquè Nova York és inesgotable.

Suposo que s’ha notat molt no? Aquí m’ho he fet venir bé per donar una mica de referències turístiques. Tots aquests llocs són altament collonuts, i si algú llegeix això com a guia per viatjar a Nova York (Déu mos en guard!), responc personalment per tots i cada un dels establiments aquí citats. Són aposta segura, Puyol i Piqué a la defensa, tot i que me n’he deixat molts més que també podrien entrar a l’onze titular. Ara no em posaré a descriure’ls un per un i a donar direccions, que m’ocuparia tres pàgines, i per això ja hi ha la guia Zagat i el Google Maps.

Un dels millors records que tinc de l’agradabilíssima visita que em van retre les senyores, són els somriures que esgrimien a tort i a dret mentre paladejaven la vedella Strogonoff, els Balthazar Bar Steaks i les tartes Tatin. Estem parlant de senyores de les d’abans eh, amb una classe ja gairebé introbable, una forma d’utilitzar els coberts precisa i delicada, un saber fer i estar, un seure, un conversar, un sostenir la forquilla amb consistència mentre es mastega… Fa goig anar a qualsevol lloc amb elles. Portadores de la seva pròpia idiosincràsia, sigui on sigui i passi el que passi, aconsegueixen fer-se entendre a la perfecció amb un anglés que bàsicament es tradueix en pronunciar paraules catalanes amb gran efusivitat, molta gesticulació i els ulls màximament oberts.

5

Des de les profunditats de l’Escala a la megalópolis novaiorquesa, les senyores s’embarquen a comprar joies a Canal Street, al cor de Chinatown. Mentre espero que facin el clàssic ritual del regatieg, rebusco i trobo un anell amb un mussol que depassa llargament els límits del kitsch. Ho considero un auguri, un auspici, com quan els antics veien volar ocells en un determinat moment o parcel·la de cel. A més, el mussol era el símbol d’Atena, el qual representava capacitat d’observació i saviesa. El vull. La tieta Ton me’l compra. La superstició indueix a fer coses absurdes com aquesta. L’oximorònica lógica de l’absurd regna en una existència sense sentit. Segons com es mirin les coses, un pot entreveure senyals a tort i a dret.

Els nombrosos psychic que hi ha repartits per tot Manhattan, i dels que Woody Allen agrada de fer-se ressó en les seves pel·lícules, no són més que una altra senyal que simbolitza la voluntat de trobar una mínima lógica a aquesta realitat regida per l’arbitrarietat. A ell també l’atrau la nigromància, de la mateixa manera que l’atrau l’astrologia o la prestidigitació, doncs és plenament conscient que la ciència empírica només ens pot explicar una parcel·la reduïda d’aquest univers. De fet, en vàries ocasions ha declarat que “solament la màgia ens pot salvar”. Però ja m’ho sé tot això… Ara em donarà per parlar de la sort, de l’incertesa del destí, de la burgesa necesitat de trobar significat a una vida acomodada… I segurament tornaré a citar Woody Allen, com sempre, i acabaré recordant com a Crimes and Misdemeanors diu que, quan ell era petit, a Brooklyn, ningú es preguntava pel sentit de la vida ni contemplava el suicidi, perquè tothom era massa infeliç com per fer-ho… O quan a Stardust Memories li recorda a la seva novia depressiva que a la seva família ningú es va suicidar mai perquè el suicidi no era una alternativa per la classe mitja, i que la seva mare estava massa ocupada esmerant-se a cuinar el pollastre d’una forma diferent cada dia com per preguntar-se pel sentit de la vida… Gairebé us diria que, si voleu trobar estímul existencial i divertir-vos una mica, diexeu de llegir això immediatament i mireu Crimes and Misedemeanors, i després Stardust Memories, l’una darrera l’altra.

