Fragmentari de Nova York

Surto de casa especialment habillat per marcar-me una de les meves esporàdiques nits de festa solitària per Brooklyn. Tenco la porta darrera meu i… La püüüüuuutaaa… M’he deixat les claus a dins! La meva companya de pis està assistint a un casament a Napa Valley, California, i només hi ha una manera d’entrar: trucant al landlord i que em vingui a obrir. Però ja són la una de la nit i, per molt que insisteixi, l’home no contesta. Sospito que sospita que m’he quedat tencat fora de casa, doncs no és la primera ni la segona vegada que el molesto per aquest motiu. Li deixo un missatge al contestador demanant-li que em truqui tan bon punt el senti. Seguidament truco a una amiga que viu a pocs carrers de casa per veure si em pot acollir en el seu apartament, però tampoc em contesta. Deixo un altre missatge al seu contestador. De cop i volta em veig tirat a la intempèire i sense aixopluc, però amb les mateixes ganes de sortir de farra que abans de l’incident, o més.

Em costa molt poc evocar la figura de Leopold Bloom i projectar-me en la nit com un aventurer que ho vol viure tot, sense pausa, sense respir, sense perdre el temps dormint. És així que decideixo anar al Union Pool, el bar de sempre, i fer unes birretes mentre penso en com encarar la curiosa foscor que tinc per davant. Mentre hi faig cap rebo una trucada de la Carolina que s’apidada de mi i m’ofereix el sofà del seu menjador, però ja és massa tard, la decisió ha estat presa. Nit en blanc. Empalme neoiorquí s’ha dit.

*******

Després de dues cerveses PBR al Union Pool passo per un bar el nom del qual no puc recordar… Dos whiskies barats després m’inmiscueixo en una festa de disfresses privada que resulta ser de galls, i de la que marxo acollonit per la multitut de mirades lascives… Faig un Sportsman de rigor al Levee, i corono la ruta dels bars en el Woods, un local de moda sota el pont de Williamsburg, on li acabaré de fotre hòstia al fetge.

Només d’entrar em trobo una afro pelussa immensa al davant. No puc evitar palpar tan mastodòntica bola de pèl. El seu portador es gira i em demana explicacions. No en tinc. Detecta les meves rastes i me n’estira una. Es desperta la seva curiositat. Comença la ronda de preguntes: Són el teu cabell de veritat? Quant de temps fa que te les deixes crèixer? Es poden rentar? Cada vegada que surto almenys tres persones em plantejen aquestes mateixes questions. Com que la música està molt alta, em veig obligat a contestar a crits al micròfon humà que tinc davant: Sí! Cinc anys! Sí! … Tot seguit demano una PBR i m’assento en un racó fosc on penso que no puc, que no vull evitar prendre’m aquesta nit com un experiment literari. Escriuré a raig a l’I-phone i m’ho enviaré per mail quan acabi el meu periple. Aquí ho tenim:

——-

Abans de començar a prendre notes en aquest telèfon hi llegeixo un mail on la sempre perceptiva i delicada Raquel acaba aconsellant-me que em cuidi. Sap que estic perdudíssim. Decideixo fer-li cas. A partir d’ara només demanaré Budweiser i Jameson on the rocks… Prou PBR i Whisky barat, almenys per una nit.

Veig que la solitut és la única via per intentar entendre’s a un mateix, però tot i així, no m’entenc. No hi ha manera. Suposo que si alguna cosa hi ha a entendre és que un mai es podrà auto-comprendre completament. I sempre estem allà mateix…

El meu cos no és res excepcional, simplement aguanta i em porta.

Amb un I-phone i una targeta de crèdit en tinc prou, no necessito res més per sobreviure a la nit.

Fa temps que tinc l’horari girat. Porto dies trist…. Molt tencat a casa i a dintre meu.

T’encanta sortir, eh, cabró… Disfrutes emborratxan-te i fumant salvatgement… Sempre t’ha agradat… Encara t’agrada “desfasssaaaar”, que deia en Martí 40 quan tenieu 17 anys. Per autojustificar-te, sempre et dius que serveix per fer catarsi, que fins i tot Sèneca recomanava tajar-se a lo loco de tan en tan per fer una purga i deixar-ho anar tot… Però prova d’explicar-li al teu fetge això, i a les teves neurones, i als teus pulmons… Que t’etzibaràn un cop de puny a l’ull.

