“Se sent a dins, a l’estómac, que l’amor té por de perdre’s”. Màrius Sampere. Subllum

Em vaig llevar ahir a mitjanit per memoritzar un somni, cal dir un punt angoixant/delirant, que no volia desaprofitar com a matèria primera per l’escriptura. Aquests dies que he passat a casa de l’artista Rosalía Banet al país valencià–i del seu còmplice company, en Bernat– m’ha sobreestimulat de pensacions, sensacions, impressions… La seva obra, articulada a través d’un abecedari on la paraula i la imatge es donen la mà, té en la reflexió sobre l’alimentació la clau de volta. L’aliment serveix de manera més i menys explícita per reconsiderar la qüestió d’ésser humà. Tot això succeix mentre la plàstica es transmuta en pintura, escultura, dibuix o vídeo, i mentre tot això succeix, la consciència sobre les pulsions més bàsiques ha anat aflorant per arreu del meu organacisme a marxes forçades. L’amor i la mort, tal i com deia Freud, esdevenen els temes i anatemes d’aquests instants d’intimitat sobre mi i sobre els humans, sobre l’art i sobre la vida.

Però parlem del meu somni –i els somnis, somnis són–, en una nit de primavera, ja que l’estiu shakespeareà només s’albira a hores i en l’infinit. El meu relat versà sobre com es podia sobreviure sense cor o amb un cor a la mà. Pueril expressió: amb un cor a la mà! Humilitat, transparència, sinceritat, una mica emulant les obres de la Rosalía Banet, sinceres, directes, impactants, extremes i delicades alhora, punyents i genials sempre. Així, els fotogrames d’aquesta espècie de curtmetratge d’animació en el meu cervell, em feren ser el protagonista d’un film on jo sostenia el meu cor, tot ell pres dins la meva mà. I, sorprès, l’anava fitant amb angoixa, pensant: com que és que es podia (sobre)viure amb el cor a la mà? El neguit augmentava quan esperava la mort per manca de sang al cervell i, com no, perquè el motor de tot plegat feia desistir els pulmons a insuflar més oxígen arreu, la nostra heroïna particular, com l’aigua. En aquest instant de dubte, em desperto!!!

Sí, casualitat o causalitat les obres i l’imaginari de la Rosalía, a qui vaig organitzar una exposició a l’espai eat art de Banyoles l’any passat, em desperten emocions intenses perquè parlen de sentiments, perquè no s’amaguen darrera de les cuirasses morals, perquè resten prop d’un mateix. La seva darrera creació l’he pogut visitar a Las cigarreras, un nou espai d’art contemporani inaugurat a Alacant. El lloc és impressionant i havia estat, com no, una fàbrica de tabac. Banet ha creat, fins a principis de juny, una instal·lació que titulada “La trastienda de las golosas” s’insereix dins el cicle Pumps Project – 12 instal·lacions de 12 artistes.

Passejar per aquesta escultura transitable esdevé un acte multisensorial. T’endinsa dins la seva poètica a l’hora que et bombardeja de colors, formes i suggerències. Ssubtilment et va intimidant i et seduint, i fa repensar sobre la barbàrie i la fragilitat humana. Obres com el vídeo Eternity, la pintura Capturadora de penas bebibles o l’escultura Corazón de amante copsen l’esperit i l’intel·lecte i et transporten per viaranys, on la intel·ligència emocinal es descobreix com una de les grans revolucions del segle XXI.