6

Vaig a veure Romeo i Julieta de l’American Ballet al Lincoln Center, amb totes les senyores. Mentre ens passegem pel hall abans d’entrar, l’espai que em fa pensar en el gens semblant pati interior de l’escola de ballet Gloria Peña de Barranquilla i amb l’efigie de la verge Maria que hi havia clavada al vell mig… Recordo aquella verge blanquíssima relluint a ple sol, radiant de tal manera que semblava que l’envoltés una aurèola d’espiritualitat, i com des d’aquell pati es podia sentir a la professora de dansa exclamar “Plié! Demi-plié! Pas de chat!”. En veure les nenes aprenent a ballar des de la distància, vaig entendre que el ballet és un medi essencial per fer aflorar l’elegància que tota femenitat porta dins. Una lleugera tersedat en el caminar que la ballarina principal de Romeo i Julieta transmet a la perfecció davant el molt il·lustre. Simplement amb els nerviosos passets de colibrí que fa durant un minúscul fragment de la coreografia, quan es debat entre la passió que sent per Romeu i la convenció que la lliga a Paris, veig perfectament representada l’essència d’un dels aspectes més fascinants de la joventut d’una noia: La tensa relació entre el que vol, i el que voldria voler.

7

Sense previ avís, observo com les senyores m’entren en un Deli extraordinàriament ben assortit del carrer 14, mig per curiositat mig per temperar-se amb l’aire acondicionat que hi circula. Caminen a poc a poc i en fila índia, ecuriosides per la diversitat dels productes, mentre van deixant anar perles linguístiques d’un calibre incommensurable: “Verge Santa nenes quins carbassons, i quins tomates! És un bé de Déu això”. “Calla nena calla, que me sembla que acabut de veure en Richard Gere… Calla boja, on vas a parar?”. “Nenes, guiteu què he trobat, una esbargínia blanca, on s’és vist? Voleu dir que no en fan un gra massa aquests americans?”. “Escolta nena poca som pas comprat res… Sí perquè no haig pas de menester res d’aquí jo, sabes lu que te vui dir?”. “És clar, si no ets gafat el munederu boja, fa que te l’ets deixat?”. “Els comprut aquests salvamanteles? Esque són una preciositat… Sí nena, és ben bé que són una monada”. “Me sembla que hauré d’anar a manllevar cuartus per comprar una màquina de retratar, esque me reca no puguer tirar fotus aquí dintre”. I molt, molt més que no puc recordar o reinventar… Són les iaies invencibles de l’Empordà. Un fenómenu. S’emporten el seu cosmos allà on van, i pobre del que es pensi que se les podrà driblar, perquè quan tu hi vas, elles ja hi han anat i vingut quaranta vegades, i doncs què et pensaves?

Al tornar a l’hotel després d’un dia frenètic, la pobre Maria Vilabrú afirma que l’aire acondicionat de la seva habitació li ha fet agafar “mal de canyó”. Alto aquí! “Canyó” és la forma que la Maria té de referir-se al coll. A mi, ho haig de confessar, aquesta singularitat en el llenguatge m’encisa i em descoloca, em deixa astorat, no puc fer-hi res. En percebre el meu gran interès pel tema, la meva tieta Ton em diu convençuda que: “Si l’Almodóvar ens seguís nen, faria la primera pela”.

8

Al lobby del Roger Smith Hotel és on el lobby català de Nova York decideix manifestar-se, simultàniament amb Barcelona, en protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estaut. Aquesta rèmora atàvica provinent d’una modernitat imperialista de la que molts espanyols encara es volen aprofitar, és el que ens porta a estar cabrejats per enèssima vegada. M’estranyo de pensar en com, fa només uns anys, tonto de mi, creia en la possiblitat d’una república espanyola federal i equil·librada, integradora de totes les nacions de la península… Aquí m’aguanto i no dic res més, prou, no vull que sembli que tinc res personal contra els espanyols, ni el seu rei, ni els seu flamenco, ni els seus toros… Simplement no me’ls sento part de la meva identitat.

