PECAGÚS

L’actual rei d’Espanya deia fa poc que “la justícia és igual per a tothom”. Realment surt car un personatge així per només dir obvietats. Ara bé, no parlaré avui del rei sinó dels diferents graus d’assumpció de responsabilitats en situacions similars. Vegem 3 casos:

Cas #1. Si vostè ha contret deutes, aquests s’han de tornar. Ha de pagar-los i en cas que no pugui, el més probable és que acabi sent executat, embargat o que no es pugui desempallegar mai de la responsabilitat personal. En aquest cas, com a persona física haurà de respondre amb els seus béns dels possibles deutes. Malauradament no tenim una legislació gaire progressista en aquest sentit. En molts països, si vostè té una hipoteca i no la pot pagar, pot tornar el bé hipotecat (la coneguda “dació en pagament”) i el deute quedaria cancel·lat. Això en aquest país no passa. Alguns diuen que la dació en pagament faria contraure a la gent més deutes i que això portaria a la fallida del sistema financer. Bé, això ja ho tenim actualment…

Cas #2. Si vostè té una empresa, el nivell de responsabilitat ja queda més difós. Si vostè és soci d’una empresa, la seva responsabilitat queda limitada al capital social. Aquest és un principi fonamental del capitalisme. Actualment es poden constituir societats limitades per 3.000 euros. La responsabilitat queda limitada al capital aportat. Això està bé. Ara bé, qui regeix i gestiona l’empresa és la direcció o “l’administrador”, com l’anomena la llei. En cas d’insolvència empresarial, la responsabilitat de l’administrador només queda afectada en cas de “mala fe”. Si es demostra engany o frau en el jutjat,  llavors l’administrador respondria amb el seu patrimoni dels deutes societaris. Substancial diferència amb el cas #1, una persona física que té deutes romandrà tota la vida amb els deutes; en el cas #2, si l’empresa fa fallida i es dissol, els crèdits es perden i la  responsabilitat es dissol també. Bona nit i tapa’t.

Cas #3. Portes un país o un ajuntament a la ruïna i te’n vas de franc. Quina responsabilitat tenen els dirigents polítics? No estic parlant dels casos que la premsa en va plena. No estic parlant de presumptes delinqüents, alguns d’ells expresidents de comunitats autònomes molt properes,  membres de la reialesa o de la burgesia barcelonina. Ja respondran davant la justícia de les seves malifetes.

Estic parlant de quan fas un diagnòstic erroni de la magnitud de la crisi, quan dius que les caixes d’estalvi són “sòlides, solvents i un referent mundial” poc abans de fer fallida, o quan crees un dèficit majúscul: et poses a construir aeroports enmig dels erms, et poses a fer dessaladores inútils, macro-edificis per a administracions territorials de tercera, carreteres que no van enlloc o enllaces amb Alta Velocitat ciutats sense-passatgers; dónes rendes per afavorir la ganduleria, o et poses a obrir delegacions pseudo-comercials per col·locar el germà tanoca. I en tinc més, quan surts dels govern tot és culpa dels nous que han entrat i han intentat arreglar el desgavell. I la millor dels millors, indultes banquers condemnats per la justícia el dia abans de marxar.

Direu que aquests dirigents (d’aquí i d’allà) ja han pagat un preu polític. No hi estic d’acord. Cal exigir responsabilitats, de la mateixa manera que el govern islandès fou fulminat i el seu cap i els principals banquers van ser processats o que el governador del banc central suís va dimitir perquè la seva dona es va enriquir gràcies a informació privilegiada. Cal que els governants paguin per la seva mala gestió. I no em refereixo a un desterrament daurat al Senat. No n’hi ha prou en perdre molts i molts escons. No n’hi ha prou en voler semblar la Renovació canviant de maquillatge o de discurs. No n’hi ha prou en fer una passa enrere i seguir controlant rere les bambolines. Cal exigir responsabilitats, i com passaria a l’empresa o a un particular, que responguin amb el seu patrimoni present o futur. Gestors irresponsables o Visca Islàndia?