Sí, per mi l’art és un refugi! On puc fer i desfer. Carregar contra el neguit i contra la incomprensió. Aprendre i desaprendre contínuament. Conèixer i desconèixer una infinitat de gent que sovint m’omple i més sovint em va sentir viu, molt… És tot això i alguna cosa més. L’art és un projecte de vida. Les darreres setmanes han estat intenses en art i en vida. Un bon amic, l’escriptor Luis Antonio de Villena, em deia que l’art és una còpia millorada de la vida. Jo hi afegiria: depèn de quina vida i depèn de quin art! però aquesta màxima sempre m’ha acompanyat. Com el record d’Emili Teixidor, un escriptor que des de la humilitat i una certa ironia, veia amb distància el seu esdevenidor. Un home fantàstic, ara conegut per un pa de color negre que es feia gris de matisos. El seu enterrament a Roda de Ter va ser discret, com ell; emotiu, com ell; sincer, com ho fou ell. Que bonica aquesta postura de vida, on la transparència esdevé leitmotiv existencial. I mentrestant, jo veia el riu que baixava clar, sortint de l’església de Roda, des d’un pont elevadíssim. Clara l’aigua, clara la consciència dels mots d’aquest poeta i del camí humà i literari que va deixar. Que pueril i sensible, i fràgil sona aquesta paraula: transparència. Potser el que m’aprecio més de les persones, tot i que sempre ens vestim amb les cuirasses de la por per dissimular el sentiment i la raó sentida.

Però si vull cartografiar algunes de les activitats on l’art hi és raó de ser, raó de vida, segur que em deixaré instants ja finats i irrepetibles. Amb tot, començaré amb una imatge metàfora d’alt voltatge, de cadència lacònica, de sentiment palès: el pintor Jordi Isern, durant la celebració de Girona Temps de flors, es va inventar, com a bon creatiu que és, una passejada de quadres per damunt del riu. La seva poètica caminada pel riu onyar, tot carregant una desena de pintures, fou un impacte, no només per la retina sinó pel cervell i el cor que ja entén de subtileses. La veritat és que em va frapar. Un acte de despullament total. Isern volia treure a passejar, com ho fa sovint Perejaume, l’art pel carrer de la quotidianitat i es va topar amb un riu -origen de la filosofia grega- per on hi fluien les despulles encara vives de conceptes i sentiments sobre una tela, que l’ull informal de l’espectador sorprès, corprès feia despertar en cada fitada. Matèria en ebullició constant.

I mentre el riu circula, la mar ens marca els horitzons fent un oneig etern. Per tant, l’altra imatge fou prop, molt a prop de les ruïnes d’Empúries, ciutat grecoromana d’imatgeria cultural palesa. Des d’allà, a la casa forestal, unes beques han proporcionat que Xavier Escribà, aquest artista cosmopolita per vocació i per naixement (de París a l’Empordà) sedimenta capes de matèria pictòrica damunt de rodones que són un món pla i que s’han amarat del salitre de la mediterrània. Els universos pictòrics-escultòrics d’Escribà, entre moltes altres coses, són pensacions que fa interactuar amb la climatologia, perquè aquesta ajudi a marcar un recorregut i una fesomia. Pigment, mà i intempèrie conformen a la fi les geografies d’unes imatges evocadores i que amb un bon amic metge vam disfrutar un dia de cada dia, tot mirant que la quotidianitat nos ens arrosseguès vers la monotonia. La veritat és que la redescoberta no ens deixà indiferents.

I ja per acabar, abans d’ahir vaig veure per capir un capvespre wagnerià des de Romanyà de la Selva. Fou un peregrinatge vers els paisatges “ignots” que acaronaren durant bona part de la vida, la literatura universal de Mercè Rodoreda. I com no, amb la seva veu concloc aquest Carnaval, el conte d’on extret aquest fragment quasi des del no res: “Fa una estona que hi penso, però no sé com dir-ho. Abans d’anar-me’n voldria… aquests cabells tan bonics… Els mots li fugien del pensament com els ocells de la branca i li deixaven només un balbuceig. No sabia com demanar-li que li deixés tocar els cabells”.