Cap de setmana intens. La vida s’esmuny i l’he d’atrapar. Es fa accelarada al tren, s’atura quan dormim però inexorable camina amb pas ferm, perquè com diu l’Abel Cutillas “Viure mata”; poemari editat per l’editorial Fonoll punyent i desgastador ensems. També ho han dit molts literats, “cada segon que visc, és cada segon que ja estic morint”. I si ho transportem al camp de l’amor, en Joaquin Sabina té una cançó preciosa on reitera que “los amores que maten nunca mueren”.

Les arts visuals, la música, la literatura són amors que maten -almenys metafòricament- i no moren mai, es perpetuen en l’eternitat. Com la novel·la “Artemisia”, d’Anna Banti, on un començament deliciós “Non piangere” -prou de llàgrimes- serveix perquè aquesta novel·lista italiana de primer ordre desglossi la vida d’una de les millors pintores italianes del barroc, Artemisia Gentileschi, a qui una violació la va marcar de per vida. Dues dones, dues realitats, l’art com a lligam i la fermesa que aferrar-se a l’existència deixant de banda les seves vicissituds. L’editorial Alfabia, dirigida per Diana Zaforteza, ha editat aquesta petita gran perla que és gaudi absolut. I cal dir que la traducció també.

I parlant de l’amor i la mort, un tema recurrent en la pintura de tots els temps, en les vanitas –bodegons on s’accentua l’efímer del temps– ressegueixo un fragment de Bukowski, un poeta i literat que em sedueix enormement, “Tots anem a morir, todos nosaltres, Quin cric! Només això hauria de servir per estimar-nos els uns als altres, però no és així. Ens aterreixen i ens aplasten les trivialitats, ens engoleix el no res.” També afegeix en un capítol del llibre “The captain is out to lunch and the sailors have taken over the ship” una màxima genial “Quan escric, trec a la mort de la meva butxaca esquerra, la llenço contra la paret i la torno a gafar quan rebota”.

No sé si rebota prou fort la mort però la vida, la melangia i les cadències de la veu i dels 23 músic que l’acompanyaven, van fer que el Liceu de Barcelona es convertís en una caixa de ressonàncies de la cantant palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz que es va batejar al festival del Mil·leni de Barcelona. Xavier Trias i Pasqual Maragall, alcaldes de barcelona, foren alguns dels presents que feren costat a la cantant, com també Feliu Formosa i un munt de la cultura catalana amb tot el seu peus. “Bestida de nit, el vent s’emporta l’horitzó”. Així anava la Cruz, així colpia la Cruz, que barrejava les cançons en català, portuguès i castellà amb una normalitat digne de país civilitzat. El seu carisma va fer que l’actuació tinguès un punt de show, anava desglossant i agraïnt a tothom -fins i tot un pèl massa ensucrat i a voltes edulador– mentre s’atabalava amb un micròfen que no acabava de funcionar. El fet és que els llums dels Liceu la varen posseir, llums que apagats a mitja intensitat semblaven una cara que somrigués, i la veritat és que la somreien a tothora. I jo, ben acompanyat d’un galerista amic i fan de l’artista i gràcies a les entrades d’un altre bon amic, el dotor Josep Santacreu, vaig gaudir d’aquesta vetllada barcelonina. Un Liceu fantàstic, que quan no saps que fer, mentre esperes que comenci tot plegat, mires el sostre i badoc contemples el paisatge wagnerià que en Perejaume va edificar amb poesia i sentiment en el sostres del refet edifici.

Però la llum no s’acaba mai, i les llum de cera, a mitja intensitat acaben sempre a Girona, al Sunset jazz club de Girona escoltant bona música, com no, com sempre.