En el lllibre “100 anys de pintura a Cadaqués” el pintor i dinamitzador cultural joan josep tharrats s’esmercà, amb bon encert, per fer un retrat de l’ecosistema cultural-artístic que representa aquesta vila emblemàtica catalana i de la costa brava. La veritat és que Cadaqués esdevé una dels escassos oassi on l’art hi ha anat transitant amb força i contundència des de fa segles, unes dècades amb més potència i d’altres amb menys. A hores d’ara, estem en un període de reculada, no ens hem d’enganyar! La desmesura del capital i de la totxana “fàcil”, així com polítiques culturals erràtiques -quan hi han estat- neguen sistemàticament la introducció de nous aires de modernitat a una població per ella mateixa del tot particular. El nou ric i la marabunda està deixant fora a la cultura, el seu leit motiv. Cultura versus Turisme: debat de tensions vehements cada dia més clar i més vigent. Extrapolant molt podríem afirmar que “sense cultura pràcticament no existiria el turisme, però sense turisme si pot existir amb brillantor la cultura”. Amb tot, les crisis tenen brots verds, i és que estem repensant de debò aquestes relacions tendencioses: comencem a entendre el patrimoni natural com a patrimoni, com una una aposta cabdal pel futur (les urbanitzacions prop del cap de creus no hi ajuden gaire!). Però si parlem de brots verds, en una altra escala però sense desmerèixer amb importància, i dins un marc de silent optimisme a contracorrent, hem d’anar a parar a una iniciativa privada: el Miniprint Internacional de Cadaqués, esdevé una gran alegria. Una iniciativa familiar, molt rumiada, meditada i que contínuament es va modificant per prendre pols a la “postmodernitat líquida”, sense fer-s’hi mal, però això sí, amb mà ferma! I com tot, sempre queda recorregut per la millora, que se sap i s’intueix any rere any, acomplint més de tres dècades.

El primer cop. Ja fa uns anys, més del que em penso, caminava tranquil·lament pel carrer horta d’en sanés de Cadaqués, un epicentre d’art. Hi transitava per primer cop amb el neguit de descobertes secretes, ulls nous, ulls verges, ulls de redescobertes que només els nens et poden tornar a fer aflorar. I xinu xanu, el primer que em vaig topar fou la galeria de l’italià Lamfranco Bombelli, la galeria Cadaqués; un altre referent indispensable del segle XX, a nivell no només de Cadaqués sinó peninsular i que, ara, dirigeix Huc Malla. Un cop visitada l’exposició que havia organitzat, el propi Bombelli, implicat i apassionat col.laborador del Miniprint –cada any feia una obra expressament–, a banda de galerista, arquitecte i artista d’art concret, em va conduir uns metres més enllà… inevitablement vaig acabar davant un tòrcul gegant: el Miniprint. L’esdeveniment es desenvolupa en el taller galeria Fort, nom que rep de Pascual Fort, un altre mestre i artista excepcional i fundador de tot el “tingladu”. Així doncs, tot lligava. Les retines hiperestimulades ploraven colors, restaven sadollats d’impressions cromàtiques de colors i tendències diverses; un eclecticisme, diem-ne, ben entès. Aquella munió de països i nacionalitats aglutinats com un patchwork en dues plantes em fa fascinar com, no puc negar-ho, aclaparar barrocament la vista. Quilos d’imaginació condensada per mitjà d’una tècnica antiga i moderna ensems. Va ser reveladora la visita, com l’amabalitat de les mercès, mare i filla & company, que piloten amb destressa aquest gran oassi cadaquesenc, després de la mort de Pascual Fort. Minuts més tard, l’Eduard Arranz-Bravo, un altre insigne de Cadaqués i amb una obra gràfica extensa, sempre li ha donat una especial èmfasi a aquesta modalitat, em va acompanyar al seu taller, davant per davant del taller galeria Fort. Així doncs el passat i el present coincideixen, els retrobo cada any amb delit per noves descobertes i petites compres aptes per totes les butxaques, en un bon exercici de socialitzar la cultura i l’art. Un esdeveniment ja patrimoni immaterial de Catalunya. Per molts anys mercès!