PECAGÚS

La gran manifestació del 10-J de 2010 a Barcelona va ser un gran catarsi de tot el catalanisme. Tot i que va costar posar d’acord els partits, finalment sota un lema comú i liderat per les institucions, tothom es va posar d’acord en una reivindicació clara i concreta. Som una Nació i no acceptem les retallades constitucionals. Tal dia ha fet un any. Per celebrar-ho Òmnium Cultural, una prestigiosa i voluntarista institució, ha fet una proposta certament agosarada d’insubmissió fiscal. Cap més passa.

Per altra banda, Convergència i Unió ha arrasat en les dues darreres eleccions, autonòmiques i municipals, i sembla que hauria de liderar tot aquest procés d’indignació (perdoneu per la paraula) contra el centralisme anul·lador d’Espanya. El president Pujol escriu llibres independentistes i el President Mas es declara (personalment) favorable a l’autodeterminació.

De l’altre principal partit català, el PSC, res de nou. Ha renunciat al país en favor dels interessos del partit (PSOE). Els 25 diputats catalans no estan per la feina.

Però tornem a CiU. Els resultats electorals l’avalen i el gran poder municipal i a la Generalitat la legitimen per agafar el rol de lideratge reivindicatiu. Doncs bé, què ha fet fins ara? Primer, remetre’ns a les eleccions generals. I la seva estratègia? La de sempre, pactisme modernitzat. Peix al cove. Garantir l’estabilitat. Influir. Amb 8, 10, 12 diputats volen garantir els interessos de Catalunya i demanaran un succedani de concert econòmic (el que als bascos i navarresos se’ls reconeix, per cert) i que en diran “Pacte Fiscal”. Noble intent. Ara bé si algú (el PP) té majoria absoluta, llavors no hi podran fer res. Un ministeri, tal vegada? Minso objectiu. Influir a Madrid? És el de sempre, anar a Madrid a pidolar les engrunes. Peix al cove, en versió 2.0. Aquesta pel·lícula ja l’hem vist.