Les causalitats en la nostra vida quotidiana són a l’ordre del dia. El fet és que ahir, que bona part de la població restava captivada pels malabarismes del futbol que practica el FCBarcelona, també hi havia vida intel·ligent en altres sectors de la societat. No ho dic amb mala fe! A mi m’agrada el futbol i l’he practicat de manera semiprofessional, però no tot es redueix a aquest espectacle que arrossega masses i en la seva llotja es fan més negocis que en qualsevol altre lloc del planeta. Fins i tot algun cadàver exquisit en el camp de futbol hi trobaríem plantat ben endins.

Futbol a banda, a Girona tenim una petita meravella pels aficionats al jazz: El Sunset jazz club. Dirigit pel dinàmic i sempre expert musical Alix Levy –conjuntament amb la seva dona l’Anna Gisbert–, amb el qual hi tinc especial complicitat; un homenot planià que fa banys de lluna plena mentre s’emfasitza la seva àurea d’artista despistat. El fet és que fa tirar endavant aquest espai amb passió i excel·lència. I esperem, ho sabem del cert, que l’Ajuntament de Girona li donarà un cop de mà. No ens podem permetre no fer-ho. Un privat, actiu i rendible. Això és com la santíssima trinitat. Bromes a part, l’espai té un format menut, acollidor, amb un aire com decadentista, de bohèmia parisenca -com l’Apolo de Barcelona, però el de girona més menut i situat al cor del barri vell. Ahir al vespre, de les 11 i fins 2/4 de 2 de la matinada el grup de free jazz Celano Baggiani Group ens va delectar amb els seus diàlegs musicals contemporanis. Com no, vaig acabar picant i comprant el disc, Alienology. La portada, un dibuix molt a l’estil de Robert Crumb –el meu dibuixant de còmics preferit, conjuntament amb en Calpurnio i el seu inefable Cuttlas-. Un expressionisme divertit, insistit, sorneguer, horat, emfàtic, tronat, genial… en una paraula. Un grafisme que d’alguna manera denota el que vindrà després d’obrir el CD. Per cert!!! el tinc dedicat de tots els integrants, això de ser no gaire gent permet poder parlar amb tranquil·litat amb els músics, d’origen argentí i emigrats a Holanda, en concret a Amsterdam, des d’on estan deixant la seva empremta.

I enmig de tant bon feeling, em vaig trobar un alumne del màster de comunicació cultural de la Universitat de Girona guanyant-se el seu sou i dirigint el dringar de les copes –em vaig portar bé, que la bicicleta m’esparava avui a les 9 del matí– així com amb la sensible i creativa coordinadora artística de la Fundació Astrid 21 de Girona, la Imma, que a més de modelar els tempos creatius de les persones amb Síndrome de Down (una particularitat derivada d’una còpia extra del cromosoma 21), també desenvolupa la seva vessant artística a través del món de la joieria contemporània. I les seves creacions les vaig poder veure recentment per causalitat en una joiera gironina Els tresors de la barca, un altre establiment que dota la ciutat de caràcter i valor afegit. I amb la Imma vam poder parlar en l’intermig del concert d’un projecte que ha quedat per desenvolupar-se –però el tornarem a activar– i que entre l’Art i les persones amb síndrome de down hi ha tantes relacions que seria impossible acabar el llistat. Una cosa bàsica tenen els dos universos i és que la paraula normalitat no entra dins els seus abecedari, tampoc cal, malgrat que sí que amb tot es necessiten unes certes pautes per a les relacions i la convivència. Però, tornem-hi, què és la normalitat en un món que juga a ser raonable i tendeix cap a l’esquizofrènia col·lectiva? Què és ser normal? Vaig haver de prologar fa temps un catàleg d’artistes en pro de la Fundació Estany de Banyoles, un altre centre que du a terme una tasca extraordinària, i on em qüestionava aquesta paraula residu o escut per no enfrontar-se amb els fantasmes i àngels que cadascú duem a dins.