Tingues el coratge de fer servir la teva raó: sapere aude. Una raó representada en la iconografia universal en forma de crani, com l’obra que l’artista argentí-català Germán Consetti acaba de gestar. Ell vol obrir-nos el crani, metafòricament parlant. I aquest atreveix-te a pensar podria ser-ne perfectament el leitmotiv del projecte. Una expressió d’orgien llatí que va posar de moda Immanuel Kant i que ell alhora havia manllevat de l’Epístola II d’Horaci. Allò que en diríem un cuntínuum de la història i del coneixement, que es produeix negant i afirmant a l’hora el passat, reivindicant-lo i actualitzant-lo, quan cal.

Fa por pensar? O no ens atrevim a fer-ho, perquè que creiem que no sabem fer-ho? El debat esdevindria etern però el món de la cultura i del coneixement, i en el cas que ens ocupa de l’art, té en aquesta base la seva pedra de toc. Pensar, és la gènesi de la creació, els fonaments. Ficcionar seria l’altra branca. Ficcions que acaben amb quelcom físic o, per altra banda, esdevenen un núvol d’idees que ajuden a tirar un pèl més enllà dins el mateix món de les idees. I jugar és la palanca per accionar-ho tot. Com ho fan els menuts. I és que els més nens saben distinguir realitat de ficció, i mentre ficcionen representen i reconstrueixen el món. I ficcionar és anticipar-se, repensar el que ja existeix. Aquella qualitat que tan costa a l’ésser humà. Els artistes ficcionen, manipulen l’atzar i en fan una eina d’estímul existencial. I mentrestant, troben camins. Ho fan els artistes, també els científics i tothom que vulgui descobrir el dia a dia de manera diferent.

Per aquesta raó, un crani gegant és, personalment, una gran metàfora de la ment i de l’existència, una afirmació categòrica de la vida. I l’existència l’entenem quan tenim consciència de que som efímers, ho sabem! Per tant, la mort i la vida són un mateix signe. Però estic cansat d’aquesta visió pessimista del crani com la mort de l’ésser per les seves vanitats. No, és el gran símbol de la llum del coneixement. El crani com obertura. Res és cor simbòlic, tot és còrtex cerebral. Fugim ja d’aquesta cantarella d’Eclesiastés «Vanitas vanitatum omnia vanitas» -Vanitat de vanitats, tot és vanitat–. Un crani és una troballa màgica, estètica, homínida, plàstica, corprenedora, veraç, evolutiva. Fins i tot una bogeria com la de Damien Hirst, que amb un petit crani farcit de diamants ha volgut fer una vanitas sobre l’imperi del capital, del nou ric del segle XXI o, tan sols, jugar a la provocació, sa exercici però en excès buit i epidèrmic.

Mediterrani, ancestral i mitològic. La raó, del mite al logos, la sapiència, les arts i les lletres van néixer amb un mar com a vertebrador: el mediterrani. Perdonin, però no és d’origen germànic! Els primers cranis cognitivament en hiperfuncionament van ser càlids. Els va obrir la temperatura, la llum i l’estudi. Egipte va ser la gran civilització, Romà amb gent com Vitruvi la va seguir, il·lustrada tothora per Grècia i els seus platons i aristòtils. El joc que es presenta en aquesta representació, que és l’amfiteatre de la fundació Arranz-Bravo, serveix per ocupar l’espai públic, la domus. I ho fa en una tensió-lluita entre un Crani monumental i un carruatge auràtic, com la de Delfos. Carro –enginyeria humana- contra home –humana enginyeria. En un espai, separats per una tensió que és el buit, dialoguen dos elements i un discurs artístic. La plaça parla, s’exclama. L’artista sap que el ferro és el seu metall preciós, l’estima, el vol, el sap. El crani de Consetti, neorealisme de nova generació, resta decantat. No es vol confrontar. Està decapitat. L’auriga, l’esclau que esdevé l’ésser seleccionat per ser ídol, condueix la biga –el carruatge- per recollir els restes de la memòria. Memòria viva o fossilitzada? Una tradició que no és perd i es reactualitza. Que viu i sobreviu gràcies a l’art, a la literatura, a la vida quotidiana. La memòria de l’escultura ja ens ha obert el crani, com el títol d’aquest suggerent escultura. Ara, qui vulgui entendre, que entengui –qui potest capere capiat .

Article publicat amb el títol de Sapere aude o com “obrir” el crani en el catàleg de la Fundació Arranz-Bravo amb motiu de l’exposició que German Consetti, artista argentí afincat a Catalunya, està duent a terme en aquest centre de l’Hospitalet de Llobregat fins al 16 de setembre.