9

Aún guardo un escrito de Colombia que decidí no publicar por pudor. Para demostrar aquí que mi animadversión es hacia el pernicioso sistema político y la injusta estructura estatal, pero no hacia la cultura ni el lenguaje español, que me parecen dignísimos e interesantísimos, voy a volver a usar el castellano para este fragmento tan íntimo, que posiblemente me debería ahorrar:

Según como se mire, se podría decir que tengo unas piernas cojonudas. Pero sólo se podría decir tal cosa si, y solo si, se miraran mis piernas por separado. Cada una de ellas es cojonuda a su manera, por razones y proporciones distintas. Una más musculada y robusta, con una gran cicatriz segmentando el gemelo. La otra más lánguida y esbelta, pero también fibrada, con unos cuádriceps angulosamente angulados. Las dos tienen una densidad de población pelosa elevada, pero son habitadadas por pelos cortísimos y semirubios que las hacen prácticamente imberbes. Este hecho propicia que, cuando tenso la musculatura, aparezca un leve sombreado sobre mi piel que puede hacer parecer mis piernas mucho más fuertes de lo que realmente están. Rectas, puede que un poquito estevadas, la izquierda se ve ligeramente más zamba que la derecha debido a las varias lesiones que han minado mi vida activa, y por culpa de las que mi pié derecho es un poco más cavo que el izquierdo. Cabe añadir que, debido a los muchos años jugados al fútbol en el patio del colegio, la pierna derecha es bastante más sensible y habilidosa que su hermana izquierda, que nunca consiguió dar pié con bola.

Se podría llegar a decir pues, que mis piernas son cojonudas, pero vistas las dos juntas componen un conjunto asimétrico y desproporcionado; bonito de observar estático y por separado, pero dificultoso de coordinar y poner en movimiento. No me hubiera elegido Leonardo como modelo para el Hombre de Vitruvio, seguro, pues le hubiera salido un óvalo, en vez de un círculo perfecto, alrededor del Homo Mensura. Pero al fin y al cabo, mientras me lleven donde les pida, mis piernas gozarán siempre de mi respeto y estimación incondicionales.

10

Se’n van les mares, ties, iaies, i demés. Arribes al pis després de dos mesos de no parar quiet, de no tenir ni un dia de tranquil·litat, de veure sempre l’horitzó atapeit… I quan sembla que per fi et podràs derrumbar sobre el llit i dormir ad infinitum, al entrar a l’habitació perceps que alguna cosa falla. Et vols estirar, pero veus els llençols d’un color estrany. Agafes uns calçotets més negres que de costum i els notes mullats. Et sembla que potser una amoplla es pot haver buidat sobre el llit, però constates que està massa moll, que sembla un melindro immens totalment sucat. Mires al sostre i… Merdaputa! Veus una taca quadrada que probablement delimita la planta del lavabo del pis superior.

Puges i truques. S’obre la porta i apareix un toxicòman sense samarreta en un context absolutament Trainspotting. Està custodiat per un gos immens. Amb prou feines pots articular paraula. Ell tampoc. El tiu está perfectament fet pols, difícil d’empitjorar. Li falta una de les dues dents incisives superiors centrals, i és incapaç de concentrar la mirada en un punt fix. Tartamudejant li expliques el que ha passat i óbviament contesta que no en sap res, que no ho entén, i que es deu tractar d’una canyeria. Mig indignat, m’exigeix que em queixi al propietari. A fi de sensibilitzar-lo amb la meva desgràcia, i a risc de morir en l’intent, el convido a veure el grotesc espectacle. El tiu baixa les escales darrera meu i entra a l’habitació contenint, en la mesura que li és possible, el balanceig al que el seu cos es presta indefectiblement. La panxa li cau abundantment sobre els pantalons, segur que no se la pot veure. Noto com a poc a poc s’està adonant del motiu que ha provocat la descomunal gotera, però ell continua negant cap mena de responsabilitat. Es compadeix de mi altra vegada i em diu que té una urgència, i que ha de marxar, que té molta pressa. Suposo que per veure cervesa o muntar a cavall.

