PECAGÚS

Ells en són els culpables. Ja ho havíem decidit. Abans que els gurus ens expliquessin del dret i del revés els orígens i els perquès de la Crisi, ja ho sabíem. Els bancs són els culpables de la Crisi, en majúscules. També segurament ho seran de la propera. No tenen ànima. Són cruels, despietats. Les llegendes urbanes estan plenes d’estigmes en contra d’ells. Un dels més clàssics és aquell del paraigua. Que te’l deixen quan fa sol i quan plou, bla, bla, bla… Cansa fins i tot de repetir-ho.

Jo treballo en una PIME. Una PIME que ha patit de forma clara la crisi que han creat, a priori, els bancs. Mai he treballat en una entitat financera i no estic fent pas punts per a treballar-hi. Escric per intentar mirar més enllà i aportar nous punts de vista. Segurament els bancs tenen la seva part de culpa en l’actual situació però també la tenim les empreses, els particulars i com no, el govern. Tots els governs. Sempre els governs.

Però tornem als bancs. Els bancs, caixes d’estalvi i similars són empreses; privades, semipúbliques, amb afany de lucre i sense, que tenen una funció bàsica. Així m’ho van ensenyar; la funció principal és canalitzar estalvi des d’unitats excedentàries cap a unitats deficitàries i que necessitaven finançament. Deixar diners, vaja.

Això ara s’ha trencat. Un dels principals bancs espanyols i del món diu que hi haurà com a mínim dos anys més de sequera creditícia. Moltes empreses estan patint per manca de liquiditat. Els diferencials aplicats (que són els marges dels tipus d’interès sobre l’EURIBOR) són abusius. Algunes empreses fins i tot es plantegen deslocalitzar les seves seus productives per manca de crèdit. Sense crèdit, l’economia no pot funcionar. Les excuses són mil: la taxa d’endeutament, la CIRBE, les garanties, els avals, la solvència, Basilea III, la Merkel, en Trichet, els analistes de risc, etc. No us vull cansar. El cert que és avui dia els bancs no fan de bancs. En tot cas i paradoxalment, ells segueixen aconseguint resultats positius, sense assumir risc. Bravo pels seus accionistes.

La meva tesi és clara. Cal ajudar els bancs perquè aquests tornin a fer de bancs. Que es fusionin, que s’absorbeixin, que desapareguin els dolents i ineficients, que les caixes es converteixin en bancs, que es facin més grans i poderosos (sembla que no ho eren tant com sempre havíem cregut!). L’Estat està prenent ja un paper actiu en tot això, mitjançant el FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria). Sense una represa del crèdit serà molt difícil que les empreses i els projectes tirin endavant. Ara diuen que només donen crèdit als projectes solvents. I abans què feien? Donaven crèdits a “insolvents”? O és que els bancs mateixos es van abocar a una espiral clarament suïcida? Tota entitat ha de cobrir la possibilitat de no recuperar els seus diners. Si abans no ho feien, que n’assumeixin les conseqüències els que han portat una mala o arriscada gestió. I que s’exigeixin responsabilitats. Ja està bé del “aquí no passa res”. Les empreses, particulars, autònoms necessitem crèdit per mantenir l’economia, tal i com avui en dia la coneixem. Una altra cosa, seria un món sense bancs, un món sense crèdit, el retorn a una economia menys financera, menys monetària, tal vegada de una economia de bescanvi…? Això ja són figues d’un altre paner…