D'una hora lluny

Llevat de poques excepcions (l’FT), la premsa del Regne Unit, i especialment l’espanyola i encara més la de Catalunya (en català o castellà), van passar –el primer dia que eren al mercat– per sobre de les memòries de George W. Bush (Decision Points, Virgin Books, edició anglesa ) assenyalant el que el departament de publicitat de l’editorial nord-americana s’havia marcat com a propòsit que s’assenyalés: això és, les tortures o tàctiques de simulació d’ofegament, que l’expresident, segons confessió pròpia, va autoritzar expressament perquè la CIA dugués a terme si capturava membres d’al-Qaida (entre altres, pag 169-171).

Crida l’atenció la confessió, però no crec que calgui escandalitzar-se gaire. Ja som grans, tots plegats! Demanar, com ha fet Amnistia Internacional, que se’l jutgi per complicitat amb la tortura sona a boutade, si no a candidesa extrema i malbaratament d’energies i esforços.

A la pàgina 186, hi ha una confessió potser més polèmica:

                “George [Tenet, director de la CIA] em va proposar que concedís una més gran autorització per a les accions encobertes, incloent el permís a la CIA per assassinar o capturar operatius d’al-Qaida sense demanar-me-la cada vegada. Vaig decidir acceptar la proposta.”

L’afirmació resulta “més polèmica”, sostinc, perquè estic situat en aquest cantó de l’ordinador. Però la virtut del llibre de Bush, entre moltes altres, i una, no gensmenys, la diversió –una altra, explicar un punt de vist (curt de vista0, de fet) concret de fets claus que han marcat la primera dècada del segleXXI–, és que tracta d’arrossegar el lector a l’altra banda de la trinxera, un lloc on els paràmetres morals que regeixen són diferents, no pas els nostres; no pas els meus. O, senzillament, el que hi regeix és l’absència de cap moral. Amb tot, de la lectura de Decision Points n’extrec, entre molts altres detalls de la personalitat del seu autor, que també és un moralista.

Pràcticament, cada pàgina del llibre de Bush mereix una sèrie de notes al peu.

Per exemple, en un moment en què comet un lapsus. Pàgina 191:

                “Llevat que rebés evidències definitives de la vinculació de Saddam Hussein amb la trama del 9/11, treballaria per resoldre el problema d’Iraq diplomàticament. Tenia l’esperança que una pressió conjunta de tot el món podria obligar Saddam a complir amb les seves obligacions internacionals. La millor manera de mostrar que anàvem en serio era tenir èxit a Afganistan.”

                ”Al matí següent, vaig convocar el Consell Nacional de Seguretat en el Cabinet Room: ‘El propòsit d’aquesta reunió és assignar tasques per a la primera onada de la guerra contra el terror’, vaig dir. “S’inicia avui.”

Ho escriu ell. “La primera onada”. Al cap i als calaixos, quan encara no havia donat l’ordre que comencessin els bombardejos sobre posicions talibanes, ja hi havia plans per envair Iraq, quelcom que ha quedat de­mos­trat a bastament en les sessions de la comissió Chilcot que estudia al Regne Unit les causes, la guerra d’Iraq i les seves conseqüències.

En el llibre, Bush assenyala a Paul Wolfowitz, mà dreta del Secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, com el primer que va suggerir la idea d’anar també per Saddam de camí cap a Kabul.

A la pàgina 189 es llegeix:

                “En un moment concret, el viceministre de Defensa, Paul Wolfowitz, va suggerir que hauríem de considerar la idea de fer front a Iraq així com als Talibans. Abans del 9/11, la brutal dictadura de Saddam Hussein estava àmpliament considerada com el més perillós país del món. El règim tenia un llarg historial de suport al terrorisme, inclòs el pagament de diners a les famílies dels suïcides palestins. Les forces de Saddam disparaven rutinàriament contra els pilots americans i britànics que patrullaven les zones de restricció de vols imposades per les Nacions Unides [des de la primera Guerra del Golf]. I Iraq havia desafiat més d’una dècada de resolucions de les Nacions Unides demanant que provés que havia destruït les seves armes de destrucció massiva…”

                ”Fer front a Iraq mostraria un més gran compromís antiterrorista, va dir Don Rumsfeld.

                ”Colin [Powell, secretari d’Estat en aquells moments] en va advertir en contra…. Perdríem l’ONU, els països islàmics, l’OTAN. Si volem bregar amb Iraq, ho hauríem de fer en un moment de la nostra conveniència. Però no ho hauríem de fer ara, perquè no tenim cap vinculació amb aquest succés.”

Literàriament, el memorial exculpatori de Bush de vegades em recorda al millor Tom Clancy dels llibres de Jack Ryan. Per cert, Bush s’assembla prou a Jack Ryan: un home honrat, que creu que allò que fa és just. Ell es compara sovint, implícitament les més de les vegades (pag 195, per posar un cas), amb Abraham Lincoln (diu que ha llegit 14 biografies del president durant els seus vuit anys a la Casa Blanca), però a mi em recorda més al Ryan de l’esmentat Clancy, un paio tan ultraconservador i moralista com el mateix expresident republicà.

Com en les seves novel·les, les de Clancy, vull dir (la premsa anglosaxona fa les crítiques de Decision Points qualificant el llibre de Non-fiction, quan, si totes les memòries són ficció, aquestes encara ho són més), potser hi haurà més entregues de notes semblants en pròxims dies. La font original és inagotable.