Fragmentari de Nova York

1

Després de dinar uns fideus Pad-Thai suculents al Republic de Union Square m’arriba el compte acompanyat d’un caramel de menta per refrescar l’alè i facilitar la digestió. Pago, deixo la sagrada propina i m’emporto el caramel. Mentre baixo les escales del metro me’l poso a la boca. En el moment que noto el seu gust dolç em proposo no baixar del tren fins que s’hagi desfet del tot. És un caramel dur de pelar, però, com tots, s’acaba diluïnt en la càlida saliva. La parada agraciada resulta ser Wilson, Brooklyn endins.

Doncs àpala, allà descenc de la plataforma ferroviària i emprenc una passeggiata sense rumb per Wilson Avenue. Al cap d’una estona, quan ja em comencen a venir ganes de recular, decideixo entrar en una botiga que emet els característics acords tropicals de la bachata dominicana. Els dos nois que hi treballen em miren com si fos un koala verd. No hi pinto absolutment res allà, però la meva curiositat m’impulsa a endinsar-me més en la botiga i a simular que m’interessen els productes de neteja.

La incursió a les entranyes del barri de Bushwick culminada en la grocery store caribenya no m’inspira cap revelació. Sovint busco posar-me en contexts imprevistos com aquest esperant que em sobti un raig de lucidesa, malgrat acostumo a tornar contrariat i amb les mans buides. Cerco el descontext. Exploro per veure si trobo. Remeno. En aquesta part de Buswhick no hi he vist res especial, simplement carrers i cases, cotxes i persones, perruqueries i restaurants de pollastre fregit. Hi viuen hispans i afroamericans, gairebé no s’hi veuen culs blancs. Wilson no té res. Dono l’expedició per fallida i me n’acomiado amb la sensació que no hi retornaré mai més.

2

Tornant de Wilson amb el metro rememoro l’estat descuidat i gairebé desessencialitzat en què es trobava aquell barri. Penso que a Brooklyn, a Nova York, i per extensió, als USA en general, hi ha certa intenció de tenir història, de fer significar els llocs i les coses. Tot és tan nou, tan poc admirable és l’envelliment del que arriba a envellir, que sovint s’intenta fer pasar alló brut, rovellat o desgastat, per quelcom antic i provist de solera. D’aquí la moda de l’estil vintage, la gràcia del qual no és altra que la voluntat de ser renovadament vell.

3

A la sortida del metro de Times Square observo com una mare posa gel esterilitzador a les mans de la seva filla, la qual posa una expressió entre confusa i resignada. La ciutat està plena de possibles infeccions.

4

Una ressaca descomunal et martelleja el cap persistentment. Sents sorolls de puja i baixa per les escales; petjades fortes i apressades que fan retrunyir l’edifici de nyigui-nyogui on vius. T’aixeques fet pols. Et fa mal obrir els ulls perquè has dormit mitja nit amb les lentilles posades i els texans embotonats, després d’haver arribat a casa vomitant pel carrer. Tot fa pudor a sucs gàstrics, especialment les teves rastes. El cervell et flota làbil en un mar de suro líquid. Tens les orelles sordes i tapades. El nas ple de mocs cristal·litzats…

Tanta petjada desbocada m’està mosquejant, així que trec el cap per la porta amagant un cos únicament cobert per calçotets. No hi ha ningú. Al cap d’un minut veig pujar un poli amb unes grotesques botes de goma negra dissenyades per esclafar. Li pregunto que què passa, i em contesta secament: “Someone died upstairs”. Collons! El cervell se’m gira de cop. El vehí la ha palmat. Per assegurar-me’n li pregunto si és “the fat guy”, el gordo, i ell assenteix amb el cap. El pobre toxicòman que unes setmanes abans havia provocat les goteres que van xopar el meu llit ja no és més. Fortíssim. Provablement ha finat sobre la meva habitació mentre el meu organisme dormia la mona despreocupat i amb la boca babejant ressaca.

