D'una hora lluny

He rebut una invitació del senyor Artur Mas per un acte de campanya que tindrà lloc a Londres el proper 2 de novembre. Ignoro com ha sabut l’equip de l’aspirant la meva adreça però, a hores d’ara, no em preocuparé gaire: si surten a la llum pública quasi 400.000 documents militars del Pentàgon, la privacitat de la meva llar no deu ser pas cap secret per a ningú.

A l’esmentat acte participarà el candidat a diputat Oriol Pujol Ferrusola. I hi llegeixo que també s’hi deixarà caure una “representació dels Liberals Democrats of United Kingdom”. (Sobre aquest punt, que em sembla, si més no sorprenent, hi tornaré més endavant.)

Quin és l’objecte de la visita a Londres del candidat Pujol Ferrusola? Fer-hi campanya? Ho deu ser, perquè no crec que es tracti d’aprofitar el viatge per anar de compres prenadalenques a Jermyn Street o a Saville Road: camises, sabates, vestits, etcètera. No vull pensar que Pujol Ferrusola cometrà la vulgaritat d’anar a firar-se a Harrods…

En tot cas, agraeixo la invitació en el que val, es clar, perquè fins ara no n’era conscient, de la importància de la Catalunya diaspòrica en els resultats electorals finals. ¿Hauran sortit en missió mundial altres candidats de CiU, cap als diferents quatre o quaranta punts de planeta on hi ha catalans, per escampar l’Evangeli d’Artur Mas, “Comença el canvi”?

Segons dades publicades a l’Avui el passat 17 d’octubre, i extretes del departament de Governació, dels 108.851 catalans censats com a residents fora del principat per als comicis de 2006, només vam votar el 21,8% (21.658): Els 6.820 vots recaptats arreu per CiU -un grapat o uns centenars dels quals, suposo, al Regne Unit- justifiquen el viatge d’ara? No ho sé. Les enquestes que s’estan difonen fins ara garanteixen a l’aspirant Mas una victòria prou ampla com perquè no calgui preocupar-se per tan poca cosa.

Quants catalans, a més de la “representació dels Liberals Democrats of United Kingdom”, assistiran a l’acte de Pujol Ferrusola? Dos-cents, 300, 500… No ho crec, sincerament. Quin serà l’impacte de la visita, doncs? És rendible, en termes de temps i de diners? Es podrà multiplicar l’abast del seu discurs gràcies a facebook, twitter i tota la gama de tecnologies del segle XXI?

Potser resultaria més escaient esbrinar la rendibilitat política del viatge i de l’acte. Per què s’hi ha convidat als libdems i no als escocesos o als gal·lesos, per exemple? A qui, en concret, dels libdems? Saben a CiU quina és la política oficial del partit de Nick Clegg sobre la unitat indissoluble del Regne Unit? Saben a CiU que els libdems escocesos són contraris, no només al projecte sobiranista de l’Scottish National Party, sinó, senzillament, a permetre la celebració d’un referèndum sobre la independència; un referèndum que, a hores d’ara, Alex Salmond no té massa possibilitats de guanyar?

És cert que tres disputats a Westminster dels Libdems (John Hemming, Mike Hancock i Andrew George) van signar l’Early Day Motion que el diputat gal·lès del Playd Cymru Hywell Williams va presentar en favor de l’Estatut de Catalunya a la cambra dels Comuns després de la sentència del Constitucional. Però també ho és que els libdems són unionistes fins a les catxes, contundent expressió que sovint utilitza l’amic Desclot.

Tot plegat, doncs, sembla prou incoherent. Vaig llegir fa dies unes declaracions de l’aspirant Mas en què assegurava que ara és el moment de redefinir la relació de Catalunya amb l’Estat. En quins termes, però, no ho aclaria massa o jo no ho vaig registrar massa bé. La calculada ambigüitat de sempre de CiU?

Personalment, només em sento interpel·lat per la dependència o independència de Catalunya en tant que fenomen polític contemporani en una Europa més aviat desorientada i en possible mutació. O no. No dic que m’ho miri, tot plegat, des de la barrera. M’ho miro des d’una hora lluny, de Londres estant, on un tema com aquest es pot viure -parlo del meu cas concret- sense la passió de la permanent malaltia d’Espanya que afecta alguns sectors de la societat catalana –només cal haver llegir alguns comentaris sobre, per exemple, la concessió a Mario Vargas Llosa del premi Nobel de Literatura per adonar-se del grau d’ignorància i d’estupidesa que provoca aquest problema crònic–; malaltia equivalent a la dèria centralista i espanyolista rància –igualment o més greu– que, des de Madrid o des de Salamanca, encotilla i vol sotmetre, de grat o per força, tot allò que no combrega amb la unidad del espíritu nacional.

Molt més encara que el problema polític de la dependència o la independència de Catalunya, el que m’interessa veritablement és la coherència de la classe política catalana. De tota, no només la de CiU. I el paisatge, de moment, és decebedor: uns per unes raons; altres per unes altres, tots, presoners d’ells mateixos.

Intentaré assistir a la xerrada de Pujol Ferrusola, que segur que serà, si més no, aclaridora. Potser escoltant-lo en sabré treure l’entrellat, de tot plegat. Properament, aquí mateix, una mica més sobre la qüestió.