Els premis de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya (ACCA) són un punt de trobada per la gent del sector. Fins aquí evident, però no tan sovint els col·lectius formen aquesta pinya, malgrat que també és veritat que el sentit gremial en aquests temps moderns o líquids nostres, fins a cert punt perd el seu sentit. Ambtot, aquest dilluns passat es varen atorgar els premis i la veritat és que tot i un cert sentit endogàmic que respira qualsevol entitat –i els seus premis– d’aquestes característiques, els guardons van recaure amb persones i entitats que estan duent a terme una tasca molt lloable. Un dilluns que va tenir un altre acte rellevant -quina casualitat aquesta coincidència!– a la Fundació Godia de Barcelona sobre art i mecenatge.

La vetllada va començar amb el discurs de Joan M. Miguet, el president de l’ACCA. No va tenir desperdici. En Minguet, cal dir, no se’n calla una i això el fa transparent i també per alguns un punt incòmode. La veritat és que li surt la seva ànima de poeta-artista –com en el seu darrer llibre Pensacions, que recomano– i això és d’agrair. A banda, de la higiene intel·lectual que suposa en un país que diem ser demòcrates; un país on també, si algú diu quelcom que no ens agrada, el fustiguem i ens empipem terriblement amb ell. La veritat és que l’auditori del MACBA, amb la presència de Bartomeu Martí i el nou regidor de cultura de Barcelona Jaume Ciurana, fou un espai escaient per acollir l’esdeveniment. I de tota la vetllada, alguns cops hi ha gent que li deixen un micròfon i s’emociona en excès o no calla, personalment, els dos premis més emotius foren a Manu Barbié fill i a l’espai Zer01. El que li atorgaren de manera pòstuma a Manu Barbié fill i que va recollir el seu pare –com a pare que sóc, la veritat és que se’m va fer un nus a la gola– va tenir a Victòria Combalia com a presentadora. El text fou detallat i excel·lent però amb algun estirabot de subjectivisme mal entès. L’altre premi fou atorgat com a reconeixement “a posteriori” a l’activitat de David Santaeulària al front de l’espai Zer01 d’Olot. En aquest cas tingué a Carme Ortiz com a interlocutora. En David es va emocionar, perquè una tasca com la seva, que du al darrera un esforç tan important durant tan de temps, no és gair edigerible veure com de la nit al dia s’esmuny. Sovint, un treball des de la soledat, amb complicitats però des de la soledat, i tens la percepció que et llances contínuament contra la paret. Ell va dir unes frases prou eloqüents, com que “l’art no ha de servir només per reconèixer les coses sinó per conèixer-les” o que és “una llàstima que no s’entengui la contemporaneïtat artística com, a més d’altres possibilitats, un mecanisme per plantejar-nos preguntes”. L’art en el seu esperit fundacional sempre ha tingut aquesta premissa. I ja per acabar, entre els premiats, un gran amic, Albert Mercadé que acompanyat per Corredor Matheos -un altre crític poeta- va recollir el premi a la millor publicació o Pilar Vélez i Pilar Parcerisas, dues dones amb ganes, empenta i convicció que també van rebre els seus respectius guardons i amb qui també hi tinc complicitat.

El moment de l’entrega del premi a l’exposició “Miró, l’escala de l’evasió”.