Al cap d’uns dies, havent hagut d’inventar-me un campament al terra del menjador, en el que, haig d’admetre, m’hi he acabat trobant prou bé… Al cap d’uns dies deia, un mexicà ve a repintar el sostre i a aïllar-lo una mica, encara que no totalment, perquè no es pot. Em diu que no és culpa d’una canyeria, i que, com si de l’espasa de Damocles es tractés, estic sota risc de despertar-me en un llit d’aigua en qualsevol moment. Per sort el propietari es comporta amb la deguda deferència i em compra un de matrimoni llit nou.

El curiós del cas és que m’adono que al menjador hi estava bé, i que si no fos per la companya de pis, ja m’hi hagués quedat durant el temps que em resta a la ciutat. Visc de forma espartana, com en unes colònies perpètues, sempre provisionalment acampat, sempre disposat a marxar, i marxant amb facilitat. Dormir al sofà llit del menjador em fa sentir sempre disposat, sempre a punt de despertar-me i començar un nou dia. Massa comoditat pot ser perniciosa, cal recelar d’allò excessivament tou i ergonòmic, penso.

De totes maneres, com era d’esperar, tornen a venir-me ganes de canviar de pis, però de seguida les noquejo amb un placatge de Sébastien Chaval. Em sembla que estic aprenent, com Arjen Robben, a jugar tolerant les molèsties i el dolor. Potser el meu problema fins ara ha estat que sempre he pretés estar massa bé. Potser no, segur.

11

En Joan Salavedra em ve a trobar al Hudson Terrace després de la victòria catalana i barcelonista d’España al mundial. El Sol es pon lentament darrera el desdentat skyline de Nova Jersey. Davant nostre hi ha l’Intrepid, un porta-avions que flota amarrat a l’altura del carrer 46, Pier 86, sobre les aigües del riu Hudson. Em toca l’espatlla i em diu: “T’acompanyo en el sentiment”. El dia abans ens habiem trobat els dos al Roger Smith Hotel per manifestar-nos simultàniament amb Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, una prova més de que Catalunya s’ha de desfer d’una vegada per totes dels tentacles que l’enganxen a Castella.

En Joan i un servidor som víctimes d’aquesta esquizofrènia nacionalístico-esportiva que ha afectat a molts catalans com nosaltres. Ens queixem una estona i elucubrem sobre què hauria passat si Catalunya hagués participat en el mundial pel seu propi dret. Estem segurs que el paper hagués estat, com a mínim, digne. Els dos ens etilitzem envoltats de Rojas, banderes espanyoles, i crits de: “Yooo soooy epañoool, epañoool, epañoool!”. Bebem per oblidar l’estranya i contradictòria sensació d’haver vençut i perdut alhora, de que els nostres hagin fet guanyar als altres, d’haver vist com em quedava absolutament igual després del gol d’Iniesta… De no poder ni dir que l’important és participar. Per sort, no hauré d’aguantar l’exhaltació patriòtica dels diaris, la tele i la radio, permanentment paralant de la èpica victòria de la Roja. Més que mai em sento a l’exili, però intento oblidar-me de la qüestió i no fer-me gaire cas.

Però què cony, no puc quedar-me al marge, i torno al tema. Mentre filtro alchohol d’alta graduació assegut a la vora del Hudson, en el punt en què un ja és del tot sincer amb sí mateix, penso que hem de crear un país nou, mirar endavant, oblidar tots els anys de submissió i construir una nació renovada amb una selecció de fútbol que algun dia es pugui proclamar campiona d’un mundial com ho ha fet enguany la nostra veïna España. Després de mutilar el nostre Estatut, des de Madrid decideixen disminuir el pressupost destinat a les ja molt deficitàries infraestructures catalanes. A sobre, ens diuen que hauríem d’estar contents perquè hem sortit molt ben parats de la retallada…

Havent vist per darrera vegada que Espanya és una estructura que no funciona i que no ens serveix, hem de posar-nos d’acord en concebre un país amb una identitat integradora, multicultural, multilingüe, multiétnica, i tot el que faci falta, però amb Estat propi collons! La veritat és que vistos des de la distància semblem una mica aturats, per no dir retrassats.

