La natura i els seus encontorns produeixen estructures que meravellen, que ens evoquen fins i tot o irremissiblement –almenys la meva viciada mirada interior– vers cadències de cossos impossibles, que tenen estigmes de vida viscuda i pigues ignotes que frapen els sentits. Doncs bé, el somni de la raó ja no produeix monstres sinó escultures sensuals, punyents ensems, tot parafresejant el mític gravat de Goya que vaig veure recentment a l’exposició del Caixafòrum Barcelona (massa exposició per tan poca obra). Escultures que neixen de l’aigua, com tot en el nostre univers. De l’aigua en forma de penyal a Ifach, a la marina alta del país valencià. Obra d’enginyeria, de grans dimensions, imponent, com sorgida d’una visió wagneriana.

El penyal d’Ifac, una enorme massa calcària que cau de manera abrupta des de 332 m d’alçària fins al mar és evocació de la bellesa, de la rústica tendresa de les paraules del lèxic de la geografia del mediterrani, que aquesta mar ha evocat durant mil·lennis. Remirant aquesta figura de pedra quasi humana, els ulls del meu cap construeixen lirisme i s’interrogen sobre el què i el per què d’aquesta massa en aquell lloc, en aquest temps i en aquest moment. I mentre tot el litoral mediterrani està esclafat pel totxo descontrolat –el país valencià té veritables barbaritats especulatives–, encara hi ha reductes d’extrema poesia. Aquest n’és un, gràcies a l’acompanyament i redescobriment d’uns bons amics.

El penyal d’Ifac, com en un dels fotogrames del film de Stanley Kubrick 2001: una odissea de l’espai (1968), esdevé un tòtem. S’apareix aquesta forma sideral davant d’uns homínids de primera generació en una aportació metafòrica sobre com un objecte ignot, quasi surrealitzant que replanteja la condició humana en comparació amb l’univers, ens desperta i interroga sobre nosaltres. Una sensació profunda quan ressegueixo amb gaudi extrem, les crostes de la vida quotidiana d’aquest fragment de terra feta escultura, paisatge i magnificència. En un dia clar i transparent que es foragita, mentre el sol il·lumina la idea d’una obra d’art edificada per la visió i l’atzar de la climatologia atzarosa, constato que som petits, que no som res davant la immensitat de tot.