Un atlàntic de núvols fràgils, blancs, flexibles amoreseixen l’esperit de qualsevol pupil.la de cor sensible que els observi. Un espectacle quasi wagneriana. Volar desperta l’esperit i, més, quan contemples bocabadat com s’angoleix un temps i un espai que ja no existirà més. Una sensació que descol.loca la racionalitat, si és que mai ha existit. Camí d’un destí, totes les parades són el veritable objectiu. Mentrestant, el pintor romàntic Caspar David Friedrich apareix a l’inconscient per firmar qualsevol d’aquests paratges celestials d’extraordinària bellesa. Palpes els estels com un petit príncep alhora que balles sobre catifes toves, i no són una escultura de Claes Oldenburg o una instal.lació de Christo -ho podrien ser- sinó l’espectacle rutilant de la natura. No es pot capir prou tota la immensitat d’aquests instants, condensats i captats des d’una finestreta semblant a la d’un monestir romànic però a mil peus d’altitud. L’esdevenidor juga a l’atzar més que mai. I el món es converteix en una petita aldea global que es repeteix en bellesa cada vint-i-quatre hores. Massa bellesa que fereix el cor, mentre els ulls ploren la sang de les llàgrimes no vessades. I tot, amb l’eixopluc de la nit que s’apropa, de la son que no retorna i de la franja de l’horitzó que es desfibrila amplificant un vermell rogent. Les parpelles claudiquen, s’apaguen, es tanquen mentre la vida batega i s’escola, fuig… malgrat que resti tot il.luminat per una lluna plena que ens remou de dalt a baix i que, des de fa mil.lennis, ens observa. Find yourself canta la cançó. Petons al cel, tot i ser ateu. Bona matinada des d’una vila imaginària plena de pingüins. No són dibuixos animats és l’existència en estat pur. És escriptura que penja d’un fil d’aire, com el centenar d’ànimes encomenades a newton, a la ciència i a la il.lustració homínida, ja humana que simbolitzar un avió. Per molts anys els vols d’àligue i els degradats espectrals, aquarel.les insomnes i, ja!, pretèrites.