PECAGÚS

L’altre dia dinant amb un amic emprenedor em comentava, “Pere, hem de muntar un negoci!!”. És una persona dinàmica, enginyosa, vinculada al món de la construcció que sempre li agrada fer bullir l’olla en aquest sentit i entre altres aficions, compartim l’interès per l’economia i l’empresa. La veritat és que el panorama no és massa encoratjador. Tot són males notícies. La Borsa es desploma. La banca no deixa anar un “duro”. Cada dia el menú a la premsa són ERO’s, concursos de creditors, tancaments, protestes, retallades, Grècia, etc. No es salva ni el sector públic. Anys enrere un sinònim de seguretat. Avui en dia, en fallida tècnica. I en tot això, què fem? La veritat és que allò que mai ens haguéssim imaginat, emigrar, potser ara és una opció a plantejar-se.

Però, tornem al meu dinar. Em resistia al fatalisme. Hem de fer quelcom, què li podia contestar al meu amic? Sense dubte l’entorn no és bo, però els bons manuals (o alguns visionaris) diuen que les crisi són èpoques d’oportunitats i on hi ha una necessitat, sempre pot sorgir un negoci.

Volia contestar quelcom i vaig donar-hi alguna volta mentre ens portaven una copa de cava per aperitiu. El mercat nacional (català o espanyol, aquí tant hi fot…) està estancat, deprimit, en qualsevol sector que vulguem anar. El consum intern no revifa. Hi ha sensació de saturació de tot plegat, d’excés d’oferta. Per tant, penso que cal pensar en anar fora. Cal orientar l’estratègia doncs en l’exportació. Cal vendre fora.

Però, què podem oferir al món? Som un país occidental. Tenim (teníem…) un nivell de vida elevat. Car. Els costos salarials són massa elevats i les companyies multinacionals que anys enrere es van instal.lar a casa nostra ara estan marxant. Deslocalitzar, és un verb que no coneixíem i que ara tots declinem. Calia buscar el nostre avantatge competitiu a nivell de país. Quelcom que no es pogués deslocalitzar. Malauradament la tecnologia avui dia viatja i tot es pot copiar. A més la deixadesa del nostre sistema educatiu, fa que ens hàgim centrat més en els drets que no pas en seguir innovant. Poca innovació, costos elevats, minsa competitivitat.

 Sabia que hem d’exportar però què? Cal buscar un avantatge competitiu sostenible al llarg del temps. Vaig pensar que la terra, el clima, les condicions no són deslocalitzables. Els sectors agroalimentaris, agrícoles, el turisme (fugint dels mercats tradicionals) això no s’ho poden emportar a Vietnam, sí que ho són malauradament amb la fabricació d’automòbils, les motos de trial, les pantalles de plasma o els béns d’equip.

Vendre productes de la terra a nínxols de mercat, a països exòtics, emergents, productes amb valor afegit i que s’associïn a la dieta mediterrània, a la nostra cultura, als nostres valors culinaris, amb referència a alguns patums gastronòmiques ben conegudes arreu. Potser no és un negoci glamurós, tampoc és tecnològic, però és una oportunitat. Això no ens ho poden treure, ni copiar i penso que hi ha mercats immensos, quasi verges, esperant-nos. Els italians fa temps que ho saben, i han sabut vendre com a seu l’oli com un producte exclusiu. Un oli, per cert, comprat a Andalusia.

Hi donaré alguna volta més…