Procrastination
2 abril 2010 per Pau Guinart
1
Els començaments poden ser molt complicats. SĂłn importantĂssims, ho condicionen tot. Fa set mesos que estic a Nova York i no hi ha hagut dia que no haig pensat en començar a escriure. Cada vegada que ho he intentat però, m’ha semblat que no era el moment adeqĂĽat, que no estava prou inspirat, que no havia tingut prou temps per perdre abans de posar-m’hi, que no m’havia pogut posar el vestit de l’assaig, que no, no… i que per això mai estava prou preparat per començar bĂ©. Escriure per escirue… millor no escriure. I ha estat aixĂ, a base d’anar-ho deixant per mĂ©s endavant, que han passat set mesos i no he consolidat ni una sola lĂnia del que havia de ser el meu segon Fragmentari de Nova York. Però avui, 27 de Febrer, m’he agafat el cap amb les mans, apretat els dits contra el crani, estirat els cabells entre els dits, i he decidit enfrontar-me a mi mateix.
2
Del llatà pro, endavant, i crastinus, referent al demà , ve el verb procrastinar. Arreglar l’habitació, fer punta als llà pissos, dutxar-se, fer cafè, te, cuinar, anar a còrrer, buscar alguna cosa a la nevera, netejar la nevera… qualsevol cosa que comporti acabar fent els treballs i estudiant la nit abans és sinònim de procrastinació. Romanceria. Postergació. Esperar que en un futur sine die, ideal, quan la motivació i la inspiració rajarà n a dojo, tot es solucionarà per sà sol. Que el món i nosaltres mateixos realitzarem les nostres potencialitats completament.
3
Postergar tambĂ© vol dir denegar a algĂş una cosa que es mereix per concedir-la a algĂş altre que no se la mereix, o que se la mereix menys. Precisament això Ă©s el que li va passar a Ajax, el gran guerrer grec a qui no va ser concedida l’armadura d’Aquil·les, degut a que Agamèmnon va decidir atorgar tan preuat trofeu de guerra a Odisseu. Freud creia que alguns mites trĂ gics grecs estaven inscrits en el nostre subconscient, doncs sĂłn arquetĂpics i representen certa dimensiĂł de la psique humana. La teorĂa psicoanalĂtica diu que el primer pas per superar les dificultats derivades de les rebuscades formes de l’à nima i posar-nos d’acord amb les nostres pulsions, Ă©s acceptar-les, entendre-les i canalitzar-les. Ajax va intentar matar als seus aliats grecs quan va veure que no l’havien premiat amb el que es mereixia, i, al no aconseguir-ho, va decidir aniquilar-se a sĂ mateix. A vegades fa tanta mandra enfrontar-se a una realitat incomprensiblement adversa, sembla tan inĂątil, que fugir-ne pot ser la millor opciĂł.
4
No aconseguir el que un s’espera del mĂłn, fins i tot el que un s’espera d’un mateix, provoca desĂdia, i la desĂdia porta rĂ pidament a la postergaciĂł. SĂ, tinc un greu problema de procrastinaciĂł. Miro el correu, llegeixo els diaris, em mossego les ungles, menjo una mandarina, escric una llista de coses a fer… i al final me’n vaig al Cafè perquè allĂ estarĂ© bĂ© i la cafeĂŻna farĂ que em vinguin totes les idees de cop. Però quan hi arribo em dedico a llegir un llibre que m’he emportat pel metro, i desprĂ©s miro els diaris i el correu altra vegada, i busco tota classe de xorrades al Google… Internet Ă©s un instrument de procrastinaciĂł descomunal. Aquest text ha estat escrit en lluita titĂ nica contra els impulsos postergadors que habiten en les profunditats del meu ser. Però ara, conscient de les meves debilitats, m’emplaço a mi mateix a escriure els subsegĂĽents Fragmentaris en Cafès sense Wi-Fi, perquè, com deia el precepte que fa unes setmanes va sortir de dins una galeta de la fortuna xinesa: “NomĂ©s deixa per demĂ allò que no et faria res morir sense haver fet”. Hi ha tantes coses que m’agradaria fer abans de morir…
5
-Què t’agradaria ser si tornèssis a nèixer?
-Jo mateix, però completament.
Xavier Cercas
6
AquĂ avanço, com puc, a poc a poc. Veig que la meva escriptura estĂ rovelladĂssima, que no paro de recòrrer al recurs fĂ cil de l’autoflagelació… però DĂ©u em guard de procastinar ara, desprĂ©s del que porto escrit. Suposo que el que estic intentant fer Ă©s una mena de captatio benevolentiae camuflat, mostrar-me feble i desorientat per propiciar que el lector s’identifiqui amb la meva circumstĂ ncia i es mostri mĂ©s receptiu, mĂ©s condescendent amb les moltes febleses del meu discurs. Però, de fet, tampoc Ă©s que procrastini tant, simplement Ă©s que fins ara he estat molt enfeinat i no he tingut prou temps lliure com per poder-me dedicar a escriure. Ja ho deia l’Avi Stòtil, que per crear calia tenir temps lliure, o almenys suficient temps per perdre com per acabar sentint-se culpable i finalment posar-s’hi. Ahir, per exemple, vaig tenir la tarda lliure, però vaig decidir anar al Metropolitan Museum en busca de les muses. Vaig trobar inspiraciĂł sĂ, i de fet vaig decidir començar el segon Fragmentari llavors. Estava tan enardit per les magnĂfiques obres d’art grec, egipci i mesopotami, que fins i tot el vaig començar a escriure a la llibreta que portava. I, de fet, vaig anotar coses molt millors que el que he escrit fins ara, però com que m’ha agafat aquest rampell antiprorcastinatiu, encara no les he mirat. Però ara ho farĂ©. Ara va en serio.
