Desxifrar l’imaginari d’un artista sempre és una tasca complexa, gens fàcil. A més, els imaginaris són caleidoscòpics, múltiples, infinits. Els de Gustau Carbó Berthold també. Aquest home nascut a Barcelona el 1941 i que ha trobat a la vila de Cadaqués, la pau i alhora l’exitació necessària per confrontar-se, diàriament, amb la pintura com a motor de la seva existència. Un motor que fa dècades que comparteix amb la pintora japonesa Nobuko Kihira. I potser, a partir d’aquest diàleg entre cultures diferents, tot i que amb més afinitats del que pot semblar a primer cop d’ull, s’arriba a capir, d’alguna manera, l’itinerari en la pintura de Carbó. Un camí que evoluciona des dels orígens pop i fins a les matèries visuals, tel·lúriques i sígniques actuals. De les formes de color elèctric de l’efervescència del Pop Art, dels anys 60 i 70 com a moviment de cultura popular, amb una potència esclatant de cromatismes, i fins les derivacions de present, que jugen a cavall entre un informalisme de textura visual i una abstracció lírica. Una estètica Pop a Catalunya, cal dir, que va quedar fixada gràcies a una magnífica exposició titulada El llegat del Pop Art a Catalunya i que, sota la curadoria d’Antoni Álvarez d’Arana, es va dur a terme al Museu d’Art de Girona el 2004.

Així doncs, a l’eixopluc d’aquest paraigües estètic i conceptual, i sense cap dogme sinó anar fent a complaença i d’acord amb la seva veritat interior, s’ha construit els cosmos creatiu d’un home humil. Un homenot, diria Josep Pla, sense pretensions de vanaglòria, que disfruta en la intimitat, entre els amics i sense fer fressa, però sí fent una remor incesant! Remor que s’ha perllongat per arreu de les nombroses exposicions, que ha dut a terme per mig planeta. Cadaqués ha estat un espai clau per possibilitar tot aquest desenvolupament. Cadaqués i les seves relacions amb Barcelona. Aquest indret ignot de la mediterrània ha estat durant dècades, tramuntana inclosa, el viver per on la modernitat es va inflitrar a casa nostra, Catalunya. Galeristes com Lanfranco Bombelli, artistes amb els quals ja es va trobar en l’època pop com Arranz-Bravo o Ràfols Casamada en són un magnífic exemple. També la seva amistat amb l’artista aleman, afincat a Cadaqués, Wolfgang Berus, amb qui va articular l’Ateneu de Cadaqués, un col·lectiu de creadors que van passejar el seu art per arreu; el seu art que fa respirar les geografies de la Costa Brava, del Cap de Creus i de la mediterrània i la seva memòria.

En definitiva, Gustau Carbó i els seus formats grans i potents sovint –en contraposició amb la seva aparent semblança d’home petit i feble– ens conviden contínuament a submergir-nos en un mar gens calmat, ple d’esperances i tempestes. Els seus blaus elèctrics barrejats amb terrossos, que cerquen els vermells de la sang punyent de la terra amb història, volen i dolen desdibuixar l’esdevenidor difús i abstracte. Al cap i a la fi, el plasmen amb contundència, mirant sempre endavant, evolucionant i posant de manifest que l’acció de crear és una aventura contínua, que no se sap mai cap on ens durà. Tal i com deia un home nascut en els anys del pop, John Lennon, “la vida és tot el que ens passa mentre fem altres plans”.

Ricard Planas Camps
gestor i crític d’art. director de bonart cultural

Text per l’exposició que s’inaugura el 17 de gener a la Fundació Valvi de Girona.

+ informació: http://www.fundaciovalvi.cat i http://www.bonart.cat