PECAGÚS

Diumenge passat el programa de TV3, “Trenta minuts” va presentar el reportatge “Un dels nostres”. Pretenia glosar la figura del primer ministre Silvio Berlusconi, des del punt de vista dels seus partidaris. Des de fa 15 anys, domina la política italiana. Sempre m’ha encuriosit com aquest personatge tan polèmic pot presidir un país com Itàlia. Un dels grans països d’Europa, membre del G-8, referent mundial en molts aspectes. Com Itàlia, tan propera a Catalunya, podia ser presidida per un “impresentable”, “cràpula”, “neofeixista”, “mafiós”, “patètic”, i un llarg reguitzell d’adjectius a cadascun més galdós?

Però veiem-ho des d’una altra òptica. Pels seus partidaris és un referent de bona gestió, és un “home fet a si mateix”, és “algú que ha començat des de zero” i que ha triomfat en els negocis. Certament, encara a Catalunya ser emprenedor o empresari encara està mal vist. És algú que comunica bé i que té grans dots de lideratge, amb un missatge clar i directe. L’Esquerra italiana (“la Sinistra”) es mostra dividida i només li fa atacs personals. Pels seus partidaris això desacredita la pròpia Esquerra.

L’únic argument d’una oposició que vol governar ha de ser la vida privada? Berlusconi té una conducta lamentable, detestable, amb judicis oberts, sota sospita permanent, però l’oposició italiana no té més arguments per oferir? Realment calen propostes i no centrar-se només en la persona. Un dirigent ha d’actuar d’acord a la llei, ser honest i a més semblar-ho, però també cal saber gestionar i els projectes s’han de contraposar. Cal oferir alternatives. Tant de bo, Itàlia sigui capaç de trobar-les.