L’art pot ser poesia i la poesia també pot ser art. I els artistes i la gent del món de l’art que han conreat el llenguatge de la paraula poètica, fràgil sovint punyent més de costum, són una bona colla. I això podria demostrar que l’expressió dels sentiments, a flor de pell, esdevé clau per elaborar un relat escrit de la creació contemporània lluny dels codis clàssics de la crítica d’art convencional, posem per cas. Fa mesos en Joan M. Minguet, crític d’art i president dels crítics d’art de catalunya, presentava el poemari “Pensacions”. El títol prou estrany i prou genial alhora el justificava l’autor de la següent manera: “Pensaments i sensacions, doncs. Pensacions? Sensaments? m’acullo a la primera accepció, sense ments no podem concebre.” Rellegint aquest paràgraf ens podem adonar que darrera els mots hi ha una pila de pulsió humana, de teoria escolàstica medieval quasi camuflada, de tensió entre seny i raó, l’equilibri de la qual només pot ser el desequilibri, entre cor i cervell. Per cert!!!! una bona amiga em va induir a llegir un article, on ja es parlava que el cor tenia el seu sistema nerviós autònom, deslligat del cervell. Crec que és una de les revolucions psicològiques-conceptuals-simbòliques més frapants en anys.
Però continuant amb les nostres Pensacions abans de concloure l’article, recomenar la seva compra, perquè aquest lego poètic, surrealitzant a voltes, corprenedor tothora ens apropa a les essències d’un nou homínid que engloba, de manera constructiva, els sentiments en la raó, les fa raó… negar-nos-hi potser ens apropa més a la barbàrie. La construcció humana té poca raó de ser, si no s’amara de sentiments.

(Em)bolic
La vida és una troca. ens entretenim a debanar els
fils formant un cabdell. Els primers fils van quedant
xuclats en el cor del bolic. i ja no recordem com
eren. Mai no sabem quan sortirà de la madeixa
un fil esfilagarsat, tal vegada l’últim. Però anem
enrotllant en l’esperança que la troca tindrà un fil
llarg i ferm. I debanem. I debanem.

Amor especular
El teu cos emmirallat. L’espill t’absorbeix i confon.
i jo t’esguardo delerós. Erecte, rere teu, especulo
cada centímetre de la teva pell. Un obscur òscul a la
natja. Esguardo el mirall, reflex de volums sensuals,
obnubiladors. I m’empelto de tu en cos i ànima. Un
obscur òscul a la natja bretona. Què més idoni?
L’amor en els suburbis del cos.