No fas gairebé res en els bars quan surts sol, principalment et dediques a observar el panorama des d’una cantonada i amb els ulls molt oberts, com un mussol.

M’agrada estar en el mogollón, on hi ha el merder, i un cop allà aïllar-me per provar inútilment d’assolir certa ataraxia.

Després de contestar un missatge de text amb el móbil penses en tot el que has arribat a escriure en llibretetes, mails o paperets, i en com tot això et deurà representar algun dia… Un pensament que et fa recordar allò que Proust va dir contra Saint-Beuve: Que a un escriptor no se’l pot jutjar per les seves cartes, converses i anècdotes, doncs aquest no és el mateix de cara a fora que de cara a si mateix. A un autor se l’ha de jutjar només per la seva obra, que és on es diuen les veritats. No puc subscriure més aquest pensament, tot i que seria més feliç si no fos així, si realment poguès ser el que vulgués de cares a tot i a tothom. Per assolir tal proesa existencial només es pot començar essent-se fidel i sincer a un mateix. En aquest sentit, coincideixo amb el que Fellini li fa dir a Guido a 8 ½: “La felicitat consisteix en poder dir la veritat sense fer mal a ningú”. Suposo que l’art és un canal a través del qual es pot dir la veritat en relació al que un és, sense ofendre gaire, fins i tot, de vegades, proporcionant un lleu plaer…

Sol, tinc la sensació que el temps passa més lent, que visc més… Tot i que ràpidament perdo la mesura de la realitat. Tendeixo a l’onanisme, a la totemització fàl·lica del meu Ego. Però és que algú dubta que estic més sol que la una? Jo no. La maledicció del dir “Jo” retorna cada vegada que dic “Jo”. Encara que em consideri un subjecte policèntirc sempre acabo parlant des d’algun reducte del meu feix d’Egos, fent ús d’algún dels meus atributs circumstancials. Menys mal que no tot el que dic aquí és cert…

Tracta de tractar-me de tu, em diu el meu Jo… Però a qui es refereix?

Parlo massa de mi mateix i em fa por. No sé sortir de del meu interior. Per tranquil·litzar-me m’aferro a la frase que un dia em va dir en Xavier: “Escolta’t a tu mateix i sabràs què pensen els altres…”. Espero que tant d’onanisme públic almenys li pugui servir a algú que es senti proper a les meves contradiccions internes, i potser li permeti ser menys hipòcrita amb sí mateix al identificar-se com mon semblable, mon frère. No tinc intenció de despertar a ningú que no sigui a mi, suposo que pretenc descobrir-me i mostrar-me tal com sóc, encara que sigui a través de l’autoficció autorreferencial. És aquesta actitut tal vegada comparable amb l’exhibicionisme cínic de Diògenes de Sinope? Millor que comenci a callar…

“Segueix, estimat germà, reflexionant, buscant, reunint, composant, escrivint, sense preocupar-te dels demés. Cal escriure tal com es viu, en principi per a un mateix, i només després també per a les persones que ens són afins”. Li diu Goethe al seu germà, al seu semblant…

L’onanisne és plaent, però sovint també frustrant. Hi ha desig només parcialment satisfet, encara que, com diu Woody Allen, es tracti de practicar sexe amb una persona a la que realment s’estima… En qualsevol cas, la meva radical aversió al narcisisme, i el seny que duc incrustat en el front, fan que la meva autoestima sempre arrastri un llast més que suficient…

Es porten els tirants. Ho veig a diari. Els tirants queden més bé quan són innecessaris.

El poetar, el poema, el poeta. El paraular la realitat que ens és donada. El boig que accepta la seva subjectivitat com a part del no-res i es transforma en món. Fer d’artesà de la paraula, aquest mitjà que ens uneix i alhora ens separa, el que ens entrelliga com a humans… Hi ha res més alt? Si cal, em quedaré cec.

HIC ET NUNC intens.

A les 4 decideixo assaltar Manhattan.

Al Yaffa Café faig una parada estratègica. Reescric una mica el que he escrit grollerament a l’I-phone i prenc notes en uns papers que em subministra el camarer.