Torno al llit i reflexiono sobre el que acaba de passar. Sento una profunda pena pel pobre home i la paupèrrima situació en la que ha acabat els seus dies. Se’m fa present allò que sempre es diu en els funerals, que no som res, però res de res, i que tots hem de morir un dia o altre… Que tot això que ens envolta és molt raro si es mira fredament i des de fora… Però de seguida reequilibro el meu pessimisme relativista pensant en com George Steiner diu de Shakespeare que la seva obra no pot ser considerada pura tragèdia perquè el dramaturg britànic sap, millor que ningú, que “quan en una habitació hi mor una persona, a la de sota n’hi neix una altra”. Estar involucrat en la vida, ser-hi a dins, empantanagat, sentir com es desenrotlla en altibaixos més o menys melòdics, això és el que ens pot fer oblidar la complicada circumstància existencial en la que som posats en aquest corredor de la mort. Fa dues setmanes l’Ivan, el director de fotografia del meu curt, va tenir un fill. Parlant amb ell tinc la impressió de que el noi no podria ser més feliç, i entenc més clarament que mai que aquest món és anguniós i meravellós alhora, una noria de plenitut i buidor.

Afortunadament, entre l’aspirina que ha activat la circulació dels meus capil·lars cerebrals, la mundaneitat tragicòmica de Shakespeare, i la perspectiva d’una situació sempre empitjorable, acabo essent transportat a un estat de ressaca melosa que em retorna al plàcid son del que m’ha despertat la mort.

5

La meva tendència a la paradoxa fa que compliqui el problema més simple fins a fer-lo irresoluble i treure’m de pollaguera. La mateixa capacitat que tinc per resoldre les coses la tinc per complicar-les. Desafortunadament estic equipat amb unes papil·les gustatives altament sensibles a l’amargor. També a la dolçor.

6

Dos dels meus actors, en Howard i en Charley, em conviden a una gala benèfica que es celebra al vell mig del financial district. Hi assisteixo sense tenir la menor idea de què m’hi espera. Arribo bastant tard i em dedico principalment a catar vi. La gent va mudada, però sense ostentar. Després de tres copes sense haver-me trobat encara amb els actors, m’adono que estic a la celebració del sisè aniversari de la tristíssima mort de Hallie Geier, una jove activista de causes humanitàries que fa sis anys va ser atropellada per un camió davant la seva casa a Queens. L’esperit de la Hallie desborda afecte i simpatia per tot allò que l’envolta, és transmissor de la clarividència d’una pre-adolescent que se sent incapaç d’entendre o acceptar la guerra i el dolor gratuït que tan sovint laceren el nostre món. Al llarg de la gala es llegeixen els poemes, i fins i tot es musiquen els escrits, que la Hallie va composar durant la seva breu estada entre nosaltres, un prodigi d’innocència, ingenuitat i puresa. Aquesta bona minyona enèrgica i optimista, que avui tindria divuit anys, va ser un regal de la natura als homes. La seva mirada transparent únicament li permetia veure la vida com una oportunitat per ajudar a tot aquell que poguès ser víctima d’una injustícia. Com si d’alguna manera persentís que havia de morir jove, la Hallie va diexar gran quantitat de dibuixos, versos i vídeos que cada any, pel dia del seu aniversari, s’exposen al públic a fi d’arribar al cor de tots els assistents a la celebració. Igual que el més gran dels herois, Aquil·leu, aquesta petita heroína també va tenir una vida curta però plena de sentit.

Després de múltiples copes de vi blanc i una sentida donació a la filantròpica causa, abandono la gala i me’n vaig a fer un tomb contemplatiu pels desèrtics carrers de Gotham escoltant Bach a través de l’Iphone, com mai faig. Al cap de poc em planto davant la Zona 0, on l’essència de les desaparegudes torres bessones encara es fa notar com un memebre fantasma. Les bigues que es col·loquen curosament per aixecar els nous edificis, estandarts renovats del capitalisme més salvatge, em fan pensar en el fust tort de la humanitat kantià del que Isaiah Berlin es va servir per descriure el pessimisme esperançat que sentia en relació a la naturalesa humana. Els homes estem torts, estabellem avions contra torres, iniciem guerres innecessàries, ens fem mal els uns als altres, però no per això hem de deixar d’intentar actuar amb rectitut. Inevitablement penso en la possibilitat redemptora de personetes com la Hallie, i tot plegat em fa adonar del que ja sabia: Que només l’amor ens pot salvar.