12

Conec una noia depressiva en una conferència sobre les bases fisiològiques del plaer. Una cosa porta l’altra, i no sé com, m’acaba explicant que els grans artistes americans són com vasos conductors que la cultura fa servir de canals; gent innocent que sent el que fa fins a la demència. Per això molts han estat grans excèntrics, com J. D. Salinger, Jackson Pollock, Andy Warhol, Jean-Michel Basquiat, Kurt Cobain, els Beats… Hi estic d’acord, tot i que, també em veig obligat a puntualitzar que la majoria d’artistes de qualsevol lloc del món tendeixen a l’excentricitat.

La Liz és una treballadora social de 23 anys que s’encara amb bojos acomodats del Soho a diari, molts d’ells vells artistes deprimits. Ella mateixa porta prenent antidepressius des de l’adolescència. Quan li pregunto si l’incomoda dependre de les pastilles, em contesta amb total naturalitat: “Sóc de la generació del 85 a Nova Jersey, tots estem igual, forma part de la nostra identitat…”. La seva gairebé cínica acceptació de les circumstàcnies em fa pensar en aquella frase de saviesa popular decantada que tant li agrada repetir a la meva mare davant qualsevol peculiaritat física o psicològica: “Qui no té un ou, té una castanya”. Cert, ningú és perfecte. Tots tenim ous i castanyes per donar i per vendre. A més, aparentment, cada generació té la seva creu. Cal que entri ara en els diferents graus d’imperfecció i perfecció existencial que es poden donar? Cal que em plantegi què és una vida “autèntica”? No, no? Al acomiadar-me de la Liz a la porta de la Bell House, porp de Park Slope, penso que no estava tan malament, que se la veia una noia prou sana i contenta. Era aquest el destí de la nostra espècie? Arribar a un estat en què ho tenim tot per poder ser feliços i llavors haver de procurar-nos la felicitat amb pastilles?

La Liz tenia, com molts altres americans friquis, una fixació per J. D. Salinger i el seu “Guardià en el camp de sègol”. És l’estranya estranyesa existencial que s’hi descriu el que atrau als lectors, quelcom que, quan vaig llegir el llibre, em va fer pensar en la raríssima hiper-sensació que em sobrevenia de petit quan m’estava una estona tocant-me un mugró… Potser les meves petites locures són les que em salven d’una de gran. Per sort, la raresa desesperançada de Salinger no em va acabar d’afectar en el seu moment, i el nihilisme que es destil·la de la seva lectura em va deixar igual. Suposo que la meva descontrolada escapada endavant en busca de quelcom inexistent m’ha permés defugir el nihilisme, o això sembla, almenys fins ara.

Tot això em porta a recordar un pensament l’efecte del qual ha repercutit en la resta de la meva vida, però del que tendeixo a oblidar-me amb facilitat, perquè va tenir lloc un dia qualsevol, sense més ni més. Estava estirat al llit dels meus pares mirant Friends després de dinar quan, en un atac de lucidesa, vaig entendre que algunes portes és millor no obrir-les. Devia tenir uns 23 anys quan vaig decidir que no calia ser infeliç, per molt que les circumstàncies externes i la meva configuració interna m’hi aboquèssin amb asiduitat. Des de llavors m’he dedicat a tencar algunes portes que he considerat perilloses, i he intentat contenir la meva curiositat pels abismes, a fi de no incitar als déus a destruir-me per haver obert portes prohibides… Així que ara mateix tencaré aquesta.

13

De camí a un pic-nic a Central Park passo per davant del Metropolitan Museum escopetejat. Em paro en sec i em pregunto si val la pena. Abans de que el meu cervell emeti una resposta, les meves cames ja estàn pujant les escales. Arribaré tard al berenar, però no passa res. Entro única i exclusivament per admirar altra vegada la delicada bellesa de la nena que besa un ocell. Com pot tantíssima fragilitat haver perdurat tant de temps? Es tracta d’una bellesa Sub Specie Aeternitatis, un nòdul de tensió estètica on s’hi complien milers d’anys d’innocència.