La lluna és per ella mateixa una escultura, amb llum, com les obres de James Turrell. I si mentre la contemples passeges per un jardí botànic, a la Costa Brava, a Cap Roig més concretament, que conviu amb més d’una vintena d’escultures de gran format de creadors contemporani, la qüestió no deixa a ningú indiferent. Escultures amb títols tan suggeridors com Súnion són motiu més que sobrat per visitar aquest espai ignot de la nostra geografia; un indret que ha quedat indemne de la barbàrie especulativa i constructiva de les dues darreres dècades. Una col·lecció d’escultures –cal dir que gràcies a la visió del polític i amant de l’art Arcadi Calzada– magnífiques que es va anar construint durant quasi una dècada amb noms com Jaume Plensa, Riera i Aragó, Marcel Martí, Jorge Oteiza, Josep Beuys, Paul Suter, Xavier Corberó, Enric Ansesa o Torres Monsó, entre altres.

Però no només es poden fer totes aquestes coses sinó que, a més, pots escoltar bona música, com la que es va crear des de Calella de Palafrugell. Ben Harper, aterrava al Cap Roig Festival de “la Caixa” i ho va fer amb veu, cos i ànima. Ho corraborava l’amic Lluís Gendrau, director del grup enderrock, editora de referència a casa nostra i també amant de les bones paraules. La veritat és que el públic ja restava entregat d’antuvi però és que el “postconcert” -també calculat però autèntic- fou genial. Una veu, una gitarra i una manera de fer amb una munió d’estils interrelacionats i on l’ànima del rhythm and blues aflorava amb vehemència quan l’artista mirava el feedback total amb el públic, el paratge idíl·lic de Cap Roig i la lluna plena que ho il·luminava tot. Tot, llevat les escultures que ja tenien llum pròpia i la melangia d’un dia especial. Amb tot, una nit efímera i inoblidable, amb dues llunes, la del cel i la de l’ànima i una cançó Don’t give up on me now.