L’arquitectura dels somnis futurs es construeix des de la realitat del present. No, fàcil no és! Imaginar futurs sempre ha estat un repte de la nostra espècie. Imaginar no és gratuït. Quan el poeta i catalanista Carles Riba, des de l’exili, va escriure l’Elegia II, en aquell instant, s’acabava d’esdevenir una de les fites clau de la poesia – literatura catalana contemporània. S’acabava d’edificar un somni d’extrema bellesa. Un poema que esdevé un petit miracle fet mot, ritme i cadència, tot rememorant el deix clàssic de l’escriure en vers.

Fa poc el baix sentir recitar. Era a través d’una veu propera, dolça, encisadora… i, sens dubte, la pell se’m fa posar de gallina. Em vaig desfer. Un temple que, alhora, podria ésser perfectament la metàfora d’una deessa feta dona de carn i óssos. Un somni fet realitat. Alhora, també esdevé un poema que sempre dorm en l’eternitat. Recordo l’eternitat del temple de Súnion, a Grècia, i la seva intrahistòria. El vaig visitar fa anys i en una de les columnes es podia llegir la inscripció de Lord Byron, un altre poeta fantàstic que havia lluitat per la indepèndencia del poble Grec. Poesia com a arma o poetes lluitadors! Són termes alhora antitètics i complementaris.

El fet és que sempre relligo aquest poema de Riba, no amb el temple grec font d’inspiració, sinó amb la nostra grècia de proximitat: l’Espigó d’Empúries, una altra peça d’arquitectura hel·lenística, poètica i decadent ensems i, com no, en “sa ruïna tan pur”. Un espai màgic que sempre m’ha atret, fascinat i obsessionat. És el monument per antonomàsia, és el record de la persistència de la memòria. És un somni construït que es pot fitar, com un clar de lluna, quan l’esperit, en moments concrets, necessita saber-se arrelat a un lloc, a un temps, a un país, a una persona…

ELEGIA II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba