Ricard Planas (Girona, 1976) dirigeix ‘Bonart’, una de les poques revistes de l’Estat especialitzada en art, la única en català. Nascuda el 1999, sobreviu a la crisi econòmica i a la del sector gràcies a l’especialització dels continguts i a la gestoria cultural. De periodicitat bimestral, és una referència cultural, també a la xarxa. El 26 de febrer presenta el monogràfic ‘Art, paisatge i intervenció’ al CCCB. Planas és director de la Fundació Lluís Coromina.

Entrevista d’Andreu Mas a Ricard Planas

Són una rara avis, l’única revista d’art en paper del país i gaudeixen de bona salut. Com s’ho fan?

Optimitzant molt els esforços; invertint molt en tecnologia; maridant els temes de publicitat amb el sector privat; especialitzant-nos i obrint-nos a la gestió cultural des de l’àmbit privat. Fa temps que consideràvem estratègic potenciar el relacionat amb les xarxes socials i posar el diari en línia. Donar una quinzena de notícies diàriament ens ha ajudat molt i ens ha servit per replantejar com havia de ser la revista en paper. El dia a dia el trobem al web; la reflexió, al paper.

El seu àmbit informatiu són els Països Catalans. Hi ha nexes artístics entre aquestes comunitats?

Sí, malgrat que algunes vegades es volen tapar o obviar per qüestions com aquesta de l’anomenada postmodernitat líquida: aquest sentit del cosmopolitisme malentès. Per què pel fet de ser catalans no podem fer una mica de xovinisme i donar a conèixer la potencialitat de la gent que treballa al nostre país i que a vegades és menystinguda?

Sobreviuran a la política anticatalana del PP en aquests territoris?

No serà gens fàcil. En la darrera dècada hi ha hagut una sistemàtica persecució d’aquests vincles. Ara bé, els ecosistemes culturals han treballat com han volgut, per damunt de les futilitats polítiques.

Són presents a tot l’Estat; com reben a Espanya un producte de cultura catalana?

De manera desigual. El món de la creació no té cap reticència, però les estructures de la creació en tenen més. Ara anem a la fira ARCO de Madrid amb una revista en català i ho assumim amb normalitat. Tampoc serveix de gaire res un resistencialisme malinterpretat.

L’art català s’ha ressentit de les tibantors amb Espanya?

L’art català té els mateixos problemes d’identitat que el cinema català: què entenem per art català? És veritat que se n’ha ressentit, però. Hi ha autors que no se’ls ha potenciat tant com caldria, però paradoxalment la culpa és de Catalunya, per males polítiques i per covardia. També cal denunciar l’espanyolització d’alguns actius artístics catalans, com Miró, Tàpies…

És fa bon art a Catalunya?

Sí, tenim alguns dels referents més importants del segle XX: Miró, Dalí, Picasso (que el tenim apadrinat) i en clau segle XXI, Miquel Barceló, Jaume Plensa, Xavier Corberó, Joan Fontcuberta, Perejaume, Arranz-Bravo…

L’art entén de crisi econòmica?

I tant, molt! El gros del sector l’ha patit per bé que és un dels sectors que genera més PIB i que en rep menys. Hi ha pocs indicadors que demostrin que invertir un euro en cultura a vegades té un retorn cinc vegades superior a la inversió.

Qui més paga la crisi és l’artista emergent?

No necessàriament. És cert que als joves els costa trobar l’espai on inserir les seves propostes, però no els passa només a ells; hi ha molts artistes consolidats que no acaben d’estabilitzar-se.

Són activistes culturals de primera línia, cosa que cada cop costa més per la manca d’ajuts públics.

La resposta és imaginació, transversalitat, establir sinergies… Com ens hem hagut d’estrènyer molt el cinturó seríem un exemple a seguir per molts sectors. Hi ha qui qüestiona la inversió en cultura, però sense cultura acabarem sent vegetals amb potes. Esperem que no, però.

Fa poc va declinar la direcció del centre cultural La Mercè de Girona, un equipament molt important per la cultura a la ciutat, per què?

Primer, voldria agrair a l’alcalde de Girona que m’ho oferís. No vaig acceptar perquè tota la vida m’he guanyat la vida en el món privat i he hagut de pedalar molt. No volia renunciar a tot el que he aconseguit per un càrrec eventual. Ambtot, sempre es pot col·laborar sense ser-hi a dins.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/619202-sense-cultura-acabarem-sent-vegetals-amb-potes.html