Ray Bradbury, a “Fahrenheit”, com George Orwell anticipaven que tot el nostre esdevenidor s’acabaria reduint a la hipnòtica seducció, perversa sovint, d’una pantalla que amb la seva llum –aquell gran invent de la revolució industrial– guiaria els camins de molts dels humans que poblen aquest planeta. La veritat és que no s’equivocava de gaire. Ell parlava de la televisió, com d’una caixa de Pandora, com el gran “opi del poble”. Potser els avenços l’han superat un xic i, en l’actualitat, són els anomenats “telèfons intel·ligents”, igual que els LED i els nanoxips dels nous ordinadors i tauletes, els que ocupen aquest imaginari. Si bé la televisió “convencional” encara abraça un gran espai dins la corretja de transmissió de la informació, algunes vegades, i de la infoxicació, unes altres. Així doncs, la pantalla –i els seus continguts– esdevenen la metàfora d’una societat contradictòria, que es destrueix i es reconstrueix constantment.

Amb aquest marc com a referència, Pep Camps i el seu orientalisme pictòric han radiografiat, a grans trets, una part de la nostra societat contemporània des que, un ja llunyà 1996, ell va iniciar la sèrie “Screen” –pantalles, en anglès–. Un conjunt d’obres, com ja hem comentat, que versen sobre la presència dels mitjans en el nostre lèxic gràfic, visual i, en definitiva, conceptual. També va començar aquesta aventura sense retorn per retre homenatge al seu avi patern, un home que va tenir en la tecnologia una afició visionària. Des de llavors, trasllada les imatges compilades al llenç amb pintura a l’oli: quina fantàstica paradoxa, immobilitzar el fotograma fugisser mitjançant una tècnica ara gairebé “ancestral”! I, a més, l’autor puntualitza que ho fa –dins la hipersaturació actual d’inputs visuals– de manera no arbitrària. Tot i que és complex que la consciència o la inconsciència d’un individu d’alguna manera no siguin arbitràries.

Pel que fa a la presència estètica, aquest seguit de fotogrames de la realitat artística de Camps  tenen en el verd i ara en el blau els colors fonamentals. A través d’aquests s’articulen les seves composicions, com si fossin desdibuixades, que recullen les textures visuals d’ordinadors antics, d’imatges mogudes o que piquen l’ullet a autors clàssics contemporanis com ara Gerhard Richter o Richard Hamilton, entre d’altres. Quadres en què els formats petits tenen un especial protagonisme i que alguns cops estan esgrafiats amb lemes com per exemple “All has a price” o “Life sex” i que, altres vegades, estan foradats per punts vermells de potent magnetisme, que articulen tot un espai i una perspectiva. Pintures que ploren els excessos i les perversions d’una societat de la qual reneix, de tant en tant, sang de poesia plena, mitjançant dosis de realitat descarnada. I, com canta la pintura, tot té un preu, el preu de confrontar-te contra l’espill punyent d’un mateix, que és alhora el reflex d’una societat amb infinitat de matisos.

L’artista català presenta a El Puntal –laboratori de les arts- de Banyoles (14 desembre 2012 – 12 gener 2013), una retrospectiva de la sèrie Screen. Són quasi un centenar de peces de petit format creades des del 1996 i fins l’actualitat. Són una reflexió sobre el concepte dels media en la societat contemporània.