Tancaments
21 abril 2013 per Pere Casé Agustí
Un tancament empresarial sempre és un fet traumàtic, sovint polèmic i certament trist. En poques ocasions, el tancament és un procés senzill i on queda tot pagat. Als impagaments i promeses incomplertes s’hi pot afegir les inevitables “faltes de comunicació” o “malentesos” que tendeixen a enterbolir el procés de tancament.
Pensàvem que érem rics i la crisi ha posat al descobert la feblesa del nostre sistema econòmic. Talment com si marea hagués baixat, hem descobert que la quilla del nostre vaixell econòmic estava ben corcada i amb unes profundes vies d’aigua. Segurament algú dirà que hem estirat més el braç que la màniga i possiblement no li faltarà part de raó. El més liberals, diuen que la “mà invisible” del mercat posa a tothom al seu lloc i que és el destí. Els més intervencionistes ho nacionalitzarien tot amb els diners del altres, és clar. Què voleu que us digui? No ho veig del tot clar.
A les comarques de Girona, teníem una economia rica i diversificada, basada en tot un mosaic de pimes escampades per una varietat de sectors, amb un equilibri entre indústria, serveis i sector primari. Cada dia, però més empreses tanquen i el degoteig és constant. Durant aquests anys de crisi, hem vist com es va esmicolant indústries i comerços. Els carrers són un ventall de persianes abaixades i rètols empolsats buscant compradors o alguna cosa que s’hi assembli. Els polígons industrials foten pena.
Tornant a l’inici, estic segur que en tota aquesta crisi s’endurà moltes empreses viables que en altres circumstàncies menys traumàtiques de ben segur haguessin pogut resistir i ser viables. Empreses industrials, exportadores, amb productes innovadors, que creàvem ocupació, en altre temps visitades per polítics s’hi feien fotografies, que tributaven i cotitzaven, que tenien una responsabilitat social envers el territori, etc. Una empresa de 20-30 treballadors que tanca és molt difícil que pugui renéixer. L’emprenedoria és una solució només parcial i sovint té el caràcter de subsistència individual. Muntar un bar o una casa de turisme rural, tot i que noble i necessari, no és pas la solució a l’economia catalana. No obstant millor un emprenedor (o molts) que un aturat, ara bé el teixit destruït costarà reconstruir-lo de nou. S’haguessin pogut evitar tants tancaments d’empreses? Potser no, altres potser sí. Es injust, però, és la cruel llei del mercat. Només podem assistir com a espectadors o actors convidats a aquesta tragèdia?