Però quan el meu esperit sembla satisfet i calmat amb la conclusió a la que ha arribat, el meu neuroticisme cotraataca tot fent-me oblidar de l’amor universal i encarant-me amb el d’Afrodita. La deesa reclama la seva part. Ni molt menys m’acosto a Hipòlit, però sí que tinc certa por a convertir-me en un pobre noi obsessionat per l’amor que busca les sagetes d’Eros ansiosament, en comptes d’esperar que se li clavin en el moment menys esperat. Puc avesar-me més o menys a sentir un amor tot-abarcador, però no puc forçar les meves emocions i sentiments particulars. Com a molt els puc intentar afinar i procurar que captin les freqüències adequades. Em cal paciència. Tot i així, comprenc que és només aquest amor afrodisíac el que em pot salvar, l’únic que pot acabar donant sentit a tot. És bonic tenir una revelació d’aquesta classe, que impulsa, eleva… Tan cursi com inapel·lable.

Les suites de Bach sonen prop dels meus timpans de la mà del mestre Rostropovich mentre em passejo pels voltants de l’esboranc. Les torres segueixen allà, incrustades en els seus respectius cràters. Els treballadors nocturs formiguejen entre els fonaments d’allò que un dia o altre acabarà esdevenint. La magnitut del lloc i del moment embarga. La música de Bach està composada per obrir la dimensió sublim de la realitat. El descans del Nova York financer, des d’on es mou l’economia mundial, és tens. El forat que tinc davant demostra que qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment. Suposo que el buit de les torres d’alguna manera és comparable al del meu interior, que també espera que s’hi construeixi altra vegada. Mai com fins aquest moment havies estat tan conscient de la necessitat que tens d’estimar i ser estimat. Oblida’t dels altres absoluts, només l’amor et pot desviar del camí que porta al precipici. Sé que no es pot tenir tot, però almenys ara tinc la certesa que hi ha una cosa que segur que vull que hi sigui. Encara que pot trigar molt en retornar, estic disposat a esperar i esperar-me tot el temps que faci falta… I fins llavors, eppur.

7

Avui he entés, per enèsima vegada, que no hi ha res a entendre, sinó simplement emocions i sentiments. Literatura poètica. Un Jo que es dissol. Penso en com la història de la Modernitat pot ser resseguida des del progressiu esvaïment del Jo. Com en anglès el Jo, l’I, sempre va en majúscula. Com Vila-Matas em va ensenyar a no dir mai Jo quan parlo alt. Literatura del Jo que ajuda a dissoldre la subjectivitat en paraules. Fer com Walser, dir-ho tot i desaparèixer. Sortir del mapa. Fondre’s amb els límits. Deixar-se seduïr per les emocions. Almenys intentar-ho. Parar, cesar algun dia d’escriure des d’un mateix i sobre un mateix. Escapar-se de la presó de l’Ego, perdre’s, donar-se, i sentir-se en comunió oceànica amb l’entorn.

8

En un Cafè del centre de Manhattan, amb Nova York circulant al voltant nostre, parlo amb Richard Sennett sobre Cafès, urbanisme i Europa… Cap al final de l’entrevista, aquest eminent sociòleg m’explica la seva manera d’entendre la narrativitat fent referència a la forma que té la gent de canviar les perspectives a mesura que va avançant en la seva vida, com un caleidoscopi en periòdica rotació. Insereix Joyce en la conversa, recordant com, en el seu ciclòpic Ulisses, es canvia de punt de vista constantment durant el dia-nit en què es segueix a Leopold Bloom. Em recomana que llegeixi a Joyce. M’ho apunto. Fa temps que em sento atret pel llegat de l’escriptor dublinès. Em sensibilitzo amb la idea que té Sennett de narrativitat i amb la seva admirable voluntat de posar-se sempre en el lloc dels altres, de constatar com cadascú veu la seva vida de forma diferent en funció de les circumstàncies i el moment en què es troba… Prendre consciència de com, en qualsevol moment, tot pot adquirir sentit, o perdre’l.

En Richard em fa entendre que oblidar-me una mica de tanta introspecció m’ajudaria a avançar. Dies després de l’entrevista, llegeixo les seves tesis sobre l’artesania, la formidable intenció que té l’animal laborans de fer les coses bé perquè sí, com a fi en si mateixes… Irremeiablement fa que em pregunti: Però què es el que pretenc fer bé Jo? La vida o la literatura? Anhelo el moment en què sigui capaç de fer bé les dues… Com a aprenent encara inexpert del “viure”, li demano consell lapidari al senyor Sennett, que em recomana ser pacient i persistent; també mantenir-me flexible, però no trencable. Afinat com la corda d’un violoncel. Ters, tens i tendre.