7
I torno a procrastinar. Em costa tant posar-m’hi, que he decidit transcriure unes notes que vaig prendre a Londres l’any passat i que han aparegut misterisoament dins la llibreta que ahir em vaig emportar al Met.
Estava jo assegut en un Starbucks de la capital anglesa, al costat d’una finestra immensa, mirant la gent passar. Passaven persones de tota classe, de tots colors i maneres. Passaven tambĂ© autobusos vermells de dos pisos, taxis boteruts i cotxes esquerrans. Bicis. Passava de tot, la ciutat circulava davant meu i jo la mirava. M’atreia el fluxe, la renovaciĂł. I tot allò concordava amb una ensenyança del budisme zen, d’aquelles tan zen, que exhorta a l’aprenent a passar-se hores mirant com baixa un riu. Un riu baixa de moltes maneres, els matisos es succeeixen. Els canvis poden ser mĂnims. La corrent es pot accelerar, es formen remolins, el color es transforma. L’aigua s’enterboleix i s’aclareix. El carrer fa el mateix. Les persones que hi circulen vesteixen i es mouen de mil maneres. CadascĂş tĂ© el seu caminar caracterĂstic, cada individuu tĂ© una forma diferent de discòrrer pels camins de l’existència.
HonorĂ© de Balzac va intentar glosar les principals fisiologies del caminar, però no se’n va ensortir gaire. Potser era una empresa massa ambiciosa. Potser perquè la fisiologia del discòrrer Ă©s una qĂĽestiĂł massa complexa. No Ă©s nomĂ©s la motricitat i els mecanismes corporals en funcionament, Ă©s sobretot l’estil, el gest, el pas de chat. L’obscur i fragmentat HerĂ clit va fer del moviment la seva filosofia, la seva crematĂstica cosmogonĂa. És difĂcil captar en un estat estable allò que es mou i es renova constantment. El cubisme es va trencar quan va intentar baixar les escales. Les aigĂĽes estancades es podreixen. Si trobes al Buda, mata’l.
8
Esque no puc parar de procrastinar. És tanta la mandra que em fa posar-m’hi que copiaré, aquesta vegada literalment, unes altres notes que he trobat en una altra llibreta, bastant més recents, i també escrites a Londres.
Arribo a les 8 del matà i vaig a la National Gallery. Em passejo per les sales rà pid i sense cap ordre. De sobte em trobo amb l’autorretrat de Salvator Rosa. Té una irònica expressió de desconfiança. Sembla que es coneix suficientment a sà mateix com per saber que es pot autosorprendre. Potser aquesta no és exactament la impressió que l’artista volia provocar, però el que és gairebé segur és que no es un retrat autocomplaent. Sóc gilipolles. I’m bècil. Em veig diminut, frà gil i errant com casi sempre. No em sé exprimir i m’agradaria arribar als nivells d’excel·lència i finesa dels artistes del Renaixement, però veig que no avanço. Estic estancat. Penso que només a través de l’escriptura em sento capacitat per ascendir fins a cert nivell de redempció, però la tinc tan oblidada…
Et tenia oblidada, però havent vist Leonardo, Miquel Ă€ngel, Guirchino, Rafael, TiziĂ , Van Gogh, Monet, Daumier, i tants altres, se m’ha inflamat l’esperit de tal manera que he decidit reprendre la literatura fragmentĂ ria altra vegada. AquĂ, a la National Gallery de Londres, comença el meu segon Fragmentari de Nova York. NecessitarĂ© aĂŻllament, solitut i certa melancolia.
Torno a mirar a Salvator Rosa i veig que sostĂ© una tauleta de pedra on s’hi pot llegir en llatĂ: “Calla, a no ser que el que tinguis a dir sigui millor que el silenci”. És el retrat d’un estoic. Em fa grĂ cia perquè em sembla que s’assembla a mi, que d’aquĂ a uns anys podria ser com ell. Mira de costat i trist, com reconsumit, una dimensiĂł que vull superar.
Aquest va ser un altre intent frustrat, un més entre tants altres simulacres de començament. En aquella ocasió la procrastinació va tornar a vèncer amparant-se en l’estoicisme del pintor napolità . Em provoca cert desconcert i autodesconfiança veure amb quanta facilitat el meu escribent intern imposa el seu clà ssic “preferiria no fer-ho”.
9
Al final he fet un Fragmentari desubicat, procrastinat, desplaçat. El meu primer Fragmentari de Nova York bĂ sicament ha tingut lloc a Londres. Ha estat una mena de fenomenologia de la mandra. Però suposo que hauria d’estar content, he superat la procastinaciĂł procastinant, l’he vençut amb les seves pròpies armes. Tot i aixĂ, no ho estic. Suposo que la Ăşnica sol·luciĂł vertadera a la procrastinaciĂł Ă©s acabar els projectes. Aquest començament fet de principis frustrats no Ă©s mĂ©s que una altra forma d’iniciar el meu segon periple literari per Nova York, ciutat dels somnis, tambĂ© epicentre mundial dels somins truncats. Com tothom, intentarĂ© viure el meu somni.