Avui em llevava a les 7 de la matinada i veia un sol rogenc, de pluja i vent, però la serenor anticipava moviment. A les 8 tot era fina pluja i grisor extrema, com recitava en un twit el pintor Enric Ansesa “Un cel de no gris, deconstruint un gris de grisos”. I així, el temps m’ha desinflat un xic, com les piscines d’ahir. I, com no, el divendres desinfla i em despulla la consciència de dos dies que s’anticipen sense aturador davant el mar mediterrani, a Calp, que vindran per no repensar la vida.

Sí, aquest cap de setmana vaig camí d’Alacant a veure els darrers treballs de la Rosalía Banet, una artista amiga -i en Bernat, el seu home i esperonador nat– que aprofundeix sobre el fet de l’eat art. El menjar com clau de volta d’un treball punyent i ferotge de contingut però de pell dolça i pop, que reflexiona sobre el fet bàsic de l’alimentació. A més, en un dia com aquest, i quan remires i remenes la biblioteca, sempre retrobes coneixement i sentiments antics. Entre aquestes perles, una antologia de poesia anglesa i nord-americana contemporània, editada per edicions 62 i que durant anys vaig esprémer fins la sacietat. Poesia que em va servir de consol de tardor i d’estiu, davant del mar i remenant la sorra gruixuda -la que m’agrada- de Platja d’Aro, al costat de l’escultura-pedra del Cavall Bernat, un lloc tel·lúric on aterro quan puc. Hores i hores recitant de manera interna alguns dels versos allà plasmats i antologats. Aquell temps de melangia i serenor interior, de conquesta de la felicitat, de soledat -com m’ha agradat sempre la soledat! i que torno ara a gaudir, tot i que amb més esforç–. Instants per descobrir autors que l’eurocentrisme no em permetia visualitzar, evidentment perquè la potentíssima tradició del nostre vell/bell continent eclipsava.

De tot el volum avui em quedo amb Edna St. Vincent Millay (1892-1950), un Vincent que ens pot rememora al pintor van Gogh i a la seva poètica. L’autora va néixer a Camden, Maine. Filla d’una mare divorciada que treballava d’infermera per poder mantenir la seva família. De seguida va destacar i el mecenatge –aixxx… el mecenatge que a Catalunya costa d’aflorar– la va reclutar i llavors Nova York la va acollir. Es va convertir en el símbol nacional de llibertat personal i actituds desafiants. La seva especialitat, els poemes i l’amor i el desamor, el desig i el desdesig com actitud. D’ella, avui, reprodueixo un poema que com una gota de pluja fina, que cala, em fa somniar en el meu plaerdemavida. Un poema que parla sobre la Bellesa nua. Un tema, el de la bellesa i la nuesa, que ens adreça a alguns literats com Luis Antonio de Villena que a “Héroes, atletas, amantes” aprofundeix sobre la nuesa masculina i com la religió s’ha carregat la bona visualització que es té d’aquest fet. Encara recordo quan va venir a Barcelona Spencer Tunick i vaig ser un dels voluntaris nus que van transitar per Barcelona a pèl. El regal de la fotografia va ser un detall. Experiència amplificadora i més quan en una nau de la fira i de cop, milers de persones ens vàrem alliberar de la moral de la roba protectora.

A la memòria també em venen tots els treballs deliciosos de la fotògrafa banyolina Anna Bahí, qui empra el seu cos com a recurs per aprofundir en l’art contemporani. Sèrie d’obres on el cos es converteix o es percep com escultura de marbre -a les oficines de bonart en tenim una, on un pompis ignot acaba alegrant els dies grisos. O, en una altra dimensió, Marina Abramović, la performance que està de moda arreu, i que alguns cops amb l’autolesió emmudeix l’espai escènic per produir catàrsis culpidores. O com no rellegir a Rafael Argullol i els seus tractats sobre el retrat i la nuesa femenina. I, hauríem d’acabar, com no, amb Umberto Eco on a Història de la Bellesa ens il·lumina: la bellesa, bellesa, en el fons és una invenció, no existeix, és un estereotip social que evoluciona i es refà contínuament. I que la lletjor és una subtil derivació de la bellesa, tot extrapolant moltíssim un llibre fantàstic i impressionantment il·lustrat, que també he tornat a remirar, tot posant ordre al meu caos mundi de biblioteca, gens canònica i sempre esperonadora de descobertes.

Euclid alone has looked on Beauty bare…

 Euclid alone has looked on Beauty bare.
 Let all who prate of Beauty hold their peace,
 And lay them prone upon the earth and cease
 To ponder on themselves, the while they stare
 At nothing, intricately drawn nowhere
 In shapes of shifting lineage; let geese
 Gabble and hiss, but heroes seek release
 From dusty bondage into luminous air.
 O blinding hour, O holy, terrible day,
 When first the shaft into his vision shone
 Of light anatomized! Euclid alone
 Has looked on Beauty bare. Fortunate they
 Who, though once only and then but far away,
 Have heard her massive sandal set on stone.

La traducció de Teresa Sàrries, fina subtilitat, diu sobre “Només Euclides…”, aquest home grec pare de la geometria i la matemàtica antiga:

Només Euclides ha contemplat la Bellesa nua…

 Només Euclides ha contemplat la Bellesa nua.
 Que tots els qui xerren de Bellesa callin,
 I s'ajeguin de bocaterrosa i deixin
 De meditar sobre ells mateixos, mentre miren
 El no-res, intricadament dibuixat enlloc
 Amb formes de traços canviants; que les oques
 Xerrotegin i xiuxiuegin, però els herois volen alliberar-se
 De les polsoses cadenes i sortir a l’aire lluminós.
 Oh, hora enlluernadora, Oh, dia sacre i terrible,
 En què per primer cop el llamp de llum anatomitzada
 Va il·luminar la seva visió! Només Euclides
 Ha contemplat la Bellesa nua. Sortosos aquells
 Que, malgrat fos tan sols un cop, i encara de lluny,
 Han sentit la seva imponent sandàlia damunt la pedra..