“En aquest llibre hi trobareu bellesa, però que serveix per dir, per fer explícit, i no pas per amagar. El resultat és extraordinari, perquè ens fa possible de pensar que no estem sols. En el moment més difícil per al cos d’una dona, al davant del perill extrem, Anna Carreras no judica però no concedeix, no es queixa però no passa res per alt, i així ens fa avinent la vida: la vida real, no la imaginada. I li ho agraïm, perquè amb testimoniatges així, tot val la pena” (Antoni Vicens)

Per a mi, el Sant Jordi d’enguany ha esdevingut un llibre (“Unes ales cap a on…” d’Anna Carreras), una dedicatòria (la de l’Anna, i malgrat saber que no es poden fer públiques aquestes píndoles d’intimitat interpersonal… tanta bellesa en el mot no puc menys que visualitzar-la: “Un llibre que ens farà trobar en el territori dolç d’una llàgrima compartida”). Encisadora mostra d’extrema i cadent literatura d’espontània consciència. Paràbola d’un llibre relligat per sentiments punyents amb deix Imre Kertész: distància implicativa. I sí, el meu Sant Jordi va tenir protagonistes on les absències suraven amb més vehemència que les presències… sensacions a flor de pell. I mentrestant, anà remirant la fotografia de portada d'”Unes ales…” captada per Manel Esclusa, un dels fotògrafs més reeixits del panorama català. Imatges fotòniques que apareixien en diversos subapartats del llibre editat per Acontravent. Una petita delícia de la galàxia Gutenberg. Així, Esclusa i Carreras -col·laboradors ambdós de bonart– foren un maridatge perfecte.

A més, fou un dia intens entre Girona i Banyoles, que va començar amb l’esmorçar d’escriptors, editors i llibreters al Palau Solterra de Girona, organitzat per la Generalitat de Catalunya. S’homenatjava a Pere Rodeja, el mític llibreter de la Geli, traspassat i que Josep Maria Fonalleras va radiografiar en un discurs acurat, un pèl noucentista i genial al final quan va reconèixer que ell havia robat un llibre d’aquell santo sactorum literari gironí. Els riures i les complicitats llavors ompliren el patí, on les roses i els arcs gòtics amoroseixen algunes parets depauparades. A Banyoles, per la tarda, ajudant a promocionar els llibres d’art de la jove i ja premiada editorial Alfabia, davant l’espai eat art – lluís vilà de la plaça major. Dos projectes impulsat pel filàntrop banyolí Lluís Coromina. Un dels darrers llibres de l’editorial que he llegit és Artemisia d’Anna Banti.

Per Sant Jordi, però, també vaig estar temptat d’anar a Barcelona, on teníem un estand a la proteïnica fira Arts Libris, que es duïa a terme a l’Arts Santa Mònica. Però no, a la fi Barcelona la gaudí ahir (dimarts) amb un sol i un cel clar i sincer, i amb companyies altament positives i rexinxolants. La vaig percebre post Sant Jordi, després de constatar amb una certa pena que aquesta diada, una festa de la qual me’n sento orgullós com humà i com a català, té un leit motive amb deixos antiliteraris: els mediàtics de la televisió, en especial de tv3, copsen el protagonisme a la pura i plena literatura. On són els universos que il·luminen la paraula nostrada? Per què els exercicis de pseudoequilibrisme literari interfereixen tan? Comerç, capital, difusió, vendes, màrqueting, promoció… A la fi, veure com Eduardo Mendoza, aquest literat de primera, esdevenia un dels més comprats em va confortar. Ell que diu unes màximes gens menyspreables com –parlant del Barça–: “Abans hi havia un club darrera un país, ara hi ha un país darrera un club”. Cert, massa cert! I ahir el partit que col·lapsava la ciutat i el país -Barça – Chelsea- em va agafar sopant, relaxadament i sense les presses i els neguits de la pilota atzarosa, adinerada i boja.

Així doncs, Unes ales cap a on…? potser cap on ens dugui el destí. Un destí sovint ignot, atropellat, dramàtic i vital ensems, fantàstic tothora, i que sempre furga en el cor de les tenebres, la regió des d’on esculpim els sentiments fets mots, imatge i sentit de realitat.