ººººººº

Bueno, bueno, bueno… Finalment em trobo on no m’estranya que em trobi a aquestes altures nocturnes. Al Yaffa Café a les 5:15 de la matinada. Aquest lloc no pot ser més kitsch. La tapisseria de les butaques combina pell de lleopard amb pell de zebra, ambdues sintètiques. Les taules estàn folrades d’hologrames geomètrics de color vermell. El terra és una moqueta lilosa, i les parets estàn recobertes d’un paper abarrotat de fruites i flors. Motius orientals decoren els gerros i les figuretes de porcellana cutríssimes que coronen totes les tarimes del local… Hi estic bé. Sona Bob Dylan: The times they are a changin’. Menjo una truita amb patates, que no de patates. No és que siguin precisament bones, però me les menjo amb gana. El servei és extremadament amable i m’acull hospitalàriament en el meu deambular noctàmbul. Em dónen el boli i els paperets de comanda sobre els que escric aquestes notes que no sé com cony passaré a net, això és un merder, com el meu cap… Vaig a devorar la truita, que, ara me n’adono, també porta una mica de carbassó tallat molt petit.

L’aigua de l’aixeta és inefable.

Sempre hi ha el típic o la típica embolicant coberts amb toballons confinat en una cantonada. La noia que ho fa aquí és de bon veure, i s’ho pren amb molta parsimònia.

Es va fent de dia fora del Yaffa Café. Sona David Bowie: Major Tom. Sempre confonc el nom de David Bowie amb el de Bob Dylan. Seré llerdu…

El ketchup me li fot llesca marinera a l’estòmac. El meu paladar no pot estar més indignat.

I aquí em tinc, posant pestanyes i parpelles de Proust mentre miro a la gent entrar. Gent amb roba rara, que torna de festa i demana cafè, no entenc perquè. Ara també en demanaré un doncs, no seré menys…

A Nova York hi ha tanta raresa que intentar ser raro no és, de cap manera, considerat estrany. Tot canvia massa ràpid, no hi ha temps per res… Tot flueix, res permaneix… Lao-Tse. Heràclit. Quins dels dos citaries aquí? Heràclit no? Heràclit va. El Logos i el Tao discorren en paral·lel… El canvi permanent és immutable.

Són les 7 i la son em comença a envair. El meu cap està bastant buit. Demano que em reomplin el café i llegeixo el Village Voice. Entra un home a portar pa. Em sento cansat.

Pago. 10 $, propina inclosa. Decideixo anar a veure com són els matins de Woody Allen… Internet em diu que viu al 118 E 70th Street, una direcció que provablement estigui equivocada.

+++++++

Línia verda. Tren 4. Local. El cafè americà és deplorable, no només pel gust, sinò sobretot pels seus efectes. Diga’m com et drogues i et diré qui ets, que deia Balzach… Pujo cap a l’Upper East Side. Encara acabré al Met…

El meu deambular és un errar.

Em pregunto, com sempre, pel sentit de tot… No arribo enlloc, com de costum… Cal descriure altra vegada la meva pèrdua?

Si em tallèssin les rastes, em sortiria sang. De petit vaig veure la pel·lícula Samsó i Dalila desenes de vegades, sol, a casa.

Recordo que en el viatge que vaig fer a Edimburg l’any passat, per aquestes mateixes dates, vaig viure una situació anàloga a la que visc avui… Tenia un tren a les 8 del matí i vaig decidir deixar les maletes guardades a la consigna de l’alberg amb la intenció de laberintejar per la ciutat de Hume tota la nit. Vaig tenir el privilegi d’admirar com, per aquelles latituts, la llum del Sol no s’acaba d’apagar mai durant l’estiu, i com el perfil dels edificis negres retallava siluetes punxegudes sobre l’horitzó daurat. Rememoro i revisc aquell dur aguantar-me sobre mi mateix a les 7 del matí, aquell cru i fred no poder més… El començar un dia nou sense haver posat punt i final a l’anterior, sense la pausa que atorga carta de naturalesa a la jornada següent.

Aquesta tarda m’he prodigat pel PS1 com un flipat, i m’he acabat cansant fins a l’extenuació de tant aguantar la pose de hipster. Exhaust, he fet una migdiada a les 11 de la nit, per això he sortit tan tard de casa. Per això estava atontat. Per això m’he deixat les claus a dins. Penso que narrar el meu recordar la visita al PS1, a aquestes altures de la nit, pot ser un bon gir narratiu que faci recomposar el caleidoscopi joyceà. Dit això, ara no em queda més remei que viatjar mentalment al PS1 durant la mitja hora que em queda de metro abans d’arribar a casa dels Allen.

:::::::

El PS1 és una mena de subcursal del MoMa a Queens, on només s’hi exposa l’art més rabiosament contemporani; un edifici carregat de vídeo experimental i tota mena d’objectes d’incomprensibilitat estimulant. Constato que el PS1 es la hòstia els dissabtes. A part de que hi ha una quantitat de bellesa femenina que un es pot cagar a sobre, hi ha una alta provabilitat d’acabar veient art ultracontemporani borratxo, una expèriencia espiritualment nutritiva que planteja tots els dubtes que hi pugui haver.

Surto del tumult de persones que ballen com sardines enllaunades al ritme d’LCD Soundsystem i parlo amb la Natasha, una noia russa que per casualitat resulta ser la meva veïna. Després de conversar una estona sobre art i de preguntar-me que què vull fer, que què vull fer, que què vull fer? Que no ho sé, no ho sé, no ho sé… Va i em diu que, al cap i a la fi, tot es redueix a saber on vols estar… Que on vull estar? Vull estar a l’Empordà, envoltat de mar, roques, vent i muntanyes. Voldria que els elements em toquèssin com a Holderlin, i assolir una bogeria divina que m’acabès destruïnt molt lentament i amb gentilesa.

Nens i avis es relacionen amb naturalitat al PS1. Es banyen a les piscinetes inflables. Estàn absolutament fora de lloc però alhora hi quadren perfectament. Aquí un hauria de ser molt normal-estàndard per ser considerat extravagant, i ni així. En aquests espais s’hi produeix l’habitual confusió entre extintor i obra d’art, que no te perquè ser dolenta, simplement es dóna, ho testifico. L’art éstà completament obert, ho pot ser tot, qualsevol cosa o acció; està passant. A través del vermell apaga-focs evoco com, en l’anyorada adolescència esbojarrada de l’Empordà, robavem extintors i feiem guerres dins les frondoses pinedes de Ventalló… Érem inconscientment gamberros. Em perdo en els records i ja no torno al PS1.

=======

Surto dels intestins ferroviaris en ple Upper East Side. Torno a la dimensió Leopoldiana i veig com la ciutat vertical floreix amb les primeres llums de la matinada, com un gira-sol exposat a la daurada brillantor lateral.

To bloom significa florir.

Nova York es ràpida, però els matins es desplaça lenta. Els taxis, més grocs que mai, van a poc a poc. Els carrers dormisquejen mig buits. Les lentilles em cremen i fan que vegi el vermell del semàfor gairebé tan vermell com els ulls que les porten. Badallo a fi de crear més llacrimal i no veure com se’m desprén la retina.

Dóna gust caminar gairebé sol pels carrers de Manhattan un diumenge a les 7 del matí. Es veu gent corrent, vagabunds despertant-se entre cartrons, mexicans treballant el que els americans no volen treballar… Al desplaçar-se amb mol·lusca lentitut un té temps de pensar en el mateix caminar a poc a poc, en la tensió de cada un dels tendons i músculs de les cames, en la tracció dels bessons i el percutir de les ròtules, en la pressió que suporten les ungles dels dits del peu, en el grau de concavitat de la seva planta, en el desgat que sofreixen les sabates, en el tipus de sola… Que pot ser de goma, d’espuma, de fusta…

L’abús que faig dels punts suspensius és abusiu… Mostra inequívoca de que moltes vegades no sé què dic, ni perquè dic el que dic quan ho dic… Sóc un anacolut amb potes, crònicament faltat de concordància amb el món i amb mi mateix.

Els coloms, habitualment sotmesos a l’estrès urbà, campen amplament sobre l’asfalt. Els pocs pardals que hi ha, volen baix, com mandrosos.

Em pregunto com seria l’existència sense nits, sense llits, sense descans… Sense somnis…

Ja en el carrer 70 i Lexington, són les 8 i encara tot va lent. Passo per davant de la que, se suposa, és la casa de Woody Allen. Me la miro amb atenció. Ok, vista està. Sembla que no hi ha ningú. Passo de llarg i vaig a parar a l’únic Cafè obert de la zona. Sona la veu, Frank Sinatra, i la seva rèplica contemporània, Michael Bublé. La sensació que transmeten ambdós crooners és apacible, perfecte per un diumenge al matí a la zona més pija de Nova York. La irreal placidesa amb què es pren un suc de taronja natural i orgànic en aquest lloc, pot fer sentir-se profundament complagut d’estar viu. Tot brilla com en una pel·lícula. Entra gent vestida d’esport. Van o venen de córrer a Central Park. Semblen feliços. Llegeixo el New York Times. Escruto la secció d’arts. Intueixo que em podria acostumar molt fàcilment a viure en aquestes condicions.

Un pare i una nena orientals entren acompanyats d’una tutora anglosaxona. Tots tres impol·luts i elegants, deixant un rastre de perfum per allà on passen. El pare porta mocasins enllustrats. La tutora li diu a la nena que necessita adquirir més vocabulari. Aquesta parla un anglès tan acurat que mereixeria les reverències de qualsevol Lord anglès; però sembla que per la tutora res és suficient. L’apreta, i la nena segueix. La dona és bastant vella, no podria ser la seva mare. Potser és la seva àvia. Ara apareix la mare, també oriental i elegant. Sofisticada. La pressumpta tutora ja no pot ser l’àvia, almenys genèticament. Semblen una família feliç. En aquest marc tot em sembla joiós. Cal recordar però, que l’alcohol i la cafeina encara corren alegrement per les meves venes.

Esperaré fins a les 11 per anar a la Frick Collection, ja que acabo de llegir que els diumenges l’entrada és gratuïta.

Decideixo anar a fer temps a Central Park, on veig gent caminant com boja, compulsivament, amb desfici. Van a “Caminar”. En el meu estat semi-ressacós i aturdit pel malestar inminent, em desplaço més lent que un nen petit amb tricicle.

Tot i estar fet pols, també es podria dir que és tanta l’energia que em dóna aquesta ciutat, que m’ha permès saltar-me una nit.

Pocs minuts després de les 11, sóc dels primers en entrar a la casa del senyor Frick, una barraqueta que ocupa una illa sencera davant del Parc Central… Com qui no vol la cosa, de sobte apareixen dos Vermeers en què el pintor de Delft mostra el misteri profund que subjau qualsevol escena quotidiana. No són cares ni mans el que representa, sinó els fotons que les satinen, de manera que aconsegueix esculpir magistralment la llum a través dels delicats rostres femenins i tot alló que irradien.

Havent deixat una part de l’ànima en els Vermeers, em trobo amb una carregada sala dedicada a Fragonard, i després amb el Greco, Piero della Francesca, Velàzquez, Holbein, Bellini, Tizià, Goya, Van Eyck, Ingres, Duccio, Renoir… Tot exposat exquisida i graciosament en les diferents sales del palauet on l’industrial de Pensilvania va passar els últims anys de la seva vida. Però el que més em toca de tan selecta col·lecció, el que més profundament em marca en plena ressaca, és l’autorretrat de Rembrandt Van Rijn. Les seves mans immenses, la presència senyorial, aquella mirada serena…

De lluny, sembla que el llenç em parli. M’hi acosto i, efectivament, em parla. Mantenim un diàleg breu però intens, i des de la magnanimitat que li concedeixen els segles d’experiència, assevera que cada artista té una forma diferent de florir, tan en l’art com en la vida. Em parla de perennitat i caducitat; de gent que triga més en arribar a la plenitut, i gent que menys; de desenvolupament prematur o ressaguer; persones d’eclosió prolongada, o esporàdica; del tremolor dels pètals i de les fulles, de la seva fràgil resistència, del seu caure i renèixer dins un cicle que es renova… Tot plegat em porta a pensar en la memorable imatge d’Homer quan diu que “com la de les fulles, tal és la naturalesa dels homes”. Som febles. Tots i cada un de nosaltres és una fràgil fulla a la mercè del vent, la pluja i el Sol. Tots florim d’una manera particular. No canyes, els homes som fulles pensants.

Naturaleses caducament sublims, d’una birllantor breu però cegadora, com la d’Aquil·leu; o perennement excepcionals, menys intensament lluents, però igualment admirables, com la d’Odisseu. Ulysses.

Surto de la barraca. Ja són la 1. Fa un Sol que peta. Em deshidrato per moments. Baixo al metro. A les 2 arribo a casa. Agafo la clau que el landlord ha amagat en un armari que hi ha a l’entrada…