Conjuntivitis, Marramao i lucrècia moribunda

La conjuntivitis que tinc en aquests moments podria ser un símil perfecte de la nostra societat contemporània. Una conjuntivities que només es fa palesa als ulls d’ànimes que saben anar a les arrels i critiquen les estructures de base. La revista Metropolis, entre altres qualitats, posa de manifest en una entrevista al filòsof Giacomo Marramao, una allau de bones idees que no cal deixar passar. Aquest italià desgrana amb meticulositat aspectes fonamentals de la nostra realitat que ens fan atrevir-nos a pensar. L’autor ens fa evident que “Present” i “Actualitat” és quelcom ben diferent i que no em de barrejar-ho, com tampoc termes com “Globalitat” i “Universalitat”. L’entrevista matisa autors com Adorno i altres, sempre amb un esperit positivista envejable i esperonador. També em va encantar el concepte de què el futur s’ha convertit en “futur passat”. O que hem entrat en l’època de les “passions tristes”, les que s’imposen quan no hi ha perspectives de futur; em recorda el títol de la novel·la (frapant) Amor en temps tristos d’Hanif Kureishi. I només es pot sortir d’aquestes “passions tristes” a través de resimbolitzar la política. Marramao per acabar-ho d’arrodonir sentencia “Hem de reconstruir l’universal a partir de la diferència”. Genial l’entrevista, el personatge i el seu discurs.

Llegint Marramao, i per aquelles coses estranyes i sempre ignotes de la ment, em va venir a la memòria una obra que havia pogut tornar a resseguir amb la mirada feia poc. Una escultura d’un classicisme evocador, desbordant, silent ensems. La Lucrècia moribunda de Damià Campeny. Semblava que la bellesa de la figura d’aquella dona preciosa, dolça com el llir entre cards de Ramon Llull, i la brutalitat de la seva mort –moribunda per suicidi– fossin la pura constatació del que la nostra vida ens ofereix de bo i esplèndid, de desastrós i apocalíptic. Una lucrècia metàfora de la nostra contemporaneïtat? No ho sé! Però si alguna cosa puc saber, és que la bellesa de la paraula, l’estètica de la paraula gràcies a l’ètica subjacent d’aquesta, són claus per afrontar les revolucions i el reptes del futur